we are the world, we are the children

fa justament un mes que vaig posar els peus al Japó, però encara segueixo escoltant allò de 'Yokoso', és a dir, benvingut. ahir ho vaig sentir per enèssima vegada a una altra welcome party. dissabte vinent en tinc una altra, de welcome party. a aquest ritme s'acabaran sol·lapant les welcome party amb les sayoonara party. ja he publicat sobre les components de la party japonesa, clarament diferenciats del concepte party mediterrani. ahir pero, europa i asia es van apropar tot jugant al bingo (la wiki diu que el bingo ve d'itàlia). malhauradament no hi havia targetes per tothom aixi que vaig saltalacabra i vaig decantar-me per exercir de cantador de numeros. de fet, mes aviat vaig assitir a la yuko-chan (<====) que va ser la mà veritablement innocent que va fer rodar la cistella. tot i no tenir tarjeta per jugar em vaig endur un joc de hashi la mar d'apanyats que algu no va voler. com ve sent habitual darrerament vaig convertir-me en carn del xiuxiueig dels japonesos presents a la festa. algu ha fet correr la veu que m'assemblo a un tal takashi okamura. fins fa una estona no sabia ni qui era. he buscat la seva foto pero per ara no la trobo. tot el que he pogut llegir es que es un showman comediant famos i que te cara de mico (¬¬). per perpetuar el rumor, he decidit que el meu mail del mobil sigui daniel.okamura. amb tantes emocions acumulades durant la 'welcome party' hem hagut d'anar a fer-les baixar. l'eixugador d'emocions ha estat un bar amb tarifa plana: 1000 iens (són 7,2 eurus canvi en el mercat de frankfurt a divendres 14/10) per veure a plaer durant una hora. això s'estila aquí, especialment entre els salaryman, realment necessitats d'un alivi fàcil després de jornades laborals de 13, 14 i 15 hores. la ruta del salaryman acaba amb karaoke. ahir deuríem tenir complex d'assalariat perquè vam seguir la ruta. després d'invair el diminut bar a 1000 iens vam fer via cap al parais de l'OT aficionado. hauré d'investigar sobre la indústria dels vídeos de karaoke. es fa especialment curiós cantar let it be amb una japonesa vestida de blanc impol·lut en mig d'un parc. potser simplement no he desenvolupat la capacitat de desxifrar les connotacions semàntiques i el simbolisme de la cançó. el nivell de sofisticació de la indústria del karaoke escapa del raciocini europeu. per comprehendre la magnitud cal començar imaginant catàlegs de cançons amb més de 10.000 títols, res de llibretes malforrades amb una fotocòpia groguenca amb una desena de cançons, com hi ha a la majoria de llocs a barcelona. el repertori d'ahir incloïa let it be, 99 luftaballons, poupée de cire, poupée de son, believe, livin' la vida loca i l'estrella de la nit: we are the world, we are the children.