viure bé i sense ser feliç

el david ja m'ha demanat tres vegades que per què no segueixo amb el blog des de fa setmanes. no li donaré el crèdit d'haver estat l'impulsor de recomençar a explicar la meva vida al japó, massa plaer gratuït. el cert és que fa dies que vull trobar una estona per posar-me devant l'ordinador i dedicar-li una estona a la que més m'agrada de les meves estudiants, la michiko. tinc la impressió que si no ho poso per escrit, passarà a l'oblit. entenc que és lleig que un professor prefereixi un alumne a un altre, però així són les coses, i aquest és un blog realista. la michiko em convida a dinar o a sopar cada classe, i no em convida al mcdonald's de plaça catalunya sino a restaurants de 30 euros el menú. retrat robot: uns 50 anys -mai no em dirà l'edat-, casada amb un empresari xinès, enamorada del seu vestuari, sense feina i amb molts diners, molts i molts. la michiko i el marit viuen en una modesta casa d'estil occidental, tres plantes, la primera comuna, la segona per ella i la tercera per ell. sí, estan casats però viuen separats. això aquí es porta, són els matrimonis 'asexuals'. la michiko passa els dies esperant que el seu marit torni de viatge, ho fa tot preparant el menjar per quan tornio bé estudiant, anglès, castellà i balls de saló. els dissabtes es fa un tractamente anti-edat amb àcid al 'bellesa saló' (diu ella) i quan necessita omplir algun temps mort, compra roba. feliç? a mi em fa l'efecte que no, així que s'ha guanyat la meva estima. una dona a les portes de la menopàusia, rica, però infeliç. assegura no tenir amigues i només divertir-se estudiant. més que estudiar, jo diria que la meva feina és fer-li companyia (sí, això sona a 'escort'). recupero el blog amb moralina: els diners no fan la felicitat.