la patrulla

quan cau la nit sobre shoji i els carrers es queden... igual de desèrtics que a qualsevol altra hora del dia, apareixen els 'patrullers del barri'. uns ancians -segurament adorables- que mouen amb energia llanternes i porres lluminoses. de tant en tant trenquen, a toc de xiulet, la pau que impera sobre la 'korea-town' d'osaka i espanten gats, vianants i àvies que treuen les escombraries. dedueixo que són voluntaris, un ofici que aquí s'estila. quan arriba l'edat de jubilació, és el moment de canviar la feina pagada per hores de servei a la comunitat. amb tot no aconsegueixo entendre del tot quin servei acaben d'oferir-me. els avis que es passejen pels carrers per les nits, dedueixo, intenten protegir-me d'una amenaça que no sóc capaç de percebre. no són els únics que m'ajuden a fer coses que podria fer tot sol. pels matins dos ancians, vestits d'uniforme blau, ataviats amb un megàfon i, de nou, una porra lluminosa vermella, em donen la senyal per creuar el carrer. amablement paren el tràfic quan el semàfor és en vermell i el deixen reprendre quan el semàfor és en verd. definitivament, indispensables. vull entendre que és la seva manera de mantenir una activitat rutinària quan se'ls ha passat l'edat de treballar. al mateix temps, em fa l'efecte, que intenten escapar d'una altra rutina: la del matrimoni. japó, pioner en això de la societat postmoderna, produeix patologies a una velocitat que la medicina no pot absorbir. una de les darreres, 'el síndrome del marit retirat'. en 10 anys s'ha doblat el nombre de divorcis entre els matrimonis que fa més de dues dècades que s'aguanten. pel bé de l'amor, 'llarga vida al voluntariat innecessari'.