males costums

el veí del pis de dalt o bé ha marxat de casa o bé ha decidit que ja en tenia prou de lladres de senyal inalàmbrica, així que ens hem quedat sense conexió a internet a casa. de fet ja fa setmanes que no en tenim, però entre el viatge a bcn i demés no he tingut el temps per trobar-la a faltar. fins que la gent de l'NTT (la telefònica nipona, igual de mastodòntica, igual de mala amiga del mercat lliure) no vinguin a instal·lar-nos l'accés a la xarxa, em veig obligat a connectar-me a internet de raïms a peres. de perjudicats per la decisió del veí n'hi ha uns quants, el principal, aquest blog. si ja em costava mantenir el ritme de posts, ara el sr. blog ja pot començar a fer-s'ho mirar perquè la seva vida corre perill. la solució d'urgència a aquesta manca de mitjans: escric el blog al tren, laptop a la falda. ara que el curs escolar retorna, també tornaran les hores de trajecte diari entre els dos nuclis urbans de kansai. em té encuriosit el fet que cada japonès a qui dic que duc aquesta doble vida (estudio a kyoto, visc a osaka) se sorpren. jo pensava que aquí això de fer vida al tren no agafava ningú a contrapeu. serà que les coses canvien i els joves, cada cop, s'estimen més la comoditat de viure al costat d'allà on passen més hores al dia. que el jovent nipó no és com el jovent de fa 20 o 30 anys tothom ho accepta. em pregunto però què en pensen els que eren joves aleshores quan ara es troben viatjant en metro de peu mentre quatre marrecs mal criats s'ho miren des dels còmodes seients. els ancians però no tenen res a dir. per molt que puguin desitjar estomacar la quitxalla a cops de bolso o de bastó, els van criar per callar, per evitar la confrontació, i així el silenci dels resignats sempre s'imposarà.