va de kleenex i turistes

no he vist massa turistes espanyols a kyoto. de fet tinc la impressió que només n'he vist dos, o de fet, només n'he reconegut dos. a aquests dos els vaig estar a punt de saludar, però em vaig fer enrera perquè feia tard. no sé quines impressions s'enduen de la ciutat, m'encurioseix saber-ho però. em fa l'efecte que si els pregunto coses que els han sorprès, una d'elles serà la quantitat de mocadors de paper que regalen a les cantonades. sobrets amb una dotzena de fulls de pasta de paper amb tot tipus de propaganda insertada. jo els trobo molt pràctics. per als nipons ja deu ser una mica pesat i passen d'agafar-ne. jo els colecciono. en tinc un calaix ple, malgrat i que els utilitzo. aquí el nas no para de gotejar. és cosa dels canvis de temperatura.
després de classe m'he passat mitja tarda enganxant a skype per reservar un dels bitllets del viatge a indonèsia. estic mal acostumat als viatges per europa on tot surt rodat, on l'anglès és moneda de canvi i on et pots permetre deixar molt d'espai a la improvització. quatre companyies uneixen a diari jakarta i banda aceh, però cap d'elles accepta reserves des de l'estranger. quatre paraules de bahasa indonesi i una mica de mala llet m'han guanyat una reserva en el GA 186 que uneix a diari CGK i DPJ. aquí al japó no cal fer pràcticament reserves. els llocs van plens, molt plens, molt molt plens, així que les limitacions d'assistents, de viatgers o de visitants sembla no tenir límit. sense reserva, per tant, demà -dia d'Acció de Gràcies nipó i per tant festivitat nacional- aniré a fer momiji, menys literalment, veure envermellir les flors.