13 starbucks i un ibiza

hirokoji dori, hirokoji street en versió anglosaxona o carrer de hirokoji en la traducció catalana és una de les principals avingudes que divideixen nagoya en quadrants exemplars. nagoya no és però una ciutat excessivament exemplar en cap estil. és més aviat una d'aquests grans urbs japoneses ampliades al voltant d'antics assentaments feudals amb quatre temples mal col·locats, un castell reconstruït fa unes dècades i un grapat d'atraccions post-modernes aixecades per completar l'oferta lúdica dels 2 milions i mig d'habitants que hi habiten. entre aquesta oferta lúdica hi ha una ingent quantitat de cafeteries a l'estil nord-americà. un passeig per hirokoji pot fer confondre algú. això no és seattle, la ciutat insòmnica per excelència que viu banyada en moccha latte i cappuccino. quarts de set del matí, camino gairebé sol per una vorera impoluta, la son em pren, també l'alcohol, però crec poder confirmar que en els dos quilòmetres pels que s'estén aquesta artèria nagoyina, he pogut veure tretze starbucks. l'oferta satisfà la demanda?, em pregunto. també em pregunto si els nipons metabolitzen la cafeïna més ràpidament que els no nipons, perquè jo segueixo veient caps adormits que roden d'un costat a l'altre quan sóc al tren. al final de hirokoji, o al principi, hi ha l'estació de nagoya, punt d'inici i de destí del meu breu viatge a la capital d'aichi-ken per tornar a trobar-me amb la comunitat espanyola d'ugata. a l'estació de nagoya ja ha arribat el nadal. em sembla una mica pronte, però possiblement és simplement perquè sóc en un país forani i aquí tot em sembla inusual. juraria, no obstant, que a espanya oficialment encara no és nadal. a la pàgina web del corte inglés, com a mínim, encara no hi ha penjat cap tipus de boles, ni les de nadal, ni les de neu. també ha arribat el nadal a l'starbucks de kyoto station. no m'he pogut estar, després de 45 minuts de viatge en shinkansen, enxovat com una sardina (paradoxal convinació peixetera), d'aturar-me a prendre un caffe mocchiato blanco ple de txocolata en pols i molta vainilla ensucrada. tampoc ha fet efecte en mi la cafeïna. he dormit com una soca a l'arribar a casa. és un plaer sense gairebé igual poder 'desaprofitar' el diumenge al llit, això sí, el plaer augmentari si no hagués de rodar sobre el futon al ritme del koto que toca, ara sí i ara també, el meu veí.