associacions sense explicació

he repartit el meu temps a tokyo entre el guillermo i el david. les dues del matí i reflexiono. la llunyania respecte el lloc d'origen uneix. fa temps que ho crec pero no sempre em paro a pensar-hi. gent amb qui habitualment no em relacionaria passa a ser una grata companyia, una interessant xerrada quan tot el que hi ha és una mateixa procèndencia. únic punt d'unió. m'agrada, molt, la sensació de gairebé no conèixer algú però poder tractar-lo com l'amistat de tota la vida que fa temps que no veus. tokyo m'ha portat a fer blogs reflexius, poc descriptius. em fa l'efecte que viatjar m'obre l'instint de pensar. viatjar suposa no nomes un impacte visual sinó també un impacte emocional en el més ampli dels sentits. associacions sense explicació. la ment em funciona a una velocitat inquietant tot i ser matinada. reviso tot el que he vist des que vaig arribar, reprocesso la informacio apresa, recordo la gent que he conegut. el david navega per internet i jo composo el blog a través del telèfon mòbil. tecnologia japonesa. divendres al vespres vaig fer el canvi de casa, vaig deixar el guillermo a tokyo-ku i vaig trobar el david a saitama-ken. de nit, en un petit local a shinjuku ni-chome vaig conèixer la natàlia i la yanerih. a les poques hores, ja érem íntims. l'acohol té aquestes coses. la natàlia i la yanerih han dormit també a casa el david, que de fet és casa d'una professora de japonès de la universitat a barcelona, la minoru, que en la seva absència lloga l'apartament a un preu mòdic. tots plegats hem visitat -ressaca enrera- una de les parts més noves de la ciutat, odaiba, el port de tòquio, una perfecta còpia de qualsevol ciutat nord-americana. no és el tòquio que esborrona, però si un tòquio que entreté. i per a un tokyoita, després de 50 hores de jornada laboral a la setmana, un tòquio entretingut és tot el que cal.