la febre de la despesa

la grip aviària deu amenaçar en convertir-se en epidèmia, però la que ja ha arribat a pandèmia crònica i sense possibilitat de vacuna és la grip del malgastament. jo vaig contagiar-me ja fa temps però darrerament pateixo un rebrot. la festivitat búddhica d'avui m'ha portat fins a les profunditats del consumisme més innecessari. els japonesos tenen la desagradable habilitat de vendre munions de coses al mòdic preu de 100円, la qual cosa fa irresistible la tentació de comprar-les totes. tinc l'habitació com una patena, decorada al detall. els 18 metres quadrats d'espai privat donen força de sí. tot i que, el cert és que no els utilitzo massa. em passo tantes hores fora de l'habitació que no sé per què em molesto en decorar-la i aquestes coses. en comparació amb l'asfixiant ritme de vida que tenia a barcelona aquest últim més i mig ha estat un no parar d'activitats lúdico-socio-festives. crec fermament que els països, la gent, les cultures, només es poden aprehendre visquent-les. ja he llegit molt sobre la societat japonesa. conec les teories i classificacions de grups socials, tribus urbanes, de marginats i de marginadors.sóc capaç d'explicar-li a un japonès coses que ni ell mateix s'ha parat a reflexionar sobre la seva existència social. així que crec que és el moment de veure exemples de totes aquestes elaboracions teòriques que els sociòlegs fan en radiografiar les concentracions humanes. ahir mentre parlava amb el ryu pensava que tota aquesta acumulació de teories, sistemes i paradigmes condicionen enormement la meva aproximació als japonesos. els analitzo més enllà del que analitzo la resta de gent que conec. inteto refutar el que he après als llibres. sóc incapaç de desfer-me de l'escepticisme amb què m'aproximo a totes les coses.

dubtar, no de tot ni tampoc sempre, em fa l'efecte que és un sa exercici.