la lengua de las mariposas

ara per ara no puc dir que estic vivint una absoluta immersió lingüística japonesa, però sí un progressiu abandonament total del castellà. aquesta setmana tornaré a la classe de conversa de castellà per a japonesos a la universitat per cobrir el mono. aquest escàs contacte amb la llengua de l'imperi fa que en sentir-lo el meu cervell noti unes pessigolles; un despertar sobtat. avui ha tingut, inusualment, ració doble. fins fa uns moments a la televisió feien 'la lengua de les mariposas', la versió fílmica de cuerda del conte de manuel rivas. recordo haver-lo llegit (¿Qué me queres, amor?) ja fa 5 o 6 anys a la classe de gallec que vaig fer a la uab. el gallec és en mi una llengua fallida, com també ho és l'alemany. també he escopit algunes paraules de castella amb la midori, una japonesa renegada ( i ja en van 2) que es dedica a donar classes d'anglès. es va casar amb un puertoriqueny, va viure a miami, però la vida l'ha retornada a kyoto amb tres 'belles' criatures. la midori, no només exerceix de profe, també subcontracta estrangers com l'aristid per donar classes a nens. l'ari s'ha cansat, deixa la feina, i jo prenc el relleu. en dues setmanes m'assauré al voltant d'una petita taula amb un grapat de kawaii nipons d'entre 6 i 9 anys per guiar-los entre les giragonses de la llengua del beckham. すごい. després de classe, avui he conegut les criatures, amb l'ari hem mullat les barbes en un bon bol de ramen. hem coincidit en subrallar com de persistent és encara entre els japonesos la dicotomia tatemae vs. honne (la doble cara del japonés, el comportament en públic, la versió pública vs. l'autèntica opinió i pensament). aquests grans mots, en perfecta harmonia amb una altra dicotomia soto vs. uchi (pertanyença i exclusió respecte el 'grup'), han presidit el sopar. quatre cullarades de ramen ben calent i dos sobres de frenadol han acabat definitivament amb el refredat.