abrumat

les circumstancies han fet que el meu primer contacte dimecres amb tokyo hagi estat amb el que la lonely planet defineix com 'number one meeting point in tokyo', l'estatua d'un loial cani anomenat hachiko a la bulliciosa shibuya. acumulacio ingent de carn humana, paradis de qualsevol terrorista suicida afamat. suposo perque el willy i jo tenim cara de suspitosos habituals ahir al mati la poli, de paisa, ens va demanar els 'papers'. cruent recordatori de la nostra condicio de foranis en un pais de freda acollida i en una ciutat a vegades excessivament preocupada en la supervivencia individual com per intentar col.laborar en integrar a l'immigrant. tokyo m'ha abrumat. m'agrada distinguir les ciutats entre aquelles que son per visitar i aquelles que son viure-les. crec pero que aquesta esquiva les classificacions. no predominen els els monuments ni els racons de bellesa sublime pero tampoc mai sembla acabar-se de veure tot el que pot oferir. al mateix temps que abruma, captiva. m'esborronen les llums de neo en la ¿negra? nit, les col.legiales vestides d'uniforme gairebe indescent, els crits i xiscles de botiguers amb sous a comissio, les mirades de fascinacio dels turistes atordits, el frec a frec al creuar passons peatonals multidireccionals, el contacte constant amb abrics de pell industrial i americanes de li xines en vagons de tren farcits de gent, els nois que maneguen el mobil d'amagat al metro, les botigues de tendencies antigues, modernes, futures i tambe les fulles, ara mig rojenques, de salzes, roures i cirerers.