viure a mindanao

agafar un taxi al japó és car, molt car. baixada de bandera de cinc euros. el contrapunt és que cada cop que pujo a un taxi el taxista em dóna conversa interessant. deu ser això el que es paga. dissabte, vora les 6 i mitja del matí, vaig cap a casa el greg, un australià que dóna classes d'anglès a osaka. hi anem en taxi. el taxista, com de costum ens pregunta per la nostra procedència. sorpresa, té una dona espanyola. madrilenya, però d'ascendència filipina. tenen molts plans, m'explica. en un parell d'anys marxaran del japó. aniran a viure a les filipines, diu que allà tot és molt barat. maldedueixo que aniran a manila, la metropolis. em corregeix, aniran a mindanao. és perillós li dic. no no, "tinc cinquè dan de cinturó negre de karate i dues katanes letals", em contesta. em quedo parat. no per la resposta, estem parlant en japonès. arribem a cal greg uns 10 minuts després d'haver sortit d'umeda, al centre d'osaka. 3260 iens, la factura. per sort el cervell no em funciona bé i paguem sense recel.
hi ha una cosa que m'ha txocat molt del japó. els rodamons. n'he vist de molts colors i a molts llocs, però no puc evitar quedar-me perplex davant les quantitats de persones que viuen a estacions de metro, parcs. ja me'ls vaig trobar, els nous-rodamons, a ueno parc a tokyo i aquest matí m'han acabat de despertar quan tornava d'osaka. cru despertar a les conseqüències de la crisi dels 90, la 'dècada perduda' com l'han batejat els teòrics. l'escena, trista, no m'esborra el somriure als llavis. divendres la lin em va dir 'you always smiling dani'. serà que estic content. de fet, estic content. no hi ha res en aquests moments a la meva vida que em perturbi realment. conec gent nova i interessant gairebé a diari. faig activitats que m'omplen. estudio sense pressió. aprenc, descobreixo i maduro. estic definitivament feliç.