cafè batàvia

és un plaer poder visitar una ciutat de la mà d'algú que no només la coneix sinó que també la sap disfrutar. efectivament jakarta és una mal amiga dels turistes. ho és perquè el transport públic és dolent. ho és perquè l'aire que es respira és pèstid. ho és perquè el tràfic és terròrific. escapar d'això no és possible, així que cal barrejar-s'hi. acceptar que no hi ha regles a la carretera, que el fum negre és, en el fons, no tan perjudicia i que caminar entre vassals d'aigua i forats a les voreres és bo per mantenir la ment desperta. entre aquest excitant desordre urbà el rafa m'ha ensenyat el camí fins al museu nacional. un colossal edifici blanc, d'aspecte tropical, amb ventiladors d'època colonial i ple de restes arqueològiques mal apilades. una mà de seny d'un historiador no li aniria malament. hem arribat a la conclusió que, tot i no haver-lo vist mai, el museu de jakarta ens fa pensar en el del caire. de nou a l'acollidor moviment urbà, visita a l'imperi del DVD pirata. un més dels imperis del DVD pirata del continent. producció familiar en massa i en cadena. una autèntica videoteca nacional. escapar de la tentació de pujar-se al carro del pirata és difícil. molt difícil. ningú no ho fa fàcil. ens han agafat, arrossegat, cridat. crec que fèiem cara de viciosos. només ens han ofert pornografia. el nostre trajecte urbà ha acabat a l'aparentment sempre desèrtic cafè batàvia. un deliciós espai que fa bona la típica 'un remanso de paz'. amalgama de sensacions. un aire kitsch amb decoració dels 20 i 30. un indubtable ambient colonial, d'època gloriosa dels holandesos i al mateix temps un evocació de l'antic cafè zurich barceloní o dels més selectes indrets de parís o londres. triple estrella mitchellin per acabar el descobriment de la ciutat. a casa, jugo amb uns gats poc disposats i xerro amb la mar mentre prepara una crema de pastanaga. deliciosa. em sento realment com a casa. han estat 48 hores d'excel·lent companyia, de cordialitat javanesa i de converses agraïdes. sense arribar a conèixer-los personalment, però a travès del que m'han explicat els meus patrons, m'he fet una idea de la comunitat espanyola a indonèsia: pelotaris, bon vivants i madurs verdosos. confirmo que per triar àsia com a residència temporal (ja sigui a indonèsia o al japó) cal estar una mica tocat de l'ala.