'aixo, no pica'

hauria de ser advertencia obligada per llei a qualsevol guia turistica de corea: 'mai no et refiis d'un corea que assegura que el menjar no pica'. la lonely planet no el porta aquest comentari aixi que hem caigut al parany com uns rucs. aquest mati el greg m'ha presentat la seva amiga coreana, la noona. de fet, visitar-la es la causa d'aquestes vacances en mig de les vacances. la noona o kim o kelly o... es una adorable coreana, exresident a londres, que ens ha acompanyat pels gelids carrers de seul, ens ha guiat en una jornada de festivitat nacional (avui els coreans celebren l'aixecament civil el 1919 contra l'ocupacio japonesa) i ens ha dut a tastar el millor de la cuina autoctona. el menu, interminable. delicios i al mateix temps matadorament picant. la mescla de fred ambiental i calor alimentari es interessant. molt mes soportable que la barreja de paprika i 40 graus que ofereix indonesia. seul (cinicament coneguda com a castell de kyoto (京城) en temps d'ocupacio nipona), a banda de botigues de marca i llums de neo, amaga un ric passat imperial, el que va deixar la dinastia choson, encarregada de dur les regnes del petit imperi durant mes de sis segles. paradoxalment en un dia de celebracio i orgull patri, el majestuos palau de changdeokgung no m'ha semblat massa atrafegat. sobretot en comparacio amb la concentracio humana que, al caure la nit, ens hem trobat davant el plaza hotel. falten 100 dies pel mundial de futbol i els coreans ho han volgut celebrar donant-se el plaer de jugar un amistos contra angola. el futbol s'ha convertit, en quatre anys, en una passio malaltissa per a molts. en gran mesura es deu a la ineficacia d'espanya per resoldre partits aparentment senzills en competicions internacionals. la festa ha acabat sent completa. angola 0-korea 1.