records d'infància

avui crec haver trobat el record més primitiu que tinc de l'existència del japó. he oblidat pel camí els detalls de com hi he arribat, però per algun motiu la meva ment ha decidit obrir-se i donar la benvinguda a una escena de, potser, fa 19 anys. 6è d'EGB al primer pis de l'edifici de font d'en fargues de l'antiga escola arrel (ara, víctima del mal del segle XXI, fusionada amb heures). l'anna guiu té una història a explicar-nos, tots estem emocionats, el seu pare ha estat al japó i ens ha portat un llibre (manga). he de reconéixer que retinc pocs detalls i que, per tant, el color el poso en present. tots emocionats mirem un petit plec de papers inundat de lletres estranyes i que s'obre del revés i a més està escrit de dalt a baix. guau! que estranys són aquests japonesos... en aquell moment en absolut vaig sentir la necessitat de visitar una terra tant llunyana, no em va causar fascinació, potser enveja infantil, però no em va obrir cap fal·lera nipona. és probable que de l'existència del 'país del sol naixent', epítet molt de moda en els vuitanta, ja n'hagués sentit a parlar abans. de fet gairebé totes les sèries de dibuixos animats que rondaven per tv3 aleshores -de 33, ni parlar-ne encara- venien del japó. era, però, una animació la de la dècada, amb menys símbols nacionals, majoritàriament ubicada a l'espai sideral i, a més, dita en català de començament a final. i als sis anys una criatura no es planteja d'on venen els dibuixos animats, qui els ha fet, si són doblats o no, o si en el futur la pressió del soft power acabarà convertint-lo en un otaku. seguint la norma, de tot això en pensava d'alt d'un tren tot tornat de kohata, pasta de sandvitx entre kyoto i uji. a kohata 'insegno spagnolo a una ragazza giapponesa chi parla perfettament italiano'. la recerca intensiva de feina ha acabat portant-me al pluriempleo. l'eri els dijous, els divendres el cage i la resta de la setmana professor de camisa i corbata en una escola a osaka. i segueixo buscant