una foto enganxada al mòbil

avui he anat a jugar a bitllets amb la kimie, el greg i el shinya. hem menjat croissants de txocolata acabats de fer. hem sopat amb abundància a 280 iens el plat. hem gastat uns quants iens en màquines escurabutxaques (aka pachinko) i ens hem fet fotos en una màquina de puricura. res d'especial. la història d'una nit qualsevol, en una gran ciutat japonesa qualsevol, protagonitzada per nipons, i no nipons, qualsevols. les poques hores que el ritme de vida en aquest pais permet dedicar a l'oci, aquí agrada passar-les amb un bon feix de diners (i diuen els economistes que el japó és un pais tradicionalment propens a l'estalvi) per anar gastant en beguda, menjar, joc i en béns, més aviat inútils, però convertits en necessaris per estrategues de la mercadotècnia. la febre per la puricura és l'exemple del dia. diminutes fotografies amb fons de mil colors, decorables, preses en un tres i no res a ritme de pop japonès en macro fotomatons. no he trobat cap estudi que m'expliqui el per què de l'amor que els adolescents, les adolescents, i també els més crescudets professen per unes enganxines que decoren com res els telèfons mòbils i les carpetes de l'escola. a manca d'estudi, concloc jo. a mi em té captivada la facilitat de la màquina per ressaltar la bellesa facial dels models, m'encanten els icones que un pot triar per convertir una avorrida fotografia en una arca de noé o en un tifari comunal, però sobretot, m'emociona el poder dedicar 4 euros en esdevenir un més dels hàmster que fan girar sense pausa la gran roda del consum nipó. la que ha portat una encomia deflacionària a tornar fiinalment a la inflació. per estar-ne orgullosos.