escortats per nacions unides

hi ha una vila al sud de corea del nord coneguda com 'propaganda town'. asseguren a la meitat sud de la península que és una ciutat deserta on les llums de totes les cases s'encenen i s'apaguen al mateix temps cada dia. des del check point-3 a la zona desmilitaritzada al voltant del paral·lel 38 hi ha una vista 'excel·lent' (tot i que els satèl·lits en donen molt més bon detall). sobresurt a l'horitzó una bandera nordcoreana immensa, 33 metres de llargada. la befa de la idolatria d'estat a corea del nord (per damunt de tot les 22000 estàtues de kim jong il plantades al pais) protagonitza el tour que els estats units organitzen tres cops per setmana a l'últim vestigi de la guerra freda. 'the scariest place on earth', 'the most heavily armed place on earth', llegeixo als catàlegs i els folletons informatius. la DMZ (demilitarized zone) és una de les majors atraccions turístiques que pot oferir corea i per tant, parada obligada, en aquesta la meva segona visita al pais dels senyors samsung i hyundai. ens acompanyen en el autobus un guia de pel·lícula, un grapat d'americans -professors d'anglès, mullers d'empresaris i funcionaris massa atrefegats com per satisfer les necessitats d'una dona de classe mitjana- i mitja dotzena d'europeus frisosos per veure d'aprop algun detall del misteriós règim pseudo-comunista. no ho podem amagar, el major plaer: trobar-nos cara a cara amb 'l'enemic' (bel·licós sobrenom amb què el personal de nacions unides es refereix a corea del nord). però l'enemic s'amaga. ens hem de contentar amb capturar en càmera indrets de significat valor històric. les barraques blau clar al mig de panmunjeon (escenari de les negociacions pre i post armistici) són l'estrella del viatge; amb la frontera passant pel mig de l'habitació, un pot penjar-se la medalla d'haver posat els peus a corea del nord. medalla al coll, visita a la botiga de souvenirs i de nou cap a la capital. com el tour dels estats units, desenes més van i venen cada dia. són la propaganda sud-coreana. la batalla armada s'ha refredat, però la mental és inegotable. l'exemple perfecte, l'estació de tren de dorasan, la més meridional de les estacions sud-coreanes i, aparentment, en un futur la porta al nord i a la resta del continent. tres vegades al dia trens van i venen de seul... carregats de turistes. els sud-coreans no tenen dret a posar els peus a la DMZ... dorasan forma part de la 'sunshine policy' que l'exprimer ministre kim dae jung va encetar als noranta. i malgrat que el sol brilla amb força a panmunjeon, ningú no em mostra suficientment convenciment que seul i pyeongyang desitjin amb fervor emprendre el futur plegats.