barcelona segueix (gairebé) igual

després d'una nit moguda, de costat a costat del llit i mig despert a hores que no toquen, he encetat la visita oficial a territori català que m'ha de dur fins a aquells indrets que fa sis mesos freqüentava -i molt- però que amb el canvi de residència varen quedar orfes de la meva presència. les primeres hores m'han demostrat que ben poc a canviat a BCN. a banda de les ordenances repressives que el ple socialista d'en clos s'ha anat treient de la màniga, aquí la sagrada familia no ha caigut, la zona verda ho omple tot i el mestisatge urbà és omnipresent. en definitiva la barcelona que enamorava els erasmus, turistes britànics i els gamberros de botelló, segueix enamorant-los. m'he posat ràpid al dia de la informació local, d'allò que s'ha convertit en motiu de comentari diari, de broma entre amics, de tic televisiu convertit en fenomen de masses. al voltant d'un autèntic bar de tapes amb la vale, el lae, el marcos i el coco he començat la que serà una marató de vida social. tornar a casa després d'una llarga absència té una gran aventatge (a banda del menjar casolar que a casa fan per impressionar): un se sent popular de cop i volta. sona el mòbil, arriben missatges, l'agenda sembla aparentment plena. viciós del treball i per fer més atepeit el calendari he optat per passar dues vegades pels arcs de seguretat de tv3 i embutxacar-me roku man en en dos dies. a falta d'ajut, bitllet de tornada cobert. tornar a sant joan despí ha estat un altre confrontació amb una realitat: la tendència cap al status quo prolifera a mida que madurem (prenem anys que diuen els nipons). quan el 2001 tornava dels estats units, encara amb vint anyets vaig veure com en 9 mesos el món que em rodejava (els amics, els companys, el dia a dia) havia emprès el camí cap al futur en un tren diferent al meu. aquesta vegada, el tren no és un TGV, més aviat un futsu japonès que s'atura a totes les estacions per garantir que gairebé ningú no es queda a l'estació. seré subversiu, però aquest perenne status quo m'espanta més que no em satisfà.