el negre aprima, però cal?

ja que estic oligat a vestir-me amb jaqueta i corbata per donar classes de castellà he portat de bcn tres conjunts per anar a treballar. una inevitable peculiaritat de l'ordre social nipó: uniforme de per vida, des de l'escola fins a la jubilació. a la maleta duc uns pantalons color cafè que combino amb una camisa mostassa i una negra, i uns pantalons blaus que van amb una camisa gris cendra. ataviat amb la glamurosa mescla de negre i cafè he sortit al carrer aquesta tarda per trobar-me en un espès bosc de japonesos que tornaven a casa en els seus calcats vestits negres i blau fosc, amb les seves avorrides camises blanques (de ratlles, topos, rombes i demés figures geomètriques) i amb les corbates a joc. algú deuria importar aquí la idea que el negre és un color amic: aprima (els cal però als nipons semblar encara més prims?), vesteix amb elegància i és fàcil de convinar. no obstant, mentre m'obria pas amb decisió entre individus malcopiats, m'he sentit més 'freak' que un otaku fora de harajuku o, en la versió kansai, m'he sentit més estrany que un 'pseudo-otaku' un cop sobrepassats els límits d'amerika mura. sortint del gimnàs, o potser entrant-hi, hi havia a les escales del complex comercial una mini reunió (de fet un concert, però que aquí, amb l'ordre que tot ho domina, no ho semblava pas) observada en la distància per un bon grapat de víctimes del disseny. el greg no m'ha acceptat el qualificatiu de 'freak' per a aquestes criatures urbanes. diu que estan expressant quelcom amb el vestir. finalment he entès el que diuen: estem fins als collons de vestir de negre dels 10 als 70. llarga vida als colors!