problemes amb el canvi

el pau s'ha afegit a la moda de blogs nipons. xafardejant la seva llista d'enllaços m'he trobat el diari electrònic d'un mexicà a tokyo. en miguel angel reflexiona sobre com detesta pagar en metàl·lic. d'antuvi m'ha semblat una reflexió poc profunda, però quan aquest vespre m'he trobat fent el ridícul a yamaya, se m'ha encès la llum. la parafernàlia dels diners al japó és per viure-la. el contar els bitllets, les monede, el tiquet, la bossa, la reverència, el comiat, el 'torni aviat', el somriure i encara el 'gràcies'. la història se situa a yamaya, una cadena de supermercats de productes d'importació (els espanyols abunden i per si no els pogués reconèixer m'hi posen la bandera espanyola...). després de comprar el don simón setmanal, llet de soja, julivert europeu i crema de cacahuets, em disposo a pagar. obro el moneder. 1186 iens. busca el pico exacte. no el trobo. la caixera em dóna la bossa (recargola les nanses per a fer-ho més fàcil) i comença el festival. primer els bitllets, després le monedes, servides amb el tiquet com a safata. intento guardar-ho tot. em cau la primera moneda. me la donen. m'aparto i cauen més monedes. la caixera somriu i demana perdó. jo començo a enrecordar-me del miguel angel. passo de guardar res al seu lloc, ho poso tot dins la bossa i faig via... a mi no m'agrada pagar en metàl·lic, ho sé. però aquí les tarjetes de crèdit són rara avis. l'única solució són les targetes prepagament, les mateixes que serveixen per agafar el metro, tallar-se el cabell, comprar una beguda a la màquina d'autoventa i, amb una mica de sort, la mateixa que dóna punts al videoclub, milles amb ANA i descomptes als loves hotels. per què dic després que la vida al japó no és tant diferent? no m'entenc.