plou

fa molts i molts i molts i molts i molts dies que plou en aquesta ciutat. tants dies fa que plou, com dies que vull escriure que definitivament ha acabat la temporada de pluges. no hi ha hagut sort encara. des de m'he llevat aquest matí no ha parat de fer honor al dia que avui celebrem col·lectivamente, el dia del mar. cada cop que surto al carrer amb el meu paraigües de 100 iens (90 cèntims d'euro) i miro al cel, gris, i noto que abans de començar a caminar ja he començat a suar, em ve al cap hong kong. tinc aquesta associació gravada al cap, tot i que en ma vida he posat els peus a la perla d'àsia. els dies com avui no tan sols em semblen avorrits, sinó que m'impulsen a explotar la més deplorable de les meves qualitats: la vagància. em sento inútil, com si estigués desperdiciant temps de producció. cada cop que miro l'agenda veig com s'omplen els dies de coses a fer, però cap d'elles em sembla emocionant. exàmens, cafès amb japonesos que volen aprendre castellà de franc, tràmits pre-retorn... però no hi ha ni visites culturals, ni experiències purament nipones, ni grans festes o festivals. no he perdut les ganes, però si l'energia per experimentar el japó que em queda per experimentar. fa tres dies kyoto s'ha vestit de gala pel més gran dels seus festivals, el gyon matsuri, que jo m'he limitat a veure en fotos als diaris. he fet una llista de llocs que he de veure a qualsevol preu abans de marxar, però encara no n'he marcat cap com a aconseguit. així, escoltant la pluja a una banda, l'itunes a l'altre, i intentant agafar forces per anar a preparar el sopar escric un blog desaigualitat. avui hi ha hagut excés d'aigua.