una truita com adéu

una mica més d'una centena d'entrades de blog després, em preparo a deixar el pais que m'ha acollit -a la seva manera- els darrers 301 dies. es diuen depressa, passen depressa, es viuen vertiginosament. les meves darreres hores les ocuparà el fer una maleta carregada, netejar els escassos 18 metres quadrats de tatami i omplir bosses de brossa. les hores precedents, aglutinen simbòlicament el meu pas pel japó. he promès, en mala hora, als tutors que han 'vetllat' per la meva integritat a la residència que faria una truita de patates de comiat. ho he promès a la mitjanit, i tot i la inseguretat en les meves paraules, com bons japonesos, els meus interlocutors s'ho han pres al peu de la lletra. els he fet una truita, amb tots els ingredients necessaris, una mica massa sossa, però que ha fet l'efecte. sense voler-ho m'he convertit en un ambaixador de la cultural espanyola al japó. entre les classes, la universitat i demés relacions temporals he acostat als nipons coses que no formen part de la meva quotidianitat, però que en ser-me oficialment pròximes em veig obligat a relatar. algú em va preguntar per què el govern japonès voldria pagar algú per a què estudiés a l'estranger. jo crec que ho he entès, un estudiant és un petit ambaixador, alguns sortiran més bé, d'altres sortiran 'ranas' (que dirien a casa) però en el fons és una inversió en soft power. acabaré el meu viatge demà a l'aeroport, camí de shanghai, amb unes ganes considerables de tornar a catalunya, conscient que el meu retorn al japó no es preveu en breu. intento per tant respirar els últims olors d'una ciutat i d'un país que m'han ensenyat molt i dels quals espero poder ser un ambaixador amistós un cop sigui a BCN.

quan la copa mai no pot estar buïda

un bon company de beguda japonès mai no deixerà la copa de l'invitat estigui buïda, diu el manual de bon nipó. tampoc no deixerà que pagui la factura, tot i que aquesta norma compta amb una infinitat d'excepcions. com a celebració per haver estat capaços de soportar-nos durant prop de sis mesos, alumnes i professors ens hem reunit al voltant d'una taula, més d'una tècnicament, per compartir un festí de barra lliure. jo crec que el símil més oportú seria imaginar un catedràtic de... posem per cas teoria de la semiòtica social... anant de botellón amb els seus (no)entrenyables estudiants. inimaginable, però real. ja he posat per escrit la meva fascinació pel nivell de camarederia que els professor japonès mitjà mostra vers els seus deixebles. és una relació molt confuciana. tot pel deixeble, que a canvi eleva el mestre a pràcticament la santitat. amb tot, 10 mesos després d'haver-ho experimentat per primera vegada, no deixo de sorprendre'm cap cop que la meva professora de japonès omple la copa i repeteix 'beu, beu, beu'. jo bec amb plaer, i també ho fa la xinesa que s'asseu al meu costat i que tanmateix no té ni l'edat per consumir alcohol. a la quarta ampolla d'asahi, deixo de preguntar-me coses i no tinc problema en deixar-me portar per la calor de l'estiu fins al karaoke de la cantonada. feia mesos que no trepitjava aquest icone de la cultura nipona. nova sessió de barra lliure i de tortura de cordes vocals (també d'orelles, clar). hem destrossat amb passió els clàssics del karaoke internacional: la bamba, 99 luftballons, yesterday, però ens ha quedat a la retaguàrdia el don't look back in anger. ningú no volia perdre l'últim tren. aquí es beu i es menja sense pausa, però quan s'acosta la mitjanit, com a bones ventafocs, cal pagar la factura, netejar els desperfectes i córrer cap a casa per renovar forces i tornar-hi de nou a l'endemà. jo, també hi torno demà.

人不留人，天留人

la premsa va plena de les conseqüències que està tenint l'interminable temporada de plujes d'enguany. s'acaba el juliol però aquí els dies segueixen passats per aigua des que ens llevem fins que que ens tornem a llevar. la michiko m'ha donat una nova explicació a l'abundància d'aigua d'enguany. m'ha ensenyat un proverbi xinès que diu "人不留人，天留人" (rén bù lín rén, tian líu rén). ve a voler dir que a voltes tot i que desitjem que algú no marxi del nostre costat, no tenim poder per impedir-ho. en canvi, a la voluntat del cel no hi ha ningú que s'hi pugui oposar. diu la michiko que hi deu haver molta gent que no vol que marxi del japò i per això el cel no deixa de gotejar. sabiesa mandarina. d'aquesta sabiesa en té moltíssima la més brillant de les meves estudiants, de qui he après tonelades. és un d'aquests personatges que passa desepercebut, que no es vanagloria del que sap, que viu en relativa modèstia a l'ombra d'un marit forrat, però que té milions de coses a compartir. algú em va recomenar abans d'embarcar-me en la meva aventura nipona que aprofitès l'experiència per aprendre, com a mínim, una cosa: ser modest. crec que d'això, tot i que tampoc en excès, sí que en podran trobar els agents d'aduanes a l'aeroport. amb totes les seves rareses i manies, fòbies i peculiaritats, al japó també hi ha molta modèstia, capacitat de no enaltir innecessàriament els mèrits propis per impressionar el contrari. content d'haver après, un cop més, una mica més he agraït enormement el dinar que ha pagat la michiko a un dels millors hotels d'osaka.

un australià menys al japó

tornar a la vida comunista de la residència és el que es farà més difícil de superar en aquesta darrera setmana de vida al japó. ara acostumat a la tranquil·litat de la llar, tornar a la vitalitat de la comunitat xinesa, a la vida comunal i al dependre dels qui m'envolten per viure no serà una tasca senzilla. espero mantenir-me ocupat i fer passar el temps per la via ràpida. crec no haver-me quedat curt en el primer dia. el greg ha marxat aquest matí via shanghai, obrint pas en la que serà la meva ruta de retorn a casa. diu que la pulcritut i la modernitat l'han deixat sorprès. en aquesta xina en creixement sembla que l'aparença ho encobreix tot, però el fet que, per exemple, encara tothom hagi de passar per caixa (i pel fitxer informàtic) abans de poder visitar el pais no és una mostra de plena integració en la vida en comú aquí a la societat internacioal. tot i no tenir gairebé ni forces per obrir els ulls (la nit, fent neteja, ha estat llarga) he trobat el temps per fer 2 viatges a kyoto, passar pel gimnàs i compartir sopar amb el koichi, un marrec que vol aprendre castellà, i que de fet l'aprèn. em trobo constantment davant d'emmascarades classes particulars de llengua malpagades amb un descompte en la part del sopar a pagar. el koichi és bona gent, però el tema de conversa -que fa sis mesos em semblava apassionant- ara m'avorreix. tornar a repassar les mateixes preguntes sobre l'idioma, el pais, la ciutat, el futbol i demés no són una bona companyia a un sopar, en aquest cas, ben cuinat. 'viatge al nord' es llegia als tovallons. hokkaido, la més septentrional de les gran illes habitades de l'arxipèl·lag, és sinònim pels japonesos de bon menjar, bon esquí i bon senderisme. vaig jurar i perjurar que abans de sortir d'aquest pais passaria per allà. ara passa a engrossar la llista del que m'ha quedat per fer.

Love Hotel i Gran Pantalla

tenia dos temes en cartera que volia deixar fets abans d'abandonar el japó i avui els he concentrat en una maratoniana jornada de despeses i d'experiències... em falta l'adjectiu. als qui coneixen 'la casita blanca' a gràcia, només llegir el nom, se'ls il·luminen els ulls i se'ls apareix un somriure de gran magnitud. l'existència de picaderos dic jo que serà tant antiga com la prostitució, i diuen que aquesta és la més antiga de totes les professions. no parlo per experiència -cal aclarir-ho per evitar males llengües- sinó d'oïdes quan dic que 'la casita blanca' no era el més impol·lut i refinat dels indrets on consumar l'amor físicament. res a veure per tant amb l'excel·lent habitació 807 del US annex hotel, en un carrer estret i fosc a un dels centres recreatius d'osaka. la 807 està equipada amb karaoke, videoconsola, jacuzzi i piscina. al pis d'abaix, no hi ha piscina però sí una taula d'snooker. elements ¿indispensables? per a un lovel hotel, la versió nipona de 'la casita blanca'. d'indrets com aquests, amb habitacions llogades per hores, al japó n'hi ha a patades. són un element més d'aquesta complexa societat que viu reprimida però accepta sense embuts l'existència d'un mercat d'hotels on poder cardar (i no llana). després d'usar en abundància els serveis del US annex no he pogut evitar preguntar-me què en diríem a casa si algú obrís una franquícia. no he tingut massa temps per trobar una resposta perquè al cinema -sessió golfa, continua i amb poc èxit d'espectadors- ens esperava l'esperada 'baruto no gakuen', o el que és el mateix, el llargmetratge que no em durà a la fama, però sí que em fa sentir especial per unes hores. fins a tres vegades apareix el meu cap i la meva cara mal afeitada a la gran pantalla, un plaer narcisista que espero poder repetir eternament, un cop arribi a casa la còpia en dvd.

plou

fa molts i molts i molts i molts i molts dies que plou en aquesta ciutat. tants dies fa que plou, com dies que vull escriure que definitivament ha acabat la temporada de pluges. no hi ha hagut sort encara. des de m'he llevat aquest matí no ha parat de fer honor al dia que avui celebrem col·lectivamente, el dia del mar. cada cop que surto al carrer amb el meu paraigües de 100 iens (90 cèntims d'euro) i miro al cel, gris, i noto que abans de començar a caminar ja he començat a suar, em ve al cap hong kong. tinc aquesta associació gravada al cap, tot i que en ma vida he posat els peus a la perla d'àsia. els dies com avui no tan sols em semblen avorrits, sinó que m'impulsen a explotar la més deplorable de les meves qualitats: la vagància. em sento inútil, com si estigués desperdiciant temps de producció. cada cop que miro l'agenda veig com s'omplen els dies de coses a fer, però cap d'elles em sembla emocionant. exàmens, cafès amb japonesos que volen aprendre castellà de franc, tràmits pre-retorn... però no hi ha ni visites culturals, ni experiències purament nipones, ni grans festes o festivals. no he perdut les ganes, però si l'energia per experimentar el japó que em queda per experimentar. fa tres dies kyoto s'ha vestit de gala pel més gran dels seus festivals, el gyon matsuri, que jo m'he limitat a veure en fotos als diaris. he fet una llista de llocs que he de veure a qualsevol preu abans de marxar, però encara no n'he marcat cap com a aconseguit. així, escoltant la pluja a una banda, l'itunes a l'altre, i intentant agafar forces per anar a preparar el sopar escric un blog desaigualitat. avui hi ha hagut excés d'aigua.

productivitat japone... què?

en la darrera fase del blog nipó hi trobo a faltar les fotos. m'he apalancat. després de l'eufòria de comprar la camera nova i d'haver fet fotos fins i tot dels claus dels tabics de fusta dels temples, ara no em ve de gust desenfundar l'aparell. avui que m'he animat a fer-ho, no me n'he ensortit massa bé. l'objectiu era retratar --> l'amo d'un restaurant fent la migdiada a mitjanit. m'ha semblat la perfecte síntesi de l'inesgotable treballador japonès que, quan s'esgota, simplemente es posa a dormir. sense complexes. de la seva habilitat per dormir com sigui i on sigui ja n'he parlat, però cada dia em sorprenc més. aquesta tarda m'he presentat uns minuts abans d'hora a la meva classe de repàs pel 日本語能力試験 (que ve a ser allò que els exàmens cambrigde són per l'anglès). en obrir la porta m'he trobat el desolador panorma d'una noia adormida sobre una taula; un marrec esquifit a punt de relliscar de la cadira on dormia i deixar-se la dentadura (no hauria perdut gran cosa) sobre el pupitre i un altre còmodament estirat sobre tres cadires. cap d'ells roncava, que ja és un pas endevant, però no diu massa de la cultura de la son. llegia amb atención a la BBC que l'economia nipona es deixa milions, milions d'euros a l'any per culpa dels treballadors sobretreballats. és a dir, els que treballen massa i dormen poc. així dit, sembla que els dos fenòmens hagin de tenir alguna relació, però no és necessari. jo que de somnolència en pateixo drogat o sense (males interpretacions no venen al cas, però els medicaments per la tos no deixen de ser droga, tot i que legal) em sento recolzat en aquest món de 'belles dorments'. ara no em falta esperit crític i accepto que de festejar menys i dormir més, m'estalviaria més d'un cop de cap contra la taula, la finestra, o el passatger que viatja al meu costa al tren.