una truita com adéu

una mica més d'una centena d'entrades de blog després, em preparo a deixar el pais que m'ha acollit -a la seva manera- els darrers 301 dies. es diuen depressa, passen depressa, es viuen vertiginosament. les meves darreres hores les ocuparà el fer una maleta carregada, netejar els escassos 18 metres quadrats de tatami i omplir bosses de brossa. les hores precedents, aglutinen simbòlicament el meu pas pel japó. he promès, en mala hora, als tutors que han 'vetllat' per la meva integritat a la residència que faria una truita de patates de comiat. ho he promès a la mitjanit, i tot i la inseguretat en les meves paraules, com bons japonesos, els meus interlocutors s'ho han pres al peu de la lletra. els he fet una truita, amb tots els ingredients necessaris, una mica massa sossa, però que ha fet l'efecte. sense voler-ho m'he convertit en un ambaixador de la cultural espanyola al japó. entre les classes, la universitat i demés relacions temporals he acostat als nipons coses que no formen part de la meva quotidianitat, però que en ser-me oficialment pròximes em veig obligat a relatar. algú em va preguntar per què el govern japonès voldria pagar algú per a què estudiés a l'estranger. jo crec que ho he entès, un estudiant és un petit ambaixador, alguns sortiran més bé, d'altres sortiran 'ranas' (que dirien a casa) però en el fons és una inversió en soft power. acabaré el meu viatge demà a l'aeroport, camí de shanghai, amb unes ganes considerables de tornar a catalunya, conscient que el meu retorn al japó no es preveu en breu. intento per tant respirar els últims olors d'una ciutat i d'un país que m'han ensenyat molt i dels quals espero poder ser un ambaixador amistós un cop sigui a BCN.