un australià menys al japó

tornar a la vida comunista de la residència és el que es farà més difícil de superar en aquesta darrera setmana de vida al japó. ara acostumat a la tranquil·litat de la llar, tornar a la vitalitat de la comunitat xinesa, a la vida comunal i al dependre dels qui m'envolten per viure no serà una tasca senzilla. espero mantenir-me ocupat i fer passar el temps per la via ràpida. crec no haver-me quedat curt en el primer dia. el greg ha marxat aquest matí via shanghai, obrint pas en la que serà la meva ruta de retorn a casa. diu que la pulcritut i la modernitat l'han deixat sorprès. en aquesta xina en creixement sembla que l'aparença ho encobreix tot, però el fet que, per exemple, encara tothom hagi de passar per caixa (i pel fitxer informàtic) abans de poder visitar el pais no és una mostra de plena integració en la vida en comú aquí a la societat internacioal. tot i no tenir gairebé ni forces per obrir els ulls (la nit, fent neteja, ha estat llarga) he trobat el temps per fer 2 viatges a kyoto, passar pel gimnàs i compartir sopar amb el koichi, un marrec que vol aprendre castellà, i que de fet l'aprèn. em trobo constantment davant d'emmascarades classes particulars de llengua malpagades amb un descompte en la part del sopar a pagar. el koichi és bona gent, però el tema de conversa -que fa sis mesos em semblava apassionant- ara m'avorreix. tornar a repassar les mateixes preguntes sobre l'idioma, el pais, la ciutat, el futbol i demés no són una bona companyia a un sopar, en aquest cas, ben cuinat. 'viatge al nord' es llegia als tovallons. hokkaido, la més septentrional de les gran illes habitades de l'arxipèl·lag, és sinònim pels japonesos de bon menjar, bon esquí i bon senderisme. vaig jurar i perjurar que abans de sortir d'aquest pais passaria per allà. ara passa a engrossar la llista del que m'ha quedat per fer.