quan la copa mai no pot estar buïda

un bon company de beguda japonès mai no deixerà la copa de l'invitat estigui buïda, diu el manual de bon nipó. tampoc no deixerà que pagui la factura, tot i que aquesta norma compta amb una infinitat d'excepcions. com a celebració per haver estat capaços de soportar-nos durant prop de sis mesos, alumnes i professors ens hem reunit al voltant d'una taula, més d'una tècnicament, per compartir un festí de barra lliure. jo crec que el símil més oportú seria imaginar un catedràtic de... posem per cas teoria de la semiòtica social... anant de botellón amb els seus (no)entrenyables estudiants. inimaginable, però real. ja he posat per escrit la meva fascinació pel nivell de camarederia que els professor japonès mitjà mostra vers els seus deixebles. és una relació molt confuciana. tot pel deixeble, que a canvi eleva el mestre a pràcticament la santitat. amb tot, 10 mesos després d'haver-ho experimentat per primera vegada, no deixo de sorprendre'm cap cop que la meva professora de japonès omple la copa i repeteix 'beu, beu, beu'. jo bec amb plaer, i també ho fa la xinesa que s'asseu al meu costat i que tanmateix no té ni l'edat per consumir alcohol. a la quarta ampolla d'asahi, deixo de preguntar-me coses i no tinc problema en deixar-me portar per la calor de l'estiu fins al karaoke de la cantonada. feia mesos que no trepitjava aquest icone de la cultura nipona. nova sessió de barra lliure i de tortura de cordes vocals (també d'orelles, clar). hem destrossat amb passió els clàssics del karaoke internacional: la bamba, 99 luftballons, yesterday, però ens ha quedat a la retaguàrdia el don't look back in anger. ningú no volia perdre l'últim tren. aquí es beu i es menja sense pausa, però quan s'acosta la mitjanit, com a bones ventafocs, cal pagar la factura, netejar els desperfectes i córrer cap a casa per renovar forces i tornar-hi de nou a l'endemà. jo, també hi torno demà.