escapo banda aceh

m'ho havia proposat, ho he fet, ja puc marxar. tenia el repte de posar els peus a aceh, escenari de conflicte bèl·lic, col·locat però sobre el mapa de la majoria de mortals després del tsunami del 2004. havia fet projectes, tenia idees... cap ha sortit endevant. m'he trobat per tant com a turista en una ciutat ni acostumada, ni preparada, ni frisosa de turistes. turisme d'efemèride, turisme en certa mesura macabre i morbós. banda aceh, m'expliquen, ha canviat enormement en 12 mesos. era una ciutat destruïda, coberta en aigua i runa. ara és un bulliciós embrió de capital regional, ple de petites parades als carrers, amb negocis negres i foscos, boja per la tecnologia mòbil i acostumada a les cares dels occidentals que fa més de 300 dies van començar a arribar per ajudar a revitalitzar-lo. banda aceh, em diuen, és com la majoria de ciutats indonèsies, malgrat que relativament caòtica, encisadora. banda aceh, m'asseguren, és acollidora, perquè ho és la seva gent, els acehnesos, senzills, oberts, sincers, que no s'assemblen en res als javanesos, que no tenen gaire de balinesos, ni tampoc de malucs ni de baiaks ni de madurians... tot això m'ho expliquen la mar i el rafa, amb els qui finalment he aconseguit contactar aquest migdia. ambdós viuen a la capital. la mar és la corresponsal d'efe a indonèsia. el rafa, coordinador de l'instituto cervantes a jakarta. descrobeixo amb ells sobre indonèsia, els informo sobre els japonesos, discutim sobre els asiàtics. tenia necessitat de parlar després de 2 dies de mutisme, d'observació exterior i interior. he dedicat el matí a passejar pels carrers de banda aceh. a escoltar els crits de 'mister' per tots cantons i a mirar, contemplar en silenci com es transforma la ciutat a mida que s'acosta al mar, la zona més afectada pel tsunami i el terratrèmol de fa un any. deixo enrera l'esplèndida mesquita de baiturrahman i passejo entre runes, tendes de campanya de l'acnur, em retrec de treure fotos de la misèria. em sorprenc de la impertèrrita mirada que dedico a la pobresa. l'he vist tantes vegades en imatges a la tele... no m'impacte, o potser m'impacte. no ho tinc clar. em fa reflexionar segur, sobre els qui ajuden, com ajuden i perquè ajuden. en els qui són ajudats, en la vida que duen a l'ombra de quatre trossos de tel·la, sense ocupació, ociosos forçats. no tenen realment res, res. la ment em porta al japó, paradís dels luxes i les comoditats. dels hobbies i diversions sense sentit. de les banalitats. malgrat que banda aceh ofereix acolliment en la misèria no em trobo còmode. decideixo marxar.