històries de trens

llegeixo un estudi (Time Well Spent) de 1999. diu que el 70% dels japonesos es passen més de 150 minuts al tren cada dia, per anar a treballar o a l'escola. la llengua, que és rica, té mots específics per aquestes accions, és a dir, per referir-se tant al trajecte diari com a l'acte de transporar-se entre casa i l'indret en qüestió. tant de temps passat al tren (o al cotxe, però en menor proporció) fa inevitable l'existència d'un bestiari ferrocalístic interminable. personatges, anècdotes, constums, hàbits i demés bestioles dels suburbans. darrerament m'he trobat compartint amb aquest 70% dels nipons més de dues hores de la meva vida dalt de trens, ferrocarrils i metros. l'oferta és àmplia, el servei és impolut. amb estupefacció miro la quitxalla (no deuen tenir més de mitja dotzena d'anys) que corre amunt i avall del tren. van ataviats amb barrets de roba, motxilles que els doblen en pes i pantalons curts, molt curts, tot i que al meu parer comença a refrescar. m'embalido amb la publicitat que penja de tots els racons, amb la multiplicitat de caràcters xinesos per descobrir i amb les postures en què els viatgers troben la son. em paro a escoltar les converses a mitja veu dels qui s'asseuen davant o darrera. no puc evitar mostrar la fascinació per la concisió de la llengua japonesa. a l'andana fa fred, al tren fa calor. dues ancianes (obachan, àvies com aquí les anomenen) entren al vagó i intercanvien només quatre mots. "脱ぐ？うん、脱ぐ。暑い"... intento pensar en alguna manera de reduir la conversa als mateixos termes en alguna de les llengües que conec. impossible. "T'ho treus? Sí, m'ho trec. Fa calor". el bestiari a bord dels ferrocarrils varia enromement en funció de l'hora. si al matí són nens. obachans i salaryman adormits els qui predominen, al vespre cedeixen l'espai a jovent, obachans adormides i salaryman beguts. les històries de borratxos són esfereïdores. espero el tren per anar cal greg. la megafonia anuncia que s'acosta. de sobte sento un cop sec. un home ha caigut a la via. es recargola de dolor. el tren s'acosta. recull les bosses i escala la paret. així es quedarà. pujem al tren, fem que no amb el cap i deixem enrera una altra història d'un begut que es despertarà sense saber que va salvar la vida per cinc segons. amb tot això, trobar espai per reflexionar és difícil, però n'hi ha. avui el kansai s'ha despertat nevat. el fred és glaçant. torno a primera hora del matí d'osaka cap a kyoto, he decidit no anar a shikoku a rodar. no en tinc ganes, no estic d'humor. no deixo de pensar en com d'impulsiu puc arribar a ser. un mal despertar, una mala experiència de bon matí m'enfosqueix el cervell en qüestió de segons. ni una sola mala paraula, ni un sol mal gest, només podriment interior. dos remeis, txocolota en abundància i un dia de no fer res. dormo tot el dia i escric el blog. entremig rebo un missatge al mòbil que m'aclara el cervell. el dia torna a començar.