mort

feia dies que m'avisaven que passaria, però la data s'havia anat postposant. n'era plenament conscient. creia estar preparat, sobretot psicològicament, però la realitat m'ha superat. ha estat al nord de kyoto en un descampat encara fumejant després d'una llarga batalla. no estava sol, n'hi deuria haver una dotzena més com jo. un al costat de l'altre, esquena amb esquena, mal arreglerats. la cara descolocada, embrutida, enfosquida. n'hi havia també amb sang fresca, a primera vista, tremendament apetitosa. la mort. víctimes de la batalla. orgull pels vencedors. misèria pels perduts. definitivament, el paper més difícil de la meva vida. amb una temperatura ambient gèlida i en contacte directe, constant, amb un terra congelat resultava pràcticament impossible no tremolar. i és clar, els morts no tremolen. hem repetit la presa unes quatre o cinc vegades. no hi havia manera de tenir-nos a tots inmòbils al mateix temps. per molt que hem insistit que alguns de nosaltres no mereixíem morir no hi ha hagut clemència. no acabo d'entendre com s'explicarà la meva mort al començament del film i la meva resucitació al final de la pel·lícula quan me n'alegro del final de la guerra. tant preparar el paper d'avui, i bé, de fet també, el fet (que cacofònic, per favor!) que virtualment fa 10 dies que m'he mudat a casa el greg, han contribuit (podria haver dir han fet, però hauria estat massa) a que hagi oblidat que com cada segon dimecres de mes, tocava portar els llençols a rentar... no sé on tinc la memòria darrerament però no hi ha manera que recordi tot el que hauria de recordar. serà qüestió de superar els meus recels gustatius i menjar cues de pansa que això sí que va barat a la contrada.