el canigó indonesi

a una banda del ferry, java, a l'altre, bali. torno a on vaig començar amb una càrrega emocional i intel·lectual i experiencial i visual, també material, pesada. l'última imatge que s'ha afegit al meu catàl·leg de viatge és la d'un paissatge mai vist, una espai que podria dur algú al límit d'allò trascendent, i que per als antics habitants de l'altiplà de Tengger -orgullosos de no haver caigut mai en mans del poderós regne de Majapahit- és la porta del purgatori (o més aviat la versió javanesa i pseudo-hinduista del purgatori). aquest escenari de bellesa inusual és el que aquí tothom anomena bromo. un conjunt de volcans, alguns encara actius, de fins més de 3000 metres d'alçada. la joia de la corona és el gurung bromo, un cràter fumejant a 2326 metres sobre el nivell del mar. l'ascens al bromo és d'allò més senzill. jeep fins a la base i 250 escales fins al cim. el destremp per a un escalador i al mateix temps una manera gairebé regalada de fer un tres mil. la bellesa del paissatge i la facilitat d'accés converteixen el bromo en destinació turística predilecta de javanesos, balinesos, maduresos i fins i tot algun nusa tenggarès. d'aquí que un dissabte a trenc d'alba el cim del bromo sigui com la rambla quan guanya el barça: un no poder moure's. pujar-hi és com intentar fer el cim del canigó en un diumenge qualsevol: una desesperació. per a un estranger, un no parar de fer-se fotos amb indonesis, amants de compartir la seva experiència amb qualsevol representat de la raça blanca. realment dissabte (suposo que també diumenge) és mala elecció de dia. el que podria haver estat una experiència religiosa (res a veure amb l'enrique) s'ha convertit en un maldecap turístic. per la borda el llevar-nos a dos quart de quatre del matí, les hores d'autobús de jogja a cemoro lawang i els demés inconvenients. situacions com aquesta desperten un instint egoïsta, un desig de poder disfrutar el moment en solitari, no compartir-lo amb ningú. els holandesos amb qui he compartit viatge descarten fer via cap a ijen i s'embarquen amb mi en un interminable viatge a través de la més variada vegetació fins al que l'oficina de turisme indonèsia assegura és 'la porta al paradís'. em permeto una puntualització, la pluja torrencial que en rep, definitivament, no està en la meva imatge arquetípica de paradís, comencem malament.