pre-barcelona'92 al paladar

estic enganxat a un dels majors esports de risc a indonèsia: fer reserves per internet. el risc està, evidentment, en què mai saps quan la reserva es perdrà en el ciberespai. fins aquesta tarda la fortuna havia jugat al meu costat, però quan m'he vist al despatx de l'encarregat del saphir hotel de jogjakarta he sabut automàticament que la fortuna havia decidit quedar-se comprant DVD's a la capital. el banbang, explosiu nom de pila del meu interlocutor, m'ha dit que de la meva reserva a expedia.com no en sabia res. trucada a califòrnia, li passo al telèfon al banbang, somriu, això se li dóna definitivament bé. esperem un fax. m'ofereix un suc de mango, arriba el fax. l'examina, desapareix, apareix de nou i em diu que 'nanai'. truco de nou a califòrnia, califòrnia truca a l'hotel. el to s'ha encès. solució aiguada. acabo pagant el doble del que m'havien dit, però expedia es compromet a retornar-me els diners. surto enfuriat de cal banbang. avui acumulo desencís de client. abans de l'experiència a l'hotel, m'he trobat una impertinent venedora al dunkin donuts de l'aeroport i un manager incapaç de donar-me un full de queixes. he hagut de recórrer mig aeroport per trobar un telèfon públic. el meu avió ha sortit una hora i mitja tard. m'han donat el pitjor seient, passadís i primera fila d'un vell MD-82 antigament propietat de KOREA AIR. tot plegat falsament suavitzat amb sonriures javanesos, el més sincer, el meu. només a última hora he tingut una experiència reconfortant. a l'oficina de turisme, un agent amb vertader somriure javanès m'ha planificat els cinc dies de viatge que em queden. m'ha costat 90 minuts de passeig a pas lleuger arribar fins al somriure vertader. he tingut temps per veure i sentir les diferents jogjakartes. sobretot sentir, olorar i gairebé tocar. en el camí, flaixos de l'espanya que recordo de petit. dels carrers sense asfaltar a barcelona. de les voreres destrossades, de la brossa acumulada i del clavegueram mal tapat. també de la galicia dels avis. del bar del poble, amb quatre coca-coles, moltes mosques i una petita bombeta per donar un aire sinistre. de la vida ociosa al caure la tarda i de l'ambient humit i de les cases de colors que no s'adiuen i del reciclatge obligat de materials. pensaments d'infància que no eviten que torni a saltar només arribar a l'hotel: no hi ha tovalla de mans a l'habitació!