plou i torno a parlar japonès

al paradís també hi plou. el dia s'ha tornat a despertar clar però ha acabat descarregant aigua en abundància. en aquestes circumstàncies bali guanya en encantant. la gent desperta el seu instint més social i comencen a sentir-se les banals converses que tant agraden als indonesis. en aquesta banalitat m'he trobat atrapat després de dir a un dels recepcionistes de l'hotel que estudiava al japó. com una iguana famolenca en un dia sense sol la seva llengua ha guanyat en tamany i no ha parat d'intentar forçar una conversa que no existia mentre jo intentava fullejar un dels llibres que vaig comprar a singapur. fins i tot en japonès als indonesis els agrada preguntar les mateixes preguntes: 't'agraden les indonesies?', 't'agraden les japoneses?', 'tagraden...'. aquest parlar per parlar de coses insubstancials és una d'aquestes peculiaritats que gairebé tothom que he trobat pel camí ha coincidit en assenyalar. hi penso en retrospectiva i el cert és que la major profunditat conversacional durant aquestes tres setmanes me l'han donada... els espanyols. amb tot segueixo pensant que unes quantes paraules d'indonesi ajudarien a obrir la ment dels locals. sobre el futur del pais, el passat i demés qüestions metafísiques n'hem parlat a taula aquest vespre en companyia d'un altre espanyol a la cort del rei de mahapajit. carlos o juan, no recordo el nom, funcionari de la comissió europea i destinat al pais de les 17000 illes. m'ha semblat interessant la seva reflexió sobre les possibilitats de desenvolupament d'indonèsia. pensa que a diferència de la india o de la xina, països amb aspiracions de superpotència, indonèsia no és un pais culturalment preparat per assumir un rol de lideratge sinó que està destinat a jugar un paper secundari. entenc que indonèsia seria una suècia o una holanda asiàtica. em costa de creure una nació amb més de 200 milions d'habitants i amb multitut de recursos materials pugui limitar-se a veure la partida mundial des de la grada i no la vulgui jugar.