són comunistes

de convencions socials, obligacions no escrites però compartides pel grup, n'hi ha un fotimer en aquest peculiar exemple de societat de base capitalista però amb esperit comunista. d'aquestes normes sobreenteses la que més m'esborrona darrerament és l'obligació de fer una referència a l'estació de l'any -al temps, en altres paraules- cada cop que es comença a escriure una carta. això fins i tot té un nom, 'salutació estacional'. al juny, la que més s'estila és la que fa referència a la temporada de plujes. res de monsons ni tifons ni huracans, aquí simplement plou molt, molt i molt, al mateix temps que fa calor, calor, calor. m'han dit que si em sembla insoportable el temps aquí, millor que no embarqui cap a la xina meridional perquè allà encara és més gran el negoci del paraigües. durant la predicció meteorològica l'estadística que miro amb més atenció és la probabilitat de pluja. avui tenim 100/60. és a dir que al matí ens mollem fijo i a la tarda quasi que també... a la residència algú que deu estar fins als nassos de veure com la roba que renta no s'aixuga ha iniciat una campanya -infructuosa- per comprar una secadora entre els membres de la comunitat. a osaka sí que en tenim de secador, comunitària. realment comunitària. els coreans que habiten a les cases del voltant i que també deuen recordar del dia que van escollir osaka per establir-se, s'acosten a utilitzar la nostra secadora. ara, res com la imatge d'ancians en calçotets (tovallola al cap) i samarreta abanderado, passejant en xancles d'una banda a l'altre del barri o bé per trobar un bon indret per fer un riu, o tornant de visitar la casa d'algun compatriota que, en fer-se construir la llar, va sacrificar espai de tatami per fer-hi cabre una dutxa. comunista.

viure bé i sense ser feliç

el david ja m'ha demanat tres vegades que per què no segueixo amb el blog des de fa setmanes. no li donaré el crèdit d'haver estat l'impulsor de recomençar a explicar la meva vida al japó, massa plaer gratuït. el cert és que fa dies que vull trobar una estona per posar-me devant l'ordinador i dedicar-li una estona a la que més m'agrada de les meves estudiants, la michiko. tinc la impressió que si no ho poso per escrit, passarà a l'oblit. entenc que és lleig que un professor prefereixi un alumne a un altre, però així són les coses, i aquest és un blog realista. la michiko em convida a dinar o a sopar cada classe, i no em convida al mcdonald's de plaça catalunya sino a restaurants de 30 euros el menú. retrat robot: uns 50 anys -mai no em dirà l'edat-, casada amb un empresari xinès, enamorada del seu vestuari, sense feina i amb molts diners, molts i molts. la michiko i el marit viuen en una modesta casa d'estil occidental, tres plantes, la primera comuna, la segona per ella i la tercera per ell. sí, estan casats però viuen separats. això aquí es porta, són els matrimonis 'asexuals'. la michiko passa els dies esperant que el seu marit torni de viatge, ho fa tot preparant el menjar per quan tornio bé estudiant, anglès, castellà i balls de saló. els dissabtes es fa un tractamente anti-edat amb àcid al 'bellesa saló' (diu ella) i quan necessita omplir algun temps mort, compra roba. feliç? a mi em fa l'efecte que no, així que s'ha guanyat la meva estima. una dona a les portes de la menopàusia, rica, però infeliç. assegura no tenir amigues i només divertir-se estudiant. més que estudiar, jo diria que la meva feina és fer-li companyia (sí, això sona a 'escort'). recupero el blog amb moralina: els diners no fan la felicitat.