jan..ken...po --> pedra... paper... tisores...

se'm va passar dir-ho ahir. la foto del post anterior es del terra de la plataforma del tren. prou representatiu del que es japo. un pais de gent que viu dins el tren, hi viuen perque s'hi passen tantes hores que ho fan tot a ritme de chu-chu-chu-chu... mengen, dormen, llegeixen el diari i sobretot juguen amb el telefono mobil. aquesta es la primera condicio per la niponitzacio: tenir un keitai denwa d'ultima generacio, capac de fer les millors fotos, enviar emails, navegar per internet i fins i tot veure la televisio. la tercera generacio ha fet arrel aqui ben be. la foto del terra de la plataforma del tren s'ha convertit en el fons de pantalla del meu keiden amb el que, per ara, vaig fent de fotoperiodista pel mon.
avui hi ha hagut 'festa grossa' per als estudiants internacionals. festa, a la japonesa, que consisteix en grans quantitats de menjar banyades en cervesa autoctona (Asahi, Kirin, per mes referencies) i sobretot, KARAOKE. no te preu veure les meves professores intentant cantar els top hits de la chancon japonaise. apart de menjar m'he passat la tarda xerrant amb un bon jan japones que estudia castella a la uni. al migdia quan anava cap a classe mhe trobat amb la mariko -anem presentant els protagonistes... es una de les encarregades dels estudiants d'intercanvi aqui a Ryukoku Daigaku (Ryudai, d'ara endevant)- i mha presentat un professor de castella. de fet EL professor de castella, que es tremendament famos aqui a la uni: Ando sensei. la questio es que mha enredat per que lacompanyes 10 minuts a una classe de castella i al final mhe passat tota una hora i mitja sotmes a les mirades i preguntes duna desena de pimpollos japonesos (20 i 21 anys...) que estudien castella. experiencia curtidora: donar classes de castella als nipons CANSA.

la imperial kyoto saluda

diuen que per trobar l'autentic japo, el que es mante impassible davant la voragine globalitzadora, cal anar a kyoto. doncs be, aqui estic jo amb ansies de retrobar-me amb aquest japo de geishes, samurais, mangues, temples i sake. kyoto es una ciutat que amaga els seus tresors. no els ensenya al viatger fugac; mes aviat els guarda per aquell que no se sent pressionat pel temps, per aquell qui passeja, satura, torna a passejar i mira de trobar en cada raco una part de l'essencia de la ciutat. i no nhi ha pocs. diuen que a kyoto hi ha 1600 temples. jo tinc tot un any per descobrir els tresors de la imperial kyoto.
amb l'experiencia minsa d'una quinzena de dies de convivencia entre kyotoites enceto aquest diari obert. fa temps que sento curiositat per aixo dels blogs. comencar-ne un s'havia convertit en l'etern item de la meva llista de proposits. aquella que fem quan arriba l'estiu, quan acaba, quan comenca l'any, quan acaba, quan comenca un nou curs... en fi, passar un any a l'estranger i no voler deixar escapar tots els moments viscuts es l'excusa perfecta per posar-hi. si d'aqui 12 mesos encara segueixo omplint pagines amb vivencies i reflexions, voldra dir que kyoto ha deixat al menys una petja en mi... la constancia.