irritats

tinc l'ull (el dret, per a que en quedi registre) irritadíssim. no és una simple irritació, sino que ve acompanyada d'un dolor intens, insoportable. no puc dormir. el greg ha intentat trobar una farmàcia 24 hores, però d'aquestes aquí aparentment no n'hi ha. sushi a les 3 del matí sí, però col·liri de matinada... no cal. és per això que decideixo que el millor és fer ús de l'assegurança mèdica que puntualment paguem a MAPFRE i anar al metge. comença l'aventura (116am). truco a casa, demano el telèfon. truco a madrid. madrid truca tokyo. tokyo em truca (220am). conec el meu nou amic nipó, en fukuda, que molt cordialment es preocupa per l'estat del meu ull. em diu que intentarà trobar un oculista d'urgències però que no té del tot clar que a osaka (circumvalació urbana de 17 milions d'habitants) n'hi hagi un. em resigno a esperar fins a les 10 del matí. després d'infructuosos intents en fukuda troba una 'oculisteria' que accepta fer-se càrrec del meu ull (250am). rebo les instruccions, agafem un taxi i arribem a nakagawa 2-chome 6-20. preguntem (320am) a les parets que caminen a aquestes hores pel carrer. truco a la clínica però no acabo d'entendre la individua que em respon. plou, cada cop més. al lawson's no tenen ni idea d'on està 2-6-20, tampoc al super tamade ni al videoclub. ric de desesperació. en fukuda torna a trucar, es preocupa pel meu ull, noves instruccions. prenem una nova ruta i arribem al daily yamazaki. l'atenta treballadora veu el meu ull i ens demana 'aneu a ca la doctora yamakuoro'. salvats. entrem a la consulta (422am) però no hi ha ningú. truco a tokyo, truco a la doctora, tokyo truca, la doctora està enfadada. jo diria cabrejada, putejada. apareix una aparentment entranyable xinesa amb cara de mala baba que em diagnostica conjuntivitis. gotes quatre vegades al dia i visita en 7 dies. passi-ho bé. m'acomiado del fukuda al telèfon i dormo entre llàgrimes d'irritació a les 5 del matí, després de descobrir un nou concepte d'urgències mèdiques.

no puc dormir... d'emoció?

hauré patit una temporal mutació d'edat? m'ho pregunto mentre intento dormir, volta i volta, abans del retorn a la universitat. si bé és cert que les vacances han començat a fer-se una mica llargues, em costat creure que sigui la causa de la suor nocturna i del mal de cap que em cruspeix el cervell. malgrat no haver tancat els ulls massa hores aquesta nit he sortit prou ben parat de l'examen que ens tenia preparat la kitagawa sensei. aparentment tant ben parat que, en un exercici generositat suprema m'ha ofert saltar-me el tercer curs i anar directament a quart. he rebutjat amablement l'oferta al·legant que per molt que necessiti desfer-se d'estudiants per tenir menys feina a l'hora de corregir exercicis, aquesta no és la solució. oficialment avui ha començat un nou curs escolar i això suposa que el número de gent perduda pels passadissos ha augmentat, que el tren hagi anat més ple que de costum (en 4 dies, comencen les primeres absències), que de les cares a classe me'n sonin 5 i que les obres de remodelació de la universitat hagin quedat paralitzades, malgrat no estar del tot acabades. res motiu d'estrès...amb detalls tant glamourosos com aquests em resulta pràcticament impossible composar un blog decent, malgrat que tal dia com avui fa kyoto0506 arriba a la efemèridica xifra de 100 entrades. espero que els 200 siguin em sentin millor.

males costums

el veí del pis de dalt o bé ha marxat de casa o bé ha decidit que ja en tenia prou de lladres de senyal inalàmbrica, així que ens hem quedat sense conexió a internet a casa. de fet ja fa setmanes que no en tenim, però entre el viatge a bcn i demés no he tingut el temps per trobar-la a faltar. fins que la gent de l'NTT (la telefònica nipona, igual de mastodòntica, igual de mala amiga del mercat lliure) no vinguin a instal·lar-nos l'accés a la xarxa, em veig obligat a connectar-me a internet de raïms a peres. de perjudicats per la decisió del veí n'hi ha uns quants, el principal, aquest blog. si ja em costava mantenir el ritme de posts, ara el sr. blog ja pot començar a fer-s'ho mirar perquè la seva vida corre perill. la solució d'urgència a aquesta manca de mitjans: escric el blog al tren, laptop a la falda. ara que el curs escolar retorna, també tornaran les hores de trajecte diari entre els dos nuclis urbans de kansai. em té encuriosit el fet que cada japonès a qui dic que duc aquesta doble vida (estudio a kyoto, visc a osaka) se sorpren. jo pensava que aquí això de fer vida al tren no agafava ningú a contrapeu. serà que les coses canvien i els joves, cada cop, s'estimen més la comoditat de viure al costat d'allà on passen més hores al dia. que el jovent nipó no és com el jovent de fa 20 o 30 anys tothom ho accepta. em pregunto però què en pensen els que eren joves aleshores quan ara es troben viatjant en metro de peu mentre quatre marrecs mal criats s'ho miren des dels còmodes seients. els ancians però no tenen res a dir. per molt que puguin desitjar estomacar la quitxalla a cops de bolso o de bastó, els van criar per callar, per evitar la confrontació, i així el silenci dels resignats sempre s'imposarà.

problemes amb el canvi

el pau s'ha afegit a la moda de blogs nipons. xafardejant la seva llista d'enllaços m'he trobat el diari electrònic d'un mexicà a tokyo. en miguel angel reflexiona sobre com detesta pagar en metàl·lic. d'antuvi m'ha semblat una reflexió poc profunda, però quan aquest vespre m'he trobat fent el ridícul a yamaya, se m'ha encès la llum. la parafernàlia dels diners al japó és per viure-la. el contar els bitllets, les monede, el tiquet, la bossa, la reverència, el comiat, el 'torni aviat', el somriure i encara el 'gràcies'. la història se situa a yamaya, una cadena de supermercats de productes d'importació (els espanyols abunden i per si no els pogués reconèixer m'hi posen la bandera espanyola...). després de comprar el don simón setmanal, llet de soja, julivert europeu i crema de cacahuets, em disposo a pagar. obro el moneder. 1186 iens. busca el pico exacte. no el trobo. la caixera em dóna la bossa (recargola les nanses per a fer-ho més fàcil) i comença el festival. primer els bitllets, després le monedes, servides amb el tiquet com a safata. intento guardar-ho tot. em cau la primera moneda. me la donen. m'aparto i cauen més monedes. la caixera somriu i demana perdó. jo començo a enrecordar-me del miguel angel. passo de guardar res al seu lloc, ho poso tot dins la bossa i faig via... a mi no m'agrada pagar en metàl·lic, ho sé. però aquí les tarjetes de crèdit són rara avis. l'única solució són les targetes prepagament, les mateixes que serveixen per agafar el metro, tallar-se el cabell, comprar una beguda a la màquina d'autoventa i, amb una mica de sort, la mateixa que dóna punts al videoclub, milles amb ANA i descomptes als loves hotels. per què dic després que la vida al japó no és tant diferent? no m'entenc.

el negre aprima, però cal?

ja que estic oligat a vestir-me amb jaqueta i corbata per donar classes de castellà he portat de bcn tres conjunts per anar a treballar. una inevitable peculiaritat de l'ordre social nipó: uniforme de per vida, des de l'escola fins a la jubilació. a la maleta duc uns pantalons color cafè que combino amb una camisa mostassa i una negra, i uns pantalons blaus que van amb una camisa gris cendra. ataviat amb la glamurosa mescla de negre i cafè he sortit al carrer aquesta tarda per trobar-me en un espès bosc de japonesos que tornaven a casa en els seus calcats vestits negres i blau fosc, amb les seves avorrides camises blanques (de ratlles, topos, rombes i demés figures geomètriques) i amb les corbates a joc. algú deuria importar aquí la idea que el negre és un color amic: aprima (els cal però als nipons semblar encara més prims?), vesteix amb elegància i és fàcil de convinar. no obstant, mentre m'obria pas amb decisió entre individus malcopiats, m'he sentit més 'freak' que un otaku fora de harajuku o, en la versió kansai, m'he sentit més estrany que un 'pseudo-otaku' un cop sobrepassats els límits d'amerika mura. sortint del gimnàs, o potser entrant-hi, hi havia a les escales del complex comercial una mini reunió (de fet un concert, però que aquí, amb l'ordre que tot ho domina, no ho semblava pas) observada en la distància per un bon grapat de víctimes del disseny. el greg no m'ha acceptat el qualificatiu de 'freak' per a aquestes criatures urbanes. diu que estan expressant quelcom amb el vestir. finalment he entès el que diuen: estem fins als collons de vestir de negre dels 10 als 70. llarga vida als colors!

viure al japó

avui he tornat a veure l'elsa després del parèntesi primaveral; he reiniciat l'exercici del meu cos en un gimnàs amb cara i ulls al bell mig d'amerika mura; demà passat tinc una alumna nova a l'ABLC; en unes setmanes ens instal·len una nova connexió d'internet a casa; ahir vàrem anar de compres a yamaya, ens vam endur 'zumo don simon' i oli borges; en res ha de venir a casa el cobrador de la NHK a passar el rebut de la televisió; dimarts tornen a començar les classes a ryukoku. sona a diari de resident habitual i no d'estudiant d'intercanvi. durant la visita llampec a bcn la núria bacardit em preguntava si em mantenia ferm en la idea de no fer arrels al japó amb la que vaig partir el setembre passat... avui m'ho torno a plantejar i concloc que no tinc tant clar que renunciés a fer vida entre japonesos de trobar una feina que m'omplís i de no tenir lligams sentimentals que estant destinats a emigrar cap a europa. osaka no és catalunya. això crec que ho he demostrat en les gairebé cent històries sobre les que he blogejat fins ara. ara bé, sis mesos veient nipons m'han dut a deixar a casa els ulls d'observador curiós. a canviar-los pels de client regular. he deixat de sorprendre'm pels seus actes. ja no em pregunto el per què de moltes coses (no totes, mai no em desfaré de la tafaneria periodística). ara, amb el portàtil a la 'falda' i en 'tokkyu' camí d'osaka em qüestiono fins a quin punt m'he niponitzat. a tv3 la setmana passada, entre TN i TN responia preguntes dels companys de feina sobre el japó. mirant en perspectiva crec que els vaig deixar amb la idea 'els japonesos són com aliens'. ara em lamento d'haver-ho fet. els japonesos semblen 'aliens' però no ho són. de ser-ho no crec que em passés pel cap mudar-me indefinidament al seu planeta.