japonesos amables i sorpresos

fa uns dies sopava tranquil·lament a un dels molts restaurants barats que hi ha al centre d'osaka. la meva tranquil·litat la va perturbar un marrec ja una mica crescut que va fer un comentari poc decent sobre què feia un estranger menjant en un restaurant japonès japonès japonès. malhauradament per ell, l'estranger (o sigui jo) va entendre el que havia de perdre's en la traducció. encès per un nou rebuig d'una societat a vegades excessivament fixada en la seva exclusivitat, vaid donar-li un clatellot. de camí al metro pensava que viure en carn pròpia el rebuig de l'ignorant, seria la millor solució per acabar amb algun dels compartaments intransigents que abunden a europa darrerament. porto uns dies donant voltes al motius de l'eterna divisió que aquí fan entre 'gaijin' (forà) i 'nihonjin' (japonès), més ara que el nombre d'estrangers ha assolit quotes màximes; porto dies, maleïnt les mirades de reüll a cada cantonada i sentint-me observat a cada pas: a la universitat, al tren, al gimnàs... em fa l'efecte que és aquí on tinc els meus observadors predilectes: una parella de vint anys i escaig que em trobo els diumenges entrenant. divendres vaig decidir xerrar una estona amb el membre masculí de la parella i avui m'he trobat dinant amb tots dos. hem conversat, s'han sorprès de la meva vida, han quedat fascinats per la meva procedència, els ha encantat conèixer, preguntar, descobrir... al contrari que el marrec malcarat de fa uns dies, l'i chan i el yuki m'han brindat un acollidora tarde de diumenge, agradable, amable, càlida, m'han convidat a dinar, m'han acompanyat al metro i s'han guanyat un post al blog després de dies d'inactivitat involuntària.

yukkurily - with the calma - sense stress

unes vacances de sol i platja no ho serien sense llargues hores d'inactivitat. després de la descàrrega d'adrenalina a càrrec de la companyia del nostre amic bangladeshí, avui ens ho hem pres amb la calma. molta més de l'esperada. havia llegit que saipan és un iman de turistes, que els hotels, les platjes i els carrers van tant plens que un es lamenta d'haver escollit l'illa com a destinació turística. el cert, però, és que 48 hores a la federació de les marianes del nord serveixen per desmentir el tòpic. aquí no hi ha ni déu. és ben cert que la previsió de l'home del temps no ajuda, tampoc hi contribueix gaire el fet que hàgim decidit venir cap a saipan quan s'acaba la golden week, és a dir, l'època de l'any en què els nipons embogeixen i viatjen com si el món s'hagués d'acabar aviat. les llargues hores de piscina al saipan grand hotel m'han deixat l'esquena ben rostida. descansats, avui hem pogut explorar l'illa en la seva vessant més explotada: meca capitalística. el centre de la ciutat és un indret de sigles repetides com un mantra, DFS (duty free saipan). guccis, pradas, channels i hard rock cafè. no ho hem pogut evitar i ens hem embotit d'hamburguesa purament americana als sons d'un elvis prestley descafeinat de fons i rodejats de molts cambrers però no de clients. arribo a la conclusió que aquí haurien de fer com a port aventura, tancar dos mesos a l'any.

s'acosta l'estiu, tots a aprendre castellà

a ABLC, l'escola d'idiomes on m'aprofito del meu passaport espanyol per guanyar una gens despreciable quantitat de diners cada mes, el final de la primavera vol dir 'big money'. a catalunya, i en general més enllà dels urals, l'arribada de l'any nou vol dir cartells publicitaris de gimnasos i de col·leccionables planeta agostini, intentant captar l'atenció de ciutadans arrepentits per les seves accions en l'any previ i desitjosos de fer quelcom positiu en els 12 mesos següents. al japó la resolució de molts té a veure amb aprendre un nou idioma. no crec que enlloc (potser a la xina i a corea, on les manies d'aquí es contagien que fa por) hi hagi una histèria col·lectiva com al japó, davant d'un futur en què cap conciutadà pugui parlar una llengua estrangera. l'anglès, lògicament és la primera preferència, però amb rapidesa van guanyant força el xinès, el coreà i l'espanyol. d'aquí que a ABLC, on s'ensenyen 13 idiomes, sigui el professor amb un calendari més apretat després del col·legues canadencs i australians. navegar en aquest mar d'abundància té les seves parts negatives. de petit quan mirava al futur i pensava en què m'agradaria ser de gran, moltes vegades pensava en que seria divertit fer de professor. m'encantava la idea d'agafar un retolador vermell i tatxar, ratllar, subratllar i corregir exercicis. inocència infantil. després de que 7 alumnes hagin passat per les meves mans avui, i m'hagin deixat un bon feix d'exercicis per revisar me n'adono que el sentit comú el vaig desarrotllar força aviat: oblida el magisteri.

aliviats: el sol brilla sobre saipan

l'experiència (la primera) de volar en una aerolínea nord-americana no ha estat positiva. abans de poder deixar osaka ahir al vespre el greg i jo vàrem ser escollits, aparentment de forma aleatòria, per passar un control policia extraodinari per part de les forces de seguretat nipones. maleta regirada i qüestionari previ a l'embarcar. com si fóssim amics de la infància el policia amb qui vaig haver de dialogar em va demanar per tots els detalls de la meva vida. només em va faltar ensenyar-li una foto de la familia. superada la primera prova i havent deixat enrera una infructuosa conversa amb el servei d'atenció al client de nwa, vàrem enfrontar la segona tasca: inspecció física abans de pujar a l'avió. més enllà de la tocada de pebrots, no entenc quin sentit té escollir 'aleatòriament' dos passatgers d'un vol de 184 persones per fer una exhaustiva inspecció policial. això és com jugar a la loteria, a veure si avui atrapem un terrorista. uuuupppss, l'ordinador s'ha equivocat, el terrorista ha escapat sense que el controléssim. OOOOOOOOH!! el premi de superar tres controls policials, poder viatjar fins a saipan. paradís de turistes nipons i coreans. m'explica un bangladeshí que d'uns anys a ara els coreans s'han convertit en els més addictes a l'illa. m'ho diu en un japonès fluit. diu que també parla coreà. aquí sembla que cal reciclar-se amb rapidesa. el bangladeshi porta una companyia d'activitats aquàtiques a san vicente (els carrers, les ciutats de saipan no s'han desfet del seu passat colonial espanyol). a preu d'or, li hem comprat el paquet d'activitats complet: passeig en llanxa, parasailing, snorkelling i 10 minuts de moto aquàtica. tot plegat amb l'idílica illa de mañagaha de fons. un espai protegit, refugi de bestioles marines, que chamorros, filipins i demés emigrants s'encarreguen d'explotar per a gaudi de turistes decidits a oblidar-se de llums de neó, estacions de tren i vestits d'etiqueta durant unes quantes hores. no tothom però pot escapar-se a disfrutar de l'explotació d'aquest reducte de vida marina. vull pensar que algun dels no afortunats es deu encarregar de fer el pronòstic del temps al weather channel. abans de fer les maletes cap aquí vàrem consultar la previsió meteorològica. la web assegurava que ens esperava pluja i núvols en abundància durant 3 dies. malgrat els desitjos perversos del meteoròleg, saipan ens ha tornat avui suficient sol com per anar a dormir ben socarrimats pel déu sol.

lliçó de geografia

si em proposés a rellegir tot el que he escrit en aquest blog, crec que m'enduria la impressió que pràcticament tot el que he fet ha estat viatjar. la realitat és un poc diferent, però per introduir més elements de confusió, en 3 hores i escaig agafo un avió amb destinació saipan. illa de gran valor històric en mig del pacífic que els japonesos han convertit en l'alternativa a guam com a destinació de sol, sol, sol i una mica de platja. m'hi escapo amb el greg durant 5 dies amb la intenció de tornar amb un bronzejat que sigui l'enveja dels gaijin que em rodejen. res més. saipan és un d'aquests noms que sonen familiars a l'orella, que algun cop, en algun banda, tothom ha sentit, però tanmateix no és fàcil de col·locar sobre un mapa. diguem que per 40000 iens a més d'un bitllet d'avió i unes quantes nits d'hotel, també he comprat una classe de geografia gratuïta. danys colaterals del viatjar. el timing del viatge escapa del mainstream. oficialment ahir divendres es tancava a golden week com a tal. peixos (truites crec que són) de colors, de paper o de roba, penjades als balcons per celebrar el dia dels infants. als nipons se'ls acaba la setmana de vacances, comencen a fer via cap a casa. omplen les carreteres, els aeroports i els trens i jo, pel contrari, prenc el camí invers i marxo de vacances per escapar (o com a mínim intentar-ho) de les masses que han innundat, encara avui, els ja sempre carregats carrers d'osaka.

actualització accelerada

el mes d'abril m'ha enganxat a contrapeu. després de passar per barcelona fugaçment la vida al japó s'ha accelerat. he vist els cirerers florir i desflorir, m'he posat breument malalt, he visitat metges i metgeses, m'he recuperat, he fet amics a la japonesa, m'he fartat d'ensenyar castellà a gent que no tenia massa interès, he tornat a la universitat, m'he revist rodejat de criatures imberbes de sang tèbia... no he parat, però tinc la impressió que no he fet res. ara forçat per la voluntat de deixar escrites unes memòries del periple nipó, torno a seure davant de l'ordinador, després d'un sopar de benvinguda a la mare de l'elisa (---->), per actualitzar el diàleg amb mi mateix que em vaig prometre a mantenir durant 10 mesos. m'ajuda el fet que durant tres dies japó s'aturi. és la 'golden week' o en allò que en la variant dialectal nipona de l'anglès anomenaríem 'goruden wikku'. dues festes nacionals i un dia de pont convertit en jornada festiva per decret llei. 3 de maig, dia de la constitució. 5 de maig, dia dels infants. 4 de maig, el dia que cau entre dues festes nacionals és també festa nacional (\_^_/). la conseqüència més evident d'aquest macropont (una fita anual en la vida del salaryman) és que si els carrers d'aquest pais estan habitualment plens, en una jornada festiva es converteixen en el pitjor malson d'un agorafòbic amb tendències claustrofòbiques. el turisme es multiplica (els bitllets costen 3 i 4 vegades més cars), la febre consumista es contagia i més aviat pocs recorden que avui celebren una constitució de la qual, la majoria, no n'estan orgullosos i desitgen canviar quan abans, millor. per què celebrar, aleshores?

la patrulla

quan cau la nit sobre shoji i els carrers es queden... igual de desèrtics que a qualsevol altra hora del dia, apareixen els 'patrullers del barri'. uns ancians -segurament adorables- que mouen amb energia llanternes i porres lluminoses. de tant en tant trenquen, a toc de xiulet, la pau que impera sobre la 'korea-town' d'osaka i espanten gats, vianants i àvies que treuen les escombraries. dedueixo que són voluntaris, un ofici que aquí s'estila. quan arriba l'edat de jubilació, és el moment de canviar la feina pagada per hores de servei a la comunitat. amb tot no aconsegueixo entendre del tot quin servei acaben d'oferir-me. els avis que es passejen pels carrers per les nits, dedueixo, intenten protegir-me d'una amenaça que no sóc capaç de percebre. no són els únics que m'ajuden a fer coses que podria fer tot sol. pels matins dos ancians, vestits d'uniforme blau, ataviats amb un megàfon i, de nou, una porra lluminosa vermella, em donen la senyal per creuar el carrer. amablement paren el tràfic quan el semàfor és en vermell i el deixen reprendre quan el semàfor és en verd. definitivament, indispensables. vull entendre que és la seva manera de mantenir una activitat rutinària quan se'ls ha passat l'edat de treballar. al mateix temps, em fa l'efecte, que intenten escapar d'una altra rutina: la del matrimoni. japó, pioner en això de la societat postmoderna, produeix patologies a una velocitat que la medicina no pot absorbir. una de les darreres, 'el síndrome del marit retirat'. en 10 anys s'ha doblat el nombre de divorcis entre els matrimonis que fa més de dues dècades que s'aguanten. pel bé de l'amor, 'llarga vida al voluntariat innecessari'.