4 ors, 1 plata, 2 bronzes

lotte esta per tot arreu aqui a seul. els grans magatzems que presideixen el centre de la capital coreana son lotte. lotteria es el nom de la cadena de menjar rapid corea per excel.lencia. lotteworld, diuen, es el major parc tematic indoor del mon (concepcte que topa amb la meva creenca que aquest honor el te un macrocentre comercial a minneapolis-saint paul als eua). es aqui, a lotteworld, on s'ha acabat la primera jornada de les mini-vacances coreanes que ens estem marcant. 3 partides de bitlles han segellat el meu retorn a la capital sudcoreana. vaig venir-hi de viatge escolar rodejat de japonesos i amb l'objectiu d'observar com japonesos i coreans es miren i es critiquen i s'estimen. aquest cop tot el que busco a seul es plaer. lotteworld, i les gastades pistes de bitlles en son testimoni, va inaugurar-se a les acaballes dels vuitanta, en una corea que s'obria al mon i descobria les meravelles del primer mon. ara corea es amb tot merit primer mon, o com a minim ho es seul. una capital on no hi falta res, on la vida s'ha encarit fins a uns nivells que han obligat a un percentatge altissim de la poblacio a renunciar a una llista, cada cop mes llarga, de bens. amb tot corea, en una perspectiva comparativa, es ideal per gastar l'acumulat en mesos de treball al japo. algu m'ha parlat de corea en termes de societat encara madurant. recentment incorporada a la postmodernitat. una reflexio a tenir en compte. tot i que no em desperta fascinacio, l'observar corea em condueix a reflexions. moltes en fan pensar en una espanya del vuitanta. joiosa per la descoberta de la democracia, immersa en un creixement economic mes o menys repartit... l'espanya que al 84 frisava amb els jocs olimpics de los angeles i la medalla de plata que els epi i companyia es penjaven del coll. l'alegria esportiva per als coreans arriba en forma de jocs olimpics... d'hivern. els titulars en van plens, per primer cop a la historia corea s'apunta 7 metalls. a l'arribada a l'aerport d'incheon ens hem trobat aquesta corea que desperta. centenars de fans i un munt de flaixos per rebre els campions olimpics. els que no he trobat, encara, es resposta a la pregunta que m'he portat d'osaka... 'la bellesa, a l'asia, cal buscar-la a corea'.

l'hora del pati per escombrar

la una i escaig a l'escola pública de shoji, barri d'osaka on estic ara afincat. veig entre reixes dues nenes que juguen a ser bruixes. a la porta lateral un grup de nens simulen una final d'algun campionat intergal·làctic de musculman. en comú tenen que utilitzen escombres com a part esencial de les seves fantasies. és l'hora de la neteja setmanal. i això no és excepció: a l'escola nipona els qui fan la neteja són els alumnes. ve en el curriculum escolar... no m'estranya que el cage -l'infant niponoaustralià a qui ensenyo castellà- tingui una malaltissa fascinació per l'aspiradora de mickey mouse que ronda per casa. diuen que els videojocs acaben induint a la violència, serà que la neteja obligatòria a l'escola acaba portant a un repartiment més equiparat de les tasques de la llar... em temo que no és així, tot i que l'intent no és desencertat. les criatures aquí són terriblement adorables, bé, com a mínim en aparença. els seus barrets atxatats, majoritàriament grocs, els pantalons curts i els mitjons llargs... la bellesa que exhibeixen de petits molts no la retenen d'adults. la majoria en aquesta meitat del planeta coincideix que per trobar bellesa cal anar fins a corea. no m'ho penso dues vegades. demà agafo un avió i m'embarco en una gira (quatre dies, el temps escasseja) pel veí ric, conflictiu i, m'asseguren que atractiu com cap altre. tinc els 6 (7) sentits preparats per confirmar-ho.

una foto enganxada al mòbil

avui he anat a jugar a bitllets amb la kimie, el greg i el shinya. hem menjat croissants de txocolata acabats de fer. hem sopat amb abundància a 280 iens el plat. hem gastat uns quants iens en màquines escurabutxaques (aka pachinko) i ens hem fet fotos en una màquina de puricura. res d'especial. la història d'una nit qualsevol, en una gran ciutat japonesa qualsevol, protagonitzada per nipons, i no nipons, qualsevols. les poques hores que el ritme de vida en aquest pais permet dedicar a l'oci, aquí agrada passar-les amb un bon feix de diners (i diuen els economistes que el japó és un pais tradicionalment propens a l'estalvi) per anar gastant en beguda, menjar, joc i en béns, més aviat inútils, però convertits en necessaris per estrategues de la mercadotècnia. la febre per la puricura és l'exemple del dia. diminutes fotografies amb fons de mil colors, decorables, preses en un tres i no res a ritme de pop japonès en macro fotomatons. no he trobat cap estudi que m'expliqui el per què de l'amor que els adolescents, les adolescents, i també els més crescudets professen per unes enganxines que decoren com res els telèfons mòbils i les carpetes de l'escola. a manca d'estudi, concloc jo. a mi em té captivada la facilitat de la màquina per ressaltar la bellesa facial dels models, m'encanten els icones que un pot triar per convertir una avorrida fotografia en una arca de noé o en un tifari comunal, però sobretot, m'emociona el poder dedicar 4 euros en esdevenir un més dels hàmster que fan girar sense pausa la gran roda del consum nipó. la que ha portat una encomia deflacionària a tornar fiinalment a la inflació. per estar-ne orgullosos.

records d'infància

avui crec haver trobat el record més primitiu que tinc de l'existència del japó. he oblidat pel camí els detalls de com hi he arribat, però per algun motiu la meva ment ha decidit obrir-se i donar la benvinguda a una escena de, potser, fa 19 anys. 6è d'EGB al primer pis de l'edifici de font d'en fargues de l'antiga escola arrel (ara, víctima del mal del segle XXI, fusionada amb heures). l'anna guiu té una història a explicar-nos, tots estem emocionats, el seu pare ha estat al japó i ens ha portat un llibre (manga). he de reconéixer que retinc pocs detalls i que, per tant, el color el poso en present. tots emocionats mirem un petit plec de papers inundat de lletres estranyes i que s'obre del revés i a més està escrit de dalt a baix. guau! que estranys són aquests japonesos... en aquell moment en absolut vaig sentir la necessitat de visitar una terra tant llunyana, no em va causar fascinació, potser enveja infantil, però no em va obrir cap fal·lera nipona. és probable que de l'existència del 'país del sol naixent', epítet molt de moda en els vuitanta, ja n'hagués sentit a parlar abans. de fet gairebé totes les sèries de dibuixos animats que rondaven per tv3 aleshores -de 33, ni parlar-ne encara- venien del japó. era, però, una animació la de la dècada, amb menys símbols nacionals, majoritàriament ubicada a l'espai sideral i, a més, dita en català de començament a final. i als sis anys una criatura no es planteja d'on venen els dibuixos animats, qui els ha fet, si són doblats o no, o si en el futur la pressió del soft power acabarà convertint-lo en un otaku. seguint la norma, de tot això en pensava d'alt d'un tren tot tornat de kohata, pasta de sandvitx entre kyoto i uji. a kohata 'insegno spagnolo a una ragazza giapponesa chi parla perfettament italiano'. la recerca intensiva de feina ha acabat portant-me al pluriempleo. l'eri els dijous, els divendres el cage i la resta de la setmana professor de camisa i corbata en una escola a osaka. i segueixo buscant

l'aeroport que ningú no volia

en un ciutat de 1.5 milions d'habitants, 300 mil signen un manifest en contra de la construcció d'un aeroport. què fan les autoritats? construeixen l'aeroport, resposta de manual. per vergonya pública, aquestes mateixes 'autoritats' intenten que ningú no recordi que, anys abans, s'havien negat a construir-lo, en el mateix indret, per qüestions medioambientals. és el culebrot del 'marine air', el recentment inaugurat aeroport de kobe (UKB). tercera ciutat més cara del japó, kobe, és la municipalitat nipona que deu més diners. el terratrèmol del 95 (140 mil morts) en té la major part de la culpa. la massiva entrada de capital a la ciutat ha permès aixecar una ciutat moderna, pensada per al futur. kobe és el model i mirall de ciutat aixecada sobre les ruïnes provocades per una catàstrofe natural (nova orleans s'hi mira). és per tant orgull nacional, nova representació del japó capaç de superar qualsevol incidència. l'aeroport però semblava ser una taca en la perfecta harmonia urbana... semblava perquè després de passar un matí de dimarts rodejat de milers de nipons fent de turistes al 'marine air' he arribat a la conclusió que aquí un oblida allò al que s'oposava amb una facilitat que fa caure de cul. el greg pensa que 'si no has pogut batre'ls, uneix-te a ells'. jo penso que el boicot hauria estat el millor opció. les companyies aèries no han colaborat en absolut, amb bitllets a preus de ryanair, 'el mai vist' al japó. superada la desil·lusió (estava convençut que podria disfrutar d'un plàcid matí soleitat tot relaxant-me amb la brisa del mar i els avions entrant i sortint) i amb uns quants hematomes provocats pels desesperats pensionistes ebris de fervor local, hem trobat un racó de pau per contemplar 737, 767, 777, A320 i Dash-8 fent-se un espai al cel. la vida als aeroports em posa. és una cosa que ve de lluny, més enllà de quan vaig començar a veure 'airport' al canal satélite digital. em fa l'efecte que de no haver estat periodista i, definitivament, d'haver estat uns quants centímetres més alt, treballar d'azafato de vuelo m'hauria fet feliç. en una altra vida serà.

la vie en rose... et en bleu

l'altre dia ens vam costar al Spa World que s'anuncia a la xarxa amb un dilapidant 世界の大温泉 (Els banys termals més grans del món). de l'afany pel tamany (cacofonia de banda) ja n'he fet córrer unes quantes de línies, així que, per la via curta, aquest macrocomplex d'aigües calentes, fredes, clares i fosques és, sobretot, una interessant mescla d'elements típicament japonesos. l'estrella: l'afició pel parc temàtic. veure molt, o fer veure que es veu, en poc temps. també és una confirmació de l'orgull patri pels banys termals (onsen), un exemple més de la vida 24 hores o dels espais dissenyats per amagar-se de la dona (del marit) quan es torna begut a casa. aquest cop em quedo, però, amb un altre detall, l'enèssima prova de que en aquest país ningú s'atreveix a trencar la màxima 'el rosa és per les noies i el blau és pels nois'. accepto que això no és res de nou. diríem que pertany a l'òrbita de l'universal, però em resulta especialment irònic que a la meca de la metrosexualitat -portada al límit de l'hermafroditisme permanent- els rols cromàtics estiguin tant definits. a l'spa world l'uniforme dels nois és blau, el de les noies, rosa. als metros, els vagons de les noies van de rosa. la senyalística també hi participa, homes de blau i dones de rosa. és arreu. aquesta tarda he hagut de passar per una clínica femenina, no per fer-ne ús, sinó per simpatia vers l'elissa, necessitada de veure's amb un doctor multilingüe. a la clínica, portes roses, cortines roses, la bata de la recepcionista rosa, les cadires roses... la camisa del doctor blava. buscant algú amb qui compartir aquest desencís de colors m'he trobat una bloggista francesa amoïnada per la mateixa qüestió. ara que estem de disseny de plans d'estudis algú es podria plantejar obrir una cosa així com 'teoria del blog comparat'. més d'un es fascinària de veure com els pensaments més aparentment banals els comparteix mig món.

la 'pinga' a la bossa de donut

esquivo estudiants que s'allunyen amb pressa de l'estació de fukakusa. els compto. 8 nois. set van de negre, 'trajo' produït en sèrie. 4 noies, camisa blanca i vestit jaqueta. és temporada de buscar feina i aqui això suposa disfressar-se de salaryman, deixar a la còmoda les vetimentes estrafolàries i intentar convèncer els equips de recursos humans que, malgrat desperdiciar quatre anys a la universitat, un és apte per entrar en el fatigant món laboral. als més afortunats, als qui s'han col·lat a les millors universitats del país (todai, kyodai) se'ls rifen les empreses, l'estat i els centres de recerca arreu del món. els menys aplicats poden dedicar tot un any a trobar una empresa que s'avingui a dipositar en ells alguna confiança. vestir amb trajo i corbata, diria un professor de la uab (castellablanque, no és signe de competència, ni de professionalitat, ni de seriositat. no ho discutiré, ningú no em voldrà escoltar (i menys entendre), així que quan em trobi d'aquí 15 dies donant classes de castellà a Abroad Language Center a Osaka, hauré de passar per la pedra i posar-me les hombreres. fins aleshores, seguiré el meu 'dress code' habitual, informal. ideal per asseure'm al terra i jugar amb el cage, la darrera víctima de les meves penúries econòmiques. un cop a la setmana m'acosta a ca seva per ensenyar-li les bases dels castellà. té tres anys. una criatura adorable menys quan es comporta... com una criatura. avui l'he enviat a pastar fang. no crec que m'hagi entès. tampoc la seva mare, la linda, que s'aprofita de mi i durant les dues hores en què jo pateixo pel seu fill, fa neteja. la linda i el cage em serveixen per començar a tornar a recuperar la solvència. em sento ric després de cada classe. faig visites a bars de tapes, compro bitllets d'avió a preus astronòmics i passo pel mister donuts a comprar glucosa. aquest mes totes les bosses de la cadena porten fotos del pingu, el cadell de pingüí, i la seva companya, protagonistes de plastilina de la sèrie d'animació que el 33 ens ha portat a primera hora de la tarda durant anys. intel·ligentment el director de continguts de la corporació va optar per no titular la sèrie 'pingu i pinga'.

crosscultural relationships

el greg acaba de tornar de fer una visita cal will, un dels veïns. per raons desconegudes la relació del veí amb una japonesa, aparentment estable, s'ha trencat. l'experiència em diu que això de mantenir una relació formada per individus amb 'backgrounds' culturals diferents és un problemot. per començar hi ha l'etern problema comunicacional: l'idioma. en una versió naïf del món hi haurà qui dirà que 'el llenguatge de l'amor' ho pot tot. error. superada la barrera lingüística (avui en dia es poden aprendre idiomes en un tres i no res) arriben les dificultats derivades de les concepcions errònies del bé i el mal (malgrat els intents macabres, el cristianisme mai va fer arrel de la mateixa manera a tot arreu), els malentesos situacionals i les preconcepcions, basades en estereotips i generalitzacions. si totes aquestes complicacions no comporten l'extinció de la flama de l'amor una relació croscultural, intercultural, multicultural o multiètnica, tot serveix, és una font d'aprenenantge constant (confesso poder recitar les capitals dels sis estats autralians com qui recita la taula del 3). especialment aquí al japó on moltes de les relacions s'inicien al voltant d'una taula, en una cafeteria, amb el pretext d'ensenyar/aprendre un idioma. l'elissa ha començat a estudiar japonès en un 'centre cívic'. el primer dia li van preguntar 'quin tipus de professor' volia. a escollir sexe, mides, textures, colors, habilitats i, per descomptat, hobbies. sovint confonen aquí al japó el concepte classes particulars amb cites a cegues. totes les penúries que cal superar una relació multicolor han fet al will acabar posant el genoll a terra. jo encara em mantinc de peu.

metros: trens que circulen a 60 per hora

malgrat estar perennement ociós, tinc la sensació de no tenir temps de fer res. acumulo 5 llibres de japonès a casa. els he près prestats a la universitat amb la intenció de mantenir un ritme d'estudi estable tot i el període vacacional. res, a l'estanteria, inmòbils i aixecant polseguera. tampoc trobo el moment d'escriure al blog tot i que el cap, amb tanta ociositat, no s'atura. tornem de passejar-nos pel centre d'osaka. el greg seu al metro, jo faig de nen petit. m'embalido. sento una fascinació ferrocarrilística. espio la cabina del conductor. circulem a 68 km/h. perdo la mirada en el fons del túnel. fa un parell de setmanes el pare em va enviar en un dvd un recopilatori de notícies que vaig fer a tv3. una d'elles, l'accident de tren més greu al japó en un parell de lustres: 2004 a amagasaki, prop d'osaka. més de 100 morts. el video l'acabava dient: "cada dia 60 milions de persones utilitzen el tren per desplaçar-se per l'arxipèl·lag". ara em trobo de coprotagonista, a diari, d'aquest quasi perfecte engraellat de vies i trens. disfruto jugant a endevinar els kanji dels anuncis. em desespero amb la doble moral nipona. amabilitat i submissió empresarial als 30 anys, però incapacitat de cedir el seient a un octogenari amb bastó. jugo amb el mòbil, el del costat també juga. també juguen l'àvia i l'avi que tinc al devant, fins i tot la quitxalla que acaba de pujar al tren. escolars amb barret de tela, pantaló curt i mitja llarga, juguen mentre, suposo, tot preguntant-se per què ells han d'ensenyar cuixa en ple hivern quan la resta d'humans en el vagó acumuluen capes de roba.