endarrerits

deixo bcn entre l'alivi de saber què poques coses han canviat i el frisar per una segona etapa en territori nipó amb forces recarregades. el camí fins a osaka ja me'l conec: els llacs gelats de finlàndia, l'irregular terreny dels urals, les estepes russes, les aigües del mar del japó (esquivant corea del nord, territori prohibit) per acabar a l'arxipèlag. en les anteriors maratons aèries la sort m'ha acompanyat: vols a l'hora, equipatge sencer, companys de fatiga gens fatigants. aquesta vegada he confiat en la megaaerolinea europea, lufthansa, i m'he trobat, per començar, amb una capitana a la qual em fa l'efecte que l'A321 li venia massa gran. després de sobrevolar frankfurt-main durant una hora hem fet terra... tot i que més d'un ha tremolat. avui plou a l'alemanya central i m'imagino que aquesta és l'explicació de per què a la pantalla que tinc davant dels nassos 11 dels propers 15 vols que surten de la terminal B estan endarrerits. el LH740 a osaka no se'n salva. el vol es presenta etern i més sense 'personal entertainment system'. com enyoro KLM.

barcelona segueix (gairebé) igual

després d'una nit moguda, de costat a costat del llit i mig despert a hores que no toquen, he encetat la visita oficial a territori català que m'ha de dur fins a aquells indrets que fa sis mesos freqüentava -i molt- però que amb el canvi de residència varen quedar orfes de la meva presència. les primeres hores m'han demostrat que ben poc a canviat a BCN. a banda de les ordenances repressives que el ple socialista d'en clos s'ha anat treient de la màniga, aquí la sagrada familia no ha caigut, la zona verda ho omple tot i el mestisatge urbà és omnipresent. en definitiva la barcelona que enamorava els erasmus, turistes britànics i els gamberros de botelló, segueix enamorant-los. m'he posat ràpid al dia de la informació local, d'allò que s'ha convertit en motiu de comentari diari, de broma entre amics, de tic televisiu convertit en fenomen de masses. al voltant d'un autèntic bar de tapes amb la vale, el lae, el marcos i el coco he començat la que serà una marató de vida social. tornar a casa després d'una llarga absència té una gran aventatge (a banda del menjar casolar que a casa fan per impressionar): un se sent popular de cop i volta. sona el mòbil, arriben missatges, l'agenda sembla aparentment plena. viciós del treball i per fer més atepeit el calendari he optat per passar dues vegades pels arcs de seguretat de tv3 i embutxacar-me roku man en en dos dies. a falta d'ajut, bitllet de tornada cobert. tornar a sant joan despí ha estat un altre confrontació amb una realitat: la tendència cap al status quo prolifera a mida que madurem (prenem anys que diuen els nipons). quan el 2001 tornava dels estats units, encara amb vint anyets vaig veure com en 9 mesos el món que em rodejava (els amics, els companys, el dia a dia) havia emprès el camí cap al futur en un tren diferent al meu. aquesta vegada, el tren no és un TGV, més aviat un futsu japonès que s'atura a totes les estacions per garantir que gairebé ningú no es queda a l'estació. seré subversiu, però aquest perenne status quo m'espanta més que no em satisfà.

no vull tornar així. jo vull tornar

mai farts de celebrar, els japonesos dediquen el dia d'avui a festejar, joiosos, la primavera. una primavera que portarà els cirerers a florir, durà unes temperatures més agradables i ho pintarà tot de rosa. mcdonald's ja fa dies que s'ha preparat per la campanya primaveral i ha llençat una hamburguesa teriyaki amb ou. no sé com relacionar-la amb la primavera. >_< les flors floreixen, els arbres floreixen, el meu nas s'envermelleix. res d'al·lèrgies. quan suposadament el fred començava a remetre he enganxat un refredat del quinze. 'souvenir' ideal per afrontar 6 dies a espanya. dijous agafo el vol de tornada cap a BCN amb ganes de tornar a veure les cares de sempre, tastar el menjar de sempre, veure la tele de sempre i parlar el català de sempre. emprenc el viatge amb moltes ganes. tinc ganes de tornar, però també de ser aquí al japó ara que les peces de la meva vida aquí han començat a encaixar. tot i l'emoció pel retorn, no he arribat a l'extrem de pintar-me a la cara: "torno a casa". així que, quan aquest migdia un marrec esquifit m'ha espetat en mig del carrer "torna al teu pais" m'he encès de mala manera. palpar l'odi al diferent tant d'aprop no és una experiència que vulguis repetir sovint. enfuriat he girat cua, he perseguit al marrec i després de preguntar-li "què has dit?" he optar per donar-li una cleca al cap i seguir el meu camí. violència mal empreda i impotència per no poder fer-li entendre en japonès que la multiculturalitat no està de moda perquè sí, sinó perquè aquest és el futur que ens espera: viure, conviure, en una societat en què malgrat fer-ho de maneres diferents, tots podrem celebrar cada any l'arribada de la primavera.

per marits despistats

avui aquí celebrem el 'white day', res a veure amb qüestions celibals, puresa o amb grans quantitats de neu. és més aviat una festa 'el corte inglés' per a marits, novios i promesos amb mala memòria. el 14 de febrer japó es vesteix de vermell i rosa, s'omple de cors i les dones van atrafagades amb bosses plenes de regals per als seus promesos. només les dones estan 'obligades' a donar regals per sant valentí. la resposta masculina arriba un mes després, el 14 de març (als homes els costa trobar el regal adequat, per això deuen fer-ho un més més tard). xicots i xicotes s'intercanvien, principalment, txocolatines i d'altres derivats del cacao. descobreixo a http://www.japan-guide.com/topic/0003.html que el 'white day' és invenció d'una empresa de xuxeries nipona. un avispat responsable de màrketing va veure la llum a la manca de mercat de les tradicionals 'nubes' (marshmallow). 'nubes' blanques en el 'white day'. no hi ha dubte que aquesta història, aparentment verídica, s'ha perdut en els anals de la publicitat i aquí ningú no encerta a dir perquè el japó té un 'white day'. el 14 de febrer la kimie ens va regalar bombons alcohòlics, per la qual cosa, i com a bons galans, li hem tornat el detall. a canvi de txocolata plena de tequila i rom, unes arrecades de plata. jo veig clarament negoci aquí. felicitat desbordada, llàgrimes, el moment immortalitzat amb una camera digital i a seguir sopant a 280 iens el plat. l'any vinent canvio de gènere.

incendi al pis de dalt

n'he vist uns quants a la tele. de fet n'he parlat amb tota naturalitat a les noticies infinitat de vegades. durant una temporada els incendis es van convertir en la meva especialitat als informatius. un bloc de pisos a taiwan, uns apartaments a hong kong, un hotel a itàlia, un museu a moscou, un alberg a frança... aquest cop la noticia, a la porta de casa. primera hora del vespre. tranquil·lament chatejo al MSN amb el javier, un espanyol que dóna classes de castellà a NOVA. l'alarma d'incendis es dispara. un soroll insoportable. surto, deixo la conversa a mig fer, i em disposo a trobar el culpable... al costat del veí, un entranyable coreà. conclou que el culpable és al quart pis. pugem, olorem, però res no ens estranya. torno a casa i segueixo amb l'MSN. l'alarma s'atura. me n'alegro. a l'altra banda de l'ordinador, segueix la conversa amb el javier. torna a saltar l'alarma. aquest cop m'acomiado educadament del meu company de xat i em disposo a sortir de casa. han arribat als bombers. la cosa ha passat a ser seriosa. surto al carrer i em trobo d'espectador juntament amb mitja barriada. què exitant. els bombers han entrat al 404, han obert la finestra. comença l'espectacle. fum, una ambulància, una altra. un noi incoscient, una dona que arriba, inquieta i crits dels bombers: "hi ha algú del 303?". la pregunta es queda a l'aire. no hi ha ningú. dos nois treuen el mòbil i es converteixen en testimonis gràfics de la noticia. jo no vull quedar-me enrera. faig el mateix. és de nit a shoji, fa fred i jo vaig en pantalons curts. els veïns comencen a tornar a casa. jo també. intento plegar la roba, poso la música ben alta però no puc estalviar-me sentir cada pas que fan els bombers, la policia, els tècnics del gas, els pèrits... la normalitat torna al bloc passades les vuit. surto al carrer, la llum del 404 és encesa. vull pensar que ho està perquè la història ha tingut final feliç. mai no ho sabré.

eternament perdedors

fins i tot quan s'és fora l'hàbitat natural, crec que pràcticament ningú no pot escapar dels seus costums més... primitius. evidentment jo no sóc excepció. el 20 de maig hi ha eurovisió 2006, tenia plena intenció de seguir-ho, com fos, des d'aquí a osaka. però amb espantant he descobert la cançó que el comitè d'experts de rtve ha escollit per competir enguany. mai menys apropiada. un insult al 'bloody mary', una soviètica beguda alcohòlica que ja no podré beure amb la mateixa passió. definitivament els 'experts' demà haurien de presentar la dimissió en bloc i comparèixer davant les càmeres i demanar perdó de la mateixa manera que fan aquí al japó. fa un temps, un amic japonès m'assegurava que els japonesos han de demanar perdó per tot. la llengua de fet els incentiva, el llenguatge formal nipó està replet de fórmules que expressen perdó. perdó o gràcies es confonen. darrerament no paren de sortir per la tele individus ben encorbatats i amb vestits cars. repetexen un mateix gest: flexió de tronc. demanen disculpes davant les càmeres. arrepentiment públic, però normalment no reconciliació pública. fins fa uns dies teníem algun polític o economista demanant disculpes per tenir alguna fosca relació amb el cas livedoor, una empresa de noves tecnologies nipones que, després de falsejar els comptes, ha portat a la desgràcia a tota la IT. als escaldats per livedoor, els segueixen ara arquitectes que es disculpen per haver-se inventat els certificats 'earthquake proof' que requereixen totes les construccions japoneses. no és una mentida senzilla. és una història que es va destapar fa uns mesos i que ara retorna. escàndol a sapporo. 28 immobles afectats. amb estoicisme nipó els sapporians han conegut que no es farà pública la llista. no sé si en nadal s'hauria atrevit a fer el mateix al carmel. mira que té coses per ensenyar-nos aquest continent...

escortats per nacions unides

hi ha una vila al sud de corea del nord coneguda com 'propaganda town'. asseguren a la meitat sud de la península que és una ciutat deserta on les llums de totes les cases s'encenen i s'apaguen al mateix temps cada dia. des del check point-3 a la zona desmilitaritzada al voltant del paral·lel 38 hi ha una vista 'excel·lent' (tot i que els satèl·lits en donen molt més bon detall). sobresurt a l'horitzó una bandera nordcoreana immensa, 33 metres de llargada. la befa de la idolatria d'estat a corea del nord (per damunt de tot les 22000 estàtues de kim jong il plantades al pais) protagonitza el tour que els estats units organitzen tres cops per setmana a l'últim vestigi de la guerra freda. 'the scariest place on earth', 'the most heavily armed place on earth', llegeixo als catàlegs i els folletons informatius. la DMZ (demilitarized zone) és una de les majors atraccions turístiques que pot oferir corea i per tant, parada obligada, en aquesta la meva segona visita al pais dels senyors samsung i hyundai. ens acompanyen en el autobus un guia de pel·lícula, un grapat d'americans -professors d'anglès, mullers d'empresaris i funcionaris massa atrefegats com per satisfer les necessitats d'una dona de classe mitjana- i mitja dotzena d'europeus frisosos per veure d'aprop algun detall del misteriós règim pseudo-comunista. no ho podem amagar, el major plaer: trobar-nos cara a cara amb 'l'enemic' (bel·licós sobrenom amb què el personal de nacions unides es refereix a corea del nord). però l'enemic s'amaga. ens hem de contentar amb capturar en càmera indrets de significat valor històric. les barraques blau clar al mig de panmunjeon (escenari de les negociacions pre i post armistici) són l'estrella del viatge; amb la frontera passant pel mig de l'habitació, un pot penjar-se la medalla d'haver posat els peus a corea del nord. medalla al coll, visita a la botiga de souvenirs i de nou cap a la capital. com el tour dels estats units, desenes més van i venen cada dia. són la propaganda sud-coreana. la batalla armada s'ha refredat, però la mental és inegotable. l'exemple perfecte, l'estació de tren de dorasan, la més meridional de les estacions sud-coreanes i, aparentment, en un futur la porta al nord i a la resta del continent. tres vegades al dia trens van i venen de seul... carregats de turistes. els sud-coreans no tenen dret a posar els peus a la DMZ... dorasan forma part de la 'sunshine policy' que l'exprimer ministre kim dae jung va encetar als noranta. i malgrat que el sol brilla amb força a panmunjeon, ningú no em mostra suficientment convenciment que seul i pyeongyang desitjin amb fervor emprendre el futur plegats.

'aixo, no pica'

hauria de ser advertencia obligada per llei a qualsevol guia turistica de corea: 'mai no et refiis d'un corea que assegura que el menjar no pica'. la lonely planet no el porta aquest comentari aixi que hem caigut al parany com uns rucs. aquest mati el greg m'ha presentat la seva amiga coreana, la noona. de fet, visitar-la es la causa d'aquestes vacances en mig de les vacances. la noona o kim o kelly o... es una adorable coreana, exresident a londres, que ens ha acompanyat pels gelids carrers de seul, ens ha guiat en una jornada de festivitat nacional (avui els coreans celebren l'aixecament civil el 1919 contra l'ocupacio japonesa) i ens ha dut a tastar el millor de la cuina autoctona. el menu, interminable. delicios i al mateix temps matadorament picant. la mescla de fred ambiental i calor alimentari es interessant. molt mes soportable que la barreja de paprika i 40 graus que ofereix indonesia. seul (cinicament coneguda com a castell de kyoto (京城) en temps d'ocupacio nipona), a banda de botigues de marca i llums de neo, amaga un ric passat imperial, el que va deixar la dinastia choson, encarregada de dur les regnes del petit imperi durant mes de sis segles. paradoxalment en un dia de celebracio i orgull patri, el majestuos palau de changdeokgung no m'ha semblat massa atrafegat. sobretot en comparacio amb la concentracio humana que, al caure la nit, ens hem trobat davant el plaza hotel. falten 100 dies pel mundial de futbol i els coreans ho han volgut celebrar donant-se el plaer de jugar un amistos contra angola. el futbol s'ha convertit, en quatre anys, en una passio malaltissa per a molts. en gran mesura es deu a la ineficacia d'espanya per resoldre partits aparentment senzills en competicions internacionals. la festa ha acabat sent completa. angola 0-korea 1.