fruits d'hivern

li he agafat el gust al cuinar des que he posat els peus al japó. és una més de les activitats que no tenia temps de disfrutar quan estava immers en la voràgine laboral barcelonina. la convinació entre llevar-me d'hora i arribar tard a casa tenia com a conseqüència el menjar ràpid, fora de casa o allò que els pares cuinaven a casa. poc espai a la creativitat. aquí, la relativa pau interior en què he convertit el meu dia a dia també l'expresso en el cuinar. experimentar els sabors d'una cultura culinària diferent a la que un ha tastat des de la infantesa és un enriquiment amb garantia de permanència. l'experiència em diu que un cop torni a barcelona, però, en un d'aquests 'reverse cultural shocks' em sentiré frustrat en no poder reproduir les meves interpretacions culinàries japoneses per la manca d'instruments i productes... punts i contrapunts. la reflexió culinària la feia avui al voltant del meu sopar. "tofu saltejat amb salsa de soja i fruits d'hivern" i "rotlles de col xinesa farcits de pasta de carn". el cap de setmana m'ha deixat un regust dolç a la boca, i cal cuidar-lo amb menjar de qualitat. després de dos mesos de despeses sense aturador he optat per començar a fer-me l'estalviador. la societat japonesa té fama de ser una gran experta en fer estalvis, habitualment a casa, no als bancs, entitats en les quals la història els ha ensenyat a no confiar. el gir cap a l'estalvi, crec però, que no serà etern. pressentiments.

viure a mindanao

agafar un taxi al japó és car, molt car. baixada de bandera de cinc euros. el contrapunt és que cada cop que pujo a un taxi el taxista em dóna conversa interessant. deu ser això el que es paga. dissabte, vora les 6 i mitja del matí, vaig cap a casa el greg, un australià que dóna classes d'anglès a osaka. hi anem en taxi. el taxista, com de costum ens pregunta per la nostra procedència. sorpresa, té una dona espanyola. madrilenya, però d'ascendència filipina. tenen molts plans, m'explica. en un parell d'anys marxaran del japó. aniran a viure a les filipines, diu que allà tot és molt barat. maldedueixo que aniran a manila, la metropolis. em corregeix, aniran a mindanao. és perillós li dic. no no, "tinc cinquè dan de cinturó negre de karate i dues katanes letals", em contesta. em quedo parat. no per la resposta, estem parlant en japonès. arribem a cal greg uns 10 minuts després d'haver sortit d'umeda, al centre d'osaka. 3260 iens, la factura. per sort el cervell no em funciona bé i paguem sense recel.
hi ha una cosa que m'ha txocat molt del japó. els rodamons. n'he vist de molts colors i a molts llocs, però no puc evitar quedar-me perplex davant les quantitats de persones que viuen a estacions de metro, parcs. ja me'ls vaig trobar, els nous-rodamons, a ueno parc a tokyo i aquest matí m'han acabat de despertar quan tornava d'osaka. cru despertar a les conseqüències de la crisi dels 90, la 'dècada perduda' com l'han batejat els teòrics. l'escena, trista, no m'esborra el somriure als llavis. divendres la lin em va dir 'you always smiling dani'. serà que estic content. de fet, estic content. no hi ha res en aquests moments a la meva vida que em perturbi realment. conec gent nova i interessant gairebé a diari. faig activitats que m'omplen. estudio sense pressió. aprenc, descobreixo i maduro. estic definitivament feliç.

l'agenda va plena

miro l'agenda per la setmana vinent i m'espanto. també m'espanta veure un xinès utilitzant el telèfon mòbil com a comandament a distància. en plena revolució de tecnologia 3G, aquí al japó els mòbils ho poden fer gairebé tot. tornant a l'agenda, a banda de les classes, això és ineludible, en els propers set dies tinc un seminari sobre kimonos, una visita al cine per veure Harry Potter i el Cáliz de Fuego, la participació en una regata universitària i el rodatge d'una pel·lícula d'època. divendres i dissabte marxaré cap a shikoku, la més inòspita de les grans illes japoneses per fer d'extra en una coproducció nipoalemanya. diuen a la productora, en anglès japonès:

"The movie is based on a real story about Orchestra, detention house, during The 1st World War etc. German soldiers who fought in China were taken as captives and sent to Japan. They had a hard time in the 1st detention house, Kyushu for 2 years and then were sent to Bando, Tokushima. The chief of that camp treated captives nicely, because he thought people were equal even though they had fought. The captives were allowed to grow vegetables, bake bread show their techniques of a printing etc. and they commute with local people. When they left Japan they wanted to do something and decided to perform "Beethoven, No9". That's the 1st performance of "Beethoven, No9" in Japan. And now "Beethoven, No9" is performed in many places in Japan at the end of year as customary."

jo no cantaré la novena simfonia, crec, però hi haurà algú que ho farà. són ben bé 12 hores de feina, no excessivament mal pagades. m'han advertit que farà fred, i si ho diuen és perquè REALMENT en farà. per sort m'engresca la idea i m'engresca el sou. avantatges de ser estranger en un país que no estima gaire els forans. de la boca d'un professor "al japó encara hi ha qui creu que aquest país és només per als japonesos". em sembla lamentable. per sort són uns quants els que no pensen així. a la universitat, per exemple, no comparteixen el parer els membres de l'overseas exchange comitteee, un grapat d'adolescents amb prou temps lliure com per organitzar festes -la última, avui mateix- per gaijin. ens donen conversa. ens ofereixen menjar. ens examinen amb ulls atònits. en resum, ens integren. gràcies.

(no) plou i surten les geishes

ja no tinc massa clar si avui het fet festa perquè és el dia dels treballadors o perquè és acció de gràcies. tanta festa em perturba la memòria. m'he fet enviar d'espanya un calendari amb motius barcelonins. hi ha apuntades totes les festes catalanes, nord-americanes, britàniques i també les japoneses. curiós. ja sigui per donar les gràcies a algú o per descansar de tant treballar, avui ens he guanyat una jornada de repòs. he tornat a fer el turista. aquest cop nishiki market, shoren in, chion in, kiyomizu dera. com jo, uns quants mils de kyotoites han pensat que avui era bon dia per fer el turista. no paro d'oblidar-me que al japó les masses són massives.

disfruto realment els llocs turístics. m'encanten les mostres gratuïtes de menjar. podria fer tot un àpat gratuït. em pregunto per què els japonesos no abusen de les mostres i en canvi sí que ho fem els turistes. també m'encanta el contacte amb els bolsos, paraigües i abrics de pell de les masses. malgrat el fred malaltís la calor del veí em manté viu. en una d'aquestes simbiòtiques experiències home-natura, a kiyomizu dera s'hi va a veure les fulles d'auró (paraulota equivalent a arce, maple) envermellides. per fer-ho tot plegat un xic més orgàsmic, les majestuoses rodalies del temple buddhista s'il·luminen quan cau la nit. és el 'light up', diversió de famílies, turistes, joves enamorats i també, és clar, de geisha i maiko. no resulta fàcil distinguir les autències geisha de les imitadores que per una cinquantena d'euros s'amaguen sota un kimono i un fotimer de maquillatge blanc amb l'objectiu de ser objectiu de turistes àvids del símbol número u de la ciutat. les geisha autèntiques -i les aprenents de geisha, les maiko- no solen deixar-se prendre en foto. esgrimeixen un petit somriure, es tapen la cara amb timidesa i acceleren el seu pas fins a la primera casa on poder amagar-se. amb esperit paparàzzic cal perseguir-les per captar la bellesa dels seus vestits, els detalls en els seus pentinats. jo, està clar, el tinc molt ben assumit aquest esperit entre periodístic i paparazzic.

va de kleenex i turistes

no he vist massa turistes espanyols a kyoto. de fet tinc la impressió que només n'he vist dos, o de fet, només n'he reconegut dos. a aquests dos els vaig estar a punt de saludar, però em vaig fer enrera perquè feia tard. no sé quines impressions s'enduen de la ciutat, m'encurioseix saber-ho però. em fa l'efecte que si els pregunto coses que els han sorprès, una d'elles serà la quantitat de mocadors de paper que regalen a les cantonades. sobrets amb una dotzena de fulls de pasta de paper amb tot tipus de propaganda insertada. jo els trobo molt pràctics. per als nipons ja deu ser una mica pesat i passen d'agafar-ne. jo els colecciono. en tinc un calaix ple, malgrat i que els utilitzo. aquí el nas no para de gotejar. és cosa dels canvis de temperatura.
després de classe m'he passat mitja tarda enganxant a skype per reservar un dels bitllets del viatge a indonèsia. estic mal acostumat als viatges per europa on tot surt rodat, on l'anglès és moneda de canvi i on et pots permetre deixar molt d'espai a la improvització. quatre companyies uneixen a diari jakarta i banda aceh, però cap d'elles accepta reserves des de l'estranger. quatre paraules de bahasa indonesi i una mica de mala llet m'han guanyat una reserva en el GA 186 que uneix a diari CGK i DPJ. aquí al japó no cal fer pràcticament reserves. els llocs van plens, molt plens, molt molt plens, així que les limitacions d'assistents, de viatgers o de visitants sembla no tenir límit. sense reserva, per tant, demà -dia d'Acció de Gràcies nipó i per tant festivitat nacional- aniré a fer momiji, menys literalment, veure envermellir les flors.

treball de camp

per acabar amb la sensació de parlar només de tòpics avui he agafat la motxilla i he anat a fer treball de camp dues parades de tren més enllà de casa. de fet ja tenia prevista l'experiència des de feia dies. la fran té una foster family. el hayashi. és un xollo tenir família d'acollida. et porten arreu, et donen de menjar, et tracten com si fossis realment un més a la casa. autèntica hospitalitat nipona a canvi de res. els hayashi havien convidat la fran a sopar a casa i ella em va proposar d'anar-hi plegats, jo ja havia dit que sí. els hayashi són un matrimoni encantador, ben llegit, educat i obert de mires. parlen -estudien- un anglès cuidat tot i els seus setanta anys. viuen en una coqueta i impoluta casa d'estil japonès. la fran ja m'havia dit que els hayashi tenen tendència a menjar en abundància. aquesta nit al menú...

ENTRANTS
carn picada i verdura
llardó en salsa de soja
castanya ensucrada
maki de cranc

PLAT PRINCIPAL
assortit de tempura cuit a taula
(pollastre, gamba, patata, carbassa, pebrot, esberginia, xampinyó)

ACOMPANYAMENT
amanida de col xinesa i patata
verdures a la vinagreta amb peixets assecats

SEGON PLAT
arròs blanc
cogombre, col xinesa i esbergínia marinats

POSTRE
pastís de formatge cassolà

BEGUDA
bourdeaux blanc del 97
asahi biiru
sake
te verd
te aromatitzat

no ha faltat cap dels detalls necessaris per fer de la vetllada una experiència recomfortant. una conversa enriquidora, un bon àpat, una bona estufa, alcohol a plaer... tinc una invitació per tornar a veure els hayashi pels voltants de nadal. més enllà del superflu, m'han semblat una còpia de la imatge dels matrimonis que tenia construïda a base de novel·les i relats sobre el japó. un marit intel·lectualment inquiet i una dona no menys intel·lectualment inquieta, però apagada per la figura d'un home que ha de tenir permanentment el protagonisme. ell, amant i coneixedor de la història. ella, posseïdora d'unes mans dotades per la pintura i per l'arrenjament floral (ikebana). ambdós, orgullosos de la seva cultura però mai tancats a aprendre d'allò que els ve de l'exterior. el hiroshi i la hisae.

over the rainbow

aquest matí quan tornava de casa el liko, la meva darrera amistat a kyoto, he vist l'arc de sant martí sobre el kamogawa i per damunt de les muntanyes que el feng shui obliga a tenir al voltant de qualsevol ciutat. m'he parat a fer-li una foto. he pensat, simplement, que decoraria bé el blog.
repasso la música del pc amb la fran i l'elsa. descarrego hang up i sorry de madonna. se m'acumula la feina de la universitat a la taula, però sense preocupacions em prenc temps de descans. a la tele fan K-1. lluita lliure realment lliure. al voltant de la tele, mitja dotzena de companys de residència que disfruten de cada un dels impactes de braços i cames a la cara dels lluitadors. a l'altre banda de l'ordinador m'he torna a trobar el coco. sempre em fa il·lusió trobar-me'l. quan parlo amb ell és com si estigués encara donant voltes per barcelona. la distància feta cendra en aquesta revolució globalitzadora. escric el blog com si parlés per telèfon des d'un país molt llunyà. s'entretalla. escric i m'aturo. m'aturo i escric. ara ja no fan K-1 a la tele, ja fa hores que no en fan. avança la nit, la tarda a catalunya. avui es juga el barça-madrid. jo me l'escolto a la cadena ser. he vist un capítol d'afers exteriors del miquel calçada. l'últim, el que parla de la xina. quan era a barcelona criticava molt el programa, per difusor de tòpics. però en veure el capítol m'ha fet pensar en mi mateix. em fa l'efecte que sóc un simple difusor de tòpics sobre el japó. llegeixo el blog del javier del pino (http://blogs.prisacom.com/javierdelpino). critica el corresponsal que perpetua els estereotips. divendres al vespre després de la classe de la lee vam anar a sopar a un restaurant japonès. ens va acompanyar el Dr. Befu, una celebritat en els estudis antropològics sobre els nipons. com si el coneguéssim de tota la vida, aquest professor d'standord de 70 anys, ens va animar el sopar. em vaig quedar amb un detall: no és bo generalitzar. a partir d'ara, no he de generalitzar i no he de perpeturar tòpics. canviaré.

CO de... COmbinis

em sorpren com de sorpresos es queden els japonesos cada vegada que els dic que a espanya no tenim res que s'assembli als conbini (コンビニエンス・ストア). botigues de conviència. conveniència per als japonesos és sinònim de disponibilitat les 24 hores. res més. 24 hores de productes de qualsevol classe. des de menjar preparat a manga, passant per productes de neteja i condons. allò que un pot necessitar en qualsevol moment del dia. això em diuen. no aconsegueixo fer-los entendre que a catalunya podem viure sense conbini (al japó n'hi ha més de 38000 he llegit). que si a les quatre del matí volem menjar sushi podem sobreviure fins a que alguna botiga on en venguin obri. que no ens cal anar a comprar-lo, immediatament, sota de casa. ARRETEZ. ara que hi penso, però, a barcelona hi ha opencor. no hi havia pensat, sincerament, fins ara mateix. però vaja l'argument s'aguanta si canvio la data del blog i la poso 3 o 4 anys abans. perquè aleshores de ben segur que ningú em diria que tenia la necessitat de fer aquestes compres. és curiós. porto 2 mesos dient als japonesos que a espanya no tenim aquestes necessitats i ara va i me n'adono que jo mateix n'he estat usuari. envermelleixo. se m'ha desmuntat el blog. lots for words.

grans amics

estic llegint un llibre sobre el japó de postguerra. diu que no hi ha país en el món que hagi estat capaç de fer-se el millor amic del que havia estat el més gran enemic. possiblement és una exageració històrica de les que resulten fàcilment refutables, però de fet és si més no curiós que els estats units i el japó mantinguin aquesta estretíssima relació després d'haver-se llençat bombes pel cap durant els quatre anys de la gran guerra de l'àsia oriental. ara el bush ha vingut a kyoto per 'enfortir els lligams' amb el japó, com si no fossin ja prou estrets. tinc la impressió que els titulars dels diaris, cada cop que els dos es reuneixen, són els mateixos. la visita de bush l'ha envoltada una aurea misteriosa. no s'ha conegut el lloc on es trobarien fins l'últim moment, tampoc del tot el dia i, a més, ha suposat un trasvalsament per la ciutat. 6000 polis per totes les cantonades per estalviar-se problemes. aquí si es fan les coses grans, es fan realment grans. la laura ha acompanyat el george i ha dibuixat el kanji d'eternitat (永)... he intentat buscar-li tres peus al kanji però només n'he trobat dos. segueixo buscant. el bush i el junichiro han visitat el temple daurat i han donat de pas una mica pel sac als turistes que tenien previst anar-hi avui. això és injust. sort que a mi no m'ha passat, però em sembla que és una mala jugada destorotar la vida dels turistes per poder fer lloc a un inepte. el mateix van fer quan la va palmar el papa. van tancar ciampino i van deixar sense pista d'aterratge una desena d'avions de ryanair. no crec que m'ho prengués massa bé jo això. al kinkakuji el bush i el koizumi han mirat el vermellir de les fulles dels arbres, la principal diversió de cap de setmana dels japonesos ara que comença a acabar-se la tardor. jo encara no he practicat el momiji (紅葉), però en breu pedré la virginitat. ningú no poc escapar de la comunió entre la vida al japó i les quatre estacions.

malentesos i desconfiances

avui ha estat dia de discussio a traves del telefon mobil amb la midori. reproduccio literal amb background.

Divendres, 11 novembre 1456
De: Midori
A: Dani
Text: "We said to meet on Tuesday at 4 o`clock at the station before the class, but as I got you books and stuff I was wondering if you would like to meet before to prepare your lecture. Comprende?"

Dissabte, 12 novembre 14:37
De: Dani
A: Midori
Text: "Sorry for taking long to reply, but I have been a little bit busy with school this last days. I am sending you my Resume as you asked me for. About the books and the class on Tuesday, I had already prepared some things so I think it will be ok if we meet as we had said at 4 o'clock at the station. I got the textbook and workbook from Ari, so I am ok for now."

Diumenge, 13 novembre 1601
De: Midori
A: Ari
Text" Whats wrong with Daniel? Is he is ignoring me or what? Why is he not answering to my emails?."



Dilluns, 14 novembre 9:47
De: Midori
A : Dani
Text: "Since you havent answered, I guess you dont want to work! But you should tell me at least. Now is too late to find someone. I just cant understand and unresponsible person like you."

Dilluns, 14 novembre 1009
De: Dani
A: Midori
Text: "I am not an irresponsible person at all. I sent you 3 emails with my resume to the email address on ur business card, which by the way is mispelled. I have done nothing wrong as for you to call me irresponsible! I am deeply offended by ur words!"

Dilluns, 14 novembre 1042
De: Midori
A: Dani
Text: "Sorry about card. So you know about mispell.,but too busy to ask?I just want you to make sure tomorrow's lesson So I mailed on Friday. But I don't get reply. Well I guess this isn't going to work out."

Dilluns, 14 novembre 1124
De: Dani
A: Midori
Text: "You are blaming me for something I haven't done. I sent you the email, if you did not read it, it is not my fault! Obviously this is not going to work out because you have not been able to trust me from the beginning! Good luck in finding somebody else."

Conclusio, ja no dono classes d'angles a nens. De fet, ni he tingut temps de comencar a donar-les. Et deixo les criatures, i tambe les japoneses desconfiades per tu Judith :p

13 starbucks i un ibiza

hirokoji dori, hirokoji street en versió anglosaxona o carrer de hirokoji en la traducció catalana és una de les principals avingudes que divideixen nagoya en quadrants exemplars. nagoya no és però una ciutat excessivament exemplar en cap estil. és més aviat una d'aquests grans urbs japoneses ampliades al voltant d'antics assentaments feudals amb quatre temples mal col·locats, un castell reconstruït fa unes dècades i un grapat d'atraccions post-modernes aixecades per completar l'oferta lúdica dels 2 milions i mig d'habitants que hi habiten. entre aquesta oferta lúdica hi ha una ingent quantitat de cafeteries a l'estil nord-americà. un passeig per hirokoji pot fer confondre algú. això no és seattle, la ciutat insòmnica per excelència que viu banyada en moccha latte i cappuccino. quarts de set del matí, camino gairebé sol per una vorera impoluta, la son em pren, també l'alcohol, però crec poder confirmar que en els dos quilòmetres pels que s'estén aquesta artèria nagoyina, he pogut veure tretze starbucks. l'oferta satisfà la demanda?, em pregunto. també em pregunto si els nipons metabolitzen la cafeïna més ràpidament que els no nipons, perquè jo segueixo veient caps adormits que roden d'un costat a l'altre quan sóc al tren. al final de hirokoji, o al principi, hi ha l'estació de nagoya, punt d'inici i de destí del meu breu viatge a la capital d'aichi-ken per tornar a trobar-me amb la comunitat espanyola d'ugata. a l'estació de nagoya ja ha arribat el nadal. em sembla una mica pronte, però possiblement és simplement perquè sóc en un país forani i aquí tot em sembla inusual. juraria, no obstant, que a espanya oficialment encara no és nadal. a la pàgina web del corte inglés, com a mínim, encara no hi ha penjat cap tipus de boles, ni les de nadal, ni les de neu. també ha arribat el nadal a l'starbucks de kyoto station. no m'he pogut estar, després de 45 minuts de viatge en shinkansen, enxovat com una sardina (paradoxal convinació peixetera), d'aturar-me a prendre un caffe mocchiato blanco ple de txocolata en pols i molta vainilla ensucrada. tampoc ha fet efecte en mi la cafeïna. he dormit com una soca a l'arribar a casa. és un plaer sense gairebé igual poder 'desaprofitar' el diumenge al llit, això sí, el plaer augmentari si no hagués de rodar sobre el futon al ritme del koto que toca, ara sí i ara també, el meu veí.

canvi climàtic i metrosexuals

llegeixo amb preocupació al The Japan Times:

"Fall falling back and spring springing forward
A study by the Meteorological Agency says fall foliage is appearing more than two weeks later than about 50 years ago and spring flowers areblooming nearly 10 days earlier due to global warming."

preocupació pel canvi climàtic, preocupació, també, perquè com triguin massa més en envermellir les fulles dels arbres jo ja no seré al Japó. tinc la visió de barcelona, de principis de novembre, amb els plataners ja marrons i els carrers plens de fulles. aquí, en canvi, anem camí de la meitat de mes i encara la majoria de fulles són verdes. això sí, les que són vermelles, són realment vermelles. però sobretot la meva preocupació és pel pèssim titular. joc de paraules mal trobat. cacofonia incomprensible. el japan times no és el millor exemple de premsa de qualitat. també m'ha inquietat avui rebre la segona factura de telèfon a casa, gairebé tant cara com la de barcelona i això que aquí pràcticament no faig més que enviar emails. tanta inquietut m'ha fet venir son i m'he passat gairebé tot el dia dormint. abans d'anar al gimnàs, encara amb els ulls borrosos, el masaya m'ha dit que vol venir a barcelona al març, hauré de fer-li lloc d'alguna manera. el masaya és un bon exemple de metrosexual. de fet, tots els niponets amb qui comparteixo universitat són exemples de metrosexualitat. i no en són conscients. gens ni mica. la revista TIME treia en portada la proliferació de metrosexuals per tot àsia. bàsicament japó, singapur, xina rica i corea. n'hem parlat aquesta tarda a l'hora del resopó. tant donats que són aquí a fer seus les paraules de moda, curiosament, gairebé ningú coneix què és un metrosexual. curiós. els japonesos a vegades em sembla com animals de laboratori, sobre els quals hi ha mil ulls que examinen i teoritzen, sense permetre que les porbes bestioles siguin conscients ni de la seva condició ni, eventualment, de la seva sort.

la cuatro

és un esdeveniment mediàtic gairebé sense igual a espanya i jo l'he de viure, en la distància, i en pantalla petita. demà no aniré a classe, ja ho he decidit. penso veure en directe a les 2044 el llançament de cuatro a les ones espanyoles i el debut del gabilondo a la televisió com a presentador d'informatius. no hi ha dubte que és desviació professional aguda però aquest home pot canviar la manera com es fan els informatius a espanya... una fita històrica equiparable al dia que la maquina de cosir va passar a ser elèctrica. no és la primera vegada que esdeveniments televisius d'alta repercussió els intento controlar per internet. el 2001 vaig veure des de la meva habitació a la jolla, CA la victòria de tanel padar i dave benton al parken stadium de copenhaguen. eurosong contest'01. després de tokyo, tornar a kyoto ha estat un relax important. m'he pres el dia per fer tot allò que cal fer quan un fa vida de 'solter'. tinc la impressió d'haver-ho dit ja, però els dilluns són un plaer. tinc tantes hores lliures que em falten els minuts per fer tot allò que havia pensat de fer. la midori em va demanar el cap de setmana que avui ens trobéssim per xerrar sobre les classes d'anglès. m'ha proposat 3 classes més, tot i que no hem acabat de perfilar dates. 12500 iens a la setmana. no és una mala opció per anar pagant tot el que m'he deixat a tokyo. capital del neó, capital del consum.

tinc 25 anys i m'agraden les haniwa

enrere deixo a ritme de shinkansen cinc dies de despeses a tokyo per tornar a endinsar-me en la mística de kyoto. deixo enrera també un grapat de moments per recordar i d'indrets fotografiats. empentat per la falera de la revolució digital he pres fotos de tot allò que he vist i fet per poder dir, jo hi he estat, jo ho he vist, jo ho tinc a l'ordinador en un arxiu binari que interpretat per l'adobe photoshop em fa recordar el que la meva retina no ha retingut (cacofònica redundància). els meus dos hostes a la kapital m'han portat per gairebé tots els tokyos. el guillermo m'ha dut pel tokyo històric, cultural. el david, pel tokyo cosmopolita, malgastador. no he pogut estar-me de visitar yasukuni, el santuari shintoísta aixecat per recordar les víctimes caigudes en les guerres nipones. un 'valle de los caídos' animista. també he passat pel museu nacional de tokyo, he viscut l'experiència de veure una exposició d'art de masses. hokusai, l'autor de les 36 vistes sobre el mont fuji. pintor de masses al japó, capaç d'atraure cues per veure peces que formen part de la decoració de qualsevol casa nipona, fins i tot de la meva habitació. al museu també he tingut el meu primer contacte real amb les haniwa, figures de fang del japó prehistòric amb formes variades i que són la meva perdició. els he fet un book. he passejat per ueno park, he conviscut amb els rodamons que l'habiten, molts d'ells víctimes de la crisi econòmica dels 90. he ensumat l'encens del temple prefereit dels tokyoites, sensoji (també, asakusa ji) i he llegit missatges de bona fortuna a meiji jingu, un reducte d'aire fresc en l'arbreda d'edificis de la ciutat.
la riuada de paraigües que s'han obert a tòquio avui no han evitat que el el david em portés fins a harajuku, lloc de reunió dels més estranys personatges de la ciutat. visual kei, otaku, i demés criatures suburbanes. de fet m'hi han portat el david i l'albert, el company de pis del david. l'albert és un personatge especial, a gifted person jo diria. d'ell m'enduc dues explicacions de la realitat japonesa que no puc més que compartir. la primera és la resposta a per què els nipons perden el seny tant ràpidament quan veuen alcohol. diu que els falta, a un 50% de la població, un enzim que ajuda a processar l'alcohol. la segona, el per què a kansai es puja les escales a una banda i al kanto a una altra. diu que això és històric. al camins del kanto hi passaven molts samurais que circulaven per la dreta per poder fer servir la katana i tallar els caps necessaris en el seu camí. a kansai, terra de comerciants, la circulació anava oposada. els mercaders volien passar per la dreta per protegir els sarrons plens de monedes. gifted.

associacions sense explicació

he repartit el meu temps a tokyo entre el guillermo i el david. les dues del matí i reflexiono. la llunyania respecte el lloc d'origen uneix. fa temps que ho crec pero no sempre em paro a pensar-hi. gent amb qui habitualment no em relacionaria passa a ser una grata companyia, una interessant xerrada quan tot el que hi ha és una mateixa procèndencia. únic punt d'unió. m'agrada, molt, la sensació de gairebé no conèixer algú però poder tractar-lo com l'amistat de tota la vida que fa temps que no veus. tokyo m'ha portat a fer blogs reflexius, poc descriptius. em fa l'efecte que viatjar m'obre l'instint de pensar. viatjar suposa no nomes un impacte visual sinó també un impacte emocional en el més ampli dels sentits. associacions sense explicació. la ment em funciona a una velocitat inquietant tot i ser matinada. reviso tot el que he vist des que vaig arribar, reprocesso la informacio apresa, recordo la gent que he conegut. el david navega per internet i jo composo el blog a través del telèfon mòbil. tecnologia japonesa. divendres al vespres vaig fer el canvi de casa, vaig deixar el guillermo a tokyo-ku i vaig trobar el david a saitama-ken. de nit, en un petit local a shinjuku ni-chome vaig conèixer la natàlia i la yanerih. a les poques hores, ja érem íntims. l'acohol té aquestes coses. la natàlia i la yanerih han dormit també a casa el david, que de fet és casa d'una professora de japonès de la universitat a barcelona, la minoru, que en la seva absència lloga l'apartament a un preu mòdic. tots plegats hem visitat -ressaca enrera- una de les parts més noves de la ciutat, odaiba, el port de tòquio, una perfecta còpia de qualsevol ciutat nord-americana. no és el tòquio que esborrona, però si un tòquio que entreté. i per a un tokyoita, després de 50 hores de jornada laboral a la setmana, un tòquio entretingut és tot el que cal.

abrumat

les circumstancies han fet que el meu primer contacte dimecres amb tokyo hagi estat amb el que la lonely planet defineix com 'number one meeting point in tokyo', l'estatua d'un loial cani anomenat hachiko a la bulliciosa shibuya. acumulacio ingent de carn humana, paradis de qualsevol terrorista suicida afamat. suposo perque el willy i jo tenim cara de suspitosos habituals ahir al mati la poli, de paisa, ens va demanar els 'papers'. cruent recordatori de la nostra condicio de foranis en un pais de freda acollida i en una ciutat a vegades excessivament preocupada en la supervivencia individual com per intentar col.laborar en integrar a l'immigrant. tokyo m'ha abrumat. m'agrada distinguir les ciutats entre aquelles que son per visitar i aquelles que son viure-les. crec pero que aquesta esquiva les classificacions. no predominen els els monuments ni els racons de bellesa sublime pero tampoc mai sembla acabar-se de veure tot el que pot oferir. al mateix temps que abruma, captiva. m'esborronen les llums de neo en la ¿negra? nit, les col.legiales vestides d'uniforme gairebe indescent, els crits i xiscles de botiguers amb sous a comissio, les mirades de fascinacio dels turistes atordits, el frec a frec al creuar passons peatonals multidireccionals, el contacte constant amb abrics de pell industrial i americanes de li xines en vagons de tren farcits de gent, els nois que maneguen el mobil d'amagat al metro, les botigues de tendencies antigues, modernes, futures i tambe les fulles, ara mig rojenques, de salzes, roures i cirerers.

a 330 quilometres x hora

a 330 quilometres per pero sense practicament consciencia fisica de la velocitat, aixi avanco destinacio tokyo. es la megalopolis de les megalopolis. intento acostarme als llocs que no conec sense apriorismes. es la millor recepta per no sortirne desil.lusionat. pero no se perque mensumo q tokyo no em fascinara... viatjar en shinkansen es una mica com viatjar en una companyia de baix cost excepte pel preu. aqui es menja, es beu, es fuma, els nens es passegen i els serveis dels hostessos son de pagament. nomes falta algun italia aplaudint un cop arribem a bon port.
com es logic avui el meu kap esta ple amb detalls de lescadada a la kapital. porto un dia dispers. no obstant hi ha qui ha conseguit perturbar el meu transportament mental a babia aquest mati. la mariko ha rebut un email interminable de lentrenador del gimnas. estava amoinat per no haver pogut expressar-se be en angles la setmana passada quan em va dir que escoltar musica a l'hora d'entrenar. mhe quedat arrektanglat. 5 dies pensant en una anecdota a la qual jo praktikament no vaig donar mes importancia que la d'un home perturbat per tantes hores tancat en un espai amb mala ventilacio. he demanat una copia del correu del hanada-san i dilluns parlare amb ell. deferencia oriental, suposo. acabem d'arribar a nagoya. propera parada, yokohama. l'hospitalet de llobregat nipo.