els nous xinesos

dos examens en un dia i final de curs. (pels critics, de nou tinc un teclat que no em permet els signes diacritics, aixi que, malhauradament, no hi haura accents tampoc aquesta vegada). comenco dos mesos de vacances, alguns diran no merescuts, jo dire ben agraits. m'apunto 280 hores de japones a l'esquena i em preparo per afrontar una temporada... d'oci, de no fer grans coses. el final de curs suposa l'adeu temporal dels companys de classe. es fa estrany prendre's vacances en ple febrer. el fred, la temperatura no acompanya. entenc que els australians, que penjen al reves, vulguin fer vacances en aquesta epoca, pero no entenc per que els nipons ho fan aixi. dels companys de classe, cadascu pren un cami diferent. lerica sen torna a hawaii, el chris seguira perdut pel japo, la park empanada al mon, l'on i la shoe es sumergiran en les seves feines temporals... tambe ho fara el chin yu. el chin yu es un xines de guilin (guanxi, sud-est xina) que despres d'acabar els estudis en informatica s'ha llencat a estudiar japones. segueix els passos de la seva germana gran, que ja estudia a ryukoku des de fa temps. fan bona la seva relacio fraternal. no se separen. dinen junts, viuen a la mateixa residencia, treballen al mateix combini, comparteix foster family... el chin yu es resulta un persontage curios. sempre he cregut que ha de ser algu amb diners. un nou xines. aquest terme interessant. com els nous russos. els nous xinesos jo els faig gent de calers pero que viuen en certa mesura arrelats a la tradicio familiar. impressions que el propi chin yu m'ha convidat a comprovar en persona. de perles em ve l'oferta, guilin cau a mig cami de kunming, destinacio final del perigrinatge xines que tenia previt pel febrer. si el temps i els diners m'acompanyen a l'estiu fare una doble visita, estudi de camp a guilin i entrevista amb expert(s) a kunming.

dentadures i moneders

no he posat mai fre a la meva llibertat creativa a l'hora d'escriure el blog. reclamo total capacitat per dir el que em roti quan em roti, un bé preuadíssim, al que amb estupefacció veig que una empresa que jo creia progressiva i transgessora, com google, accepta renunciar en el llançament del seu nou portal a la xina. no anem bé. he rellegit un treball que vaig escriure fa un parell d'anys sobre la llibertat d'expressió i les noves tecnologies a la xina. les coses no han canviat. en un exercici de lluita de llibertats em proposo parlar d'una qüestio espinosa, escabrosa i alguns dirien escatològica: la dentadura dels nipons i les nipones. he googlejat -han violat els meus principis ètics, però en segueixo essent dependent- el terme 'japanese bad teeth' i m'he trobat que no sóc l'únic freakat per aquest aspecte obscur, fosc i brut de la cultura japonesa. no he trobat explicació a per què les dentadures de la majoria dels aquí presents fan donar un pas enrera. no és una qüestió d'higiene, llegeixo, però aleshore no ho entenc. he pensat en pensat en postar una foto però a) no he trobat cap model 'kind enough' de prestar la seva boca a la meva camera i b) les que he trobat són desagradables. intento no exagerar, però ho comentava ahir al tren amb el greg i em donava la raó. ja que les fotos de dentadures no han funcionat, he pensat en dur un altre tema al blog... japó seria el paradís dels lladres de carteres i moneders. aquí, diuen un dels països més segurs del món, és inusual el 'pick-pocketing' així que ningú no té problema en dur moneders que surten de les butxaques en excés. de camí a kuala lumpur, el tanaka em va dir que d'espanya li havien arribat veus que era perillós, que hi havia molts de lladres. li ho vaig negar. però ahi, al tren, en veure la cartera del qui tenia devant vaig estar temptat de prendre-li unes quantes coses. em vaig contenir. vaig pensar en fer una foto, però la mirada assassina de la dona del meu costat em va aturar. avui, el blog es torna a quedar sense foto.

d'exàmens

set dies fa exactament que no escric el nom d'usuari i la contrasenya de blogger.com. he estat enfeinat. segueixo enfeinat. van dos exàmens i me'n queden quatre. la vida d'estudiant les té aquestes coses: dies de luxuaria, oci en excés, per després donar pas a temporades de reclusió. dies de penombra. ara estic en una d'aquestes etapes fosques. amb els llibres a la bossa tot el dia i passant per la sala d'examinació una vegada al dia. així doncs la meva nul·la aportació a aquestes memòries públiques del meu any nipó no té res a veure amb una manca de reflexions a compartir, sinó la impossibilitat de trobar el moment de compartir-les. ja fa temps vaig escriure sobre la meva felicitat, ho torno a fer, aquest cop, per referir-me a una felicitat material: finalment he aconseguit que l'ipod que vaig comprar a singapur funcioni. a més he vist que després de regatejar el preu final de l'objecte en qüestió m'ha sortit 80 euros més barat que el preu oficial. felicitat doble. especialment en qüestió monetària que darrerament escasseja. he mig tancat un pacte amb la lee sensei per treballar per ella durant un periode indefinit de temps. l'ajudaré a fer recerca sobre processos migratoris al món. em servirà per retornar-li els diners que em va prestar per anar a seül de viatge fa una setmana (post coming up). en el procés d'economització m'he fet amb una 'commuter pass' que reduirà la meva despesa en transport en aproximadament un 60%. estar rodejat de nipons que 'estudien' economia m'està economitzant. el següent pas, comprar-me dues grans bosses de plàstic per anar recollint ampolles de plàstic i llaunes i després anar-les a canviar per quatre iens. és l'alternativa si la recerca laboral no retorna fruit positius en una setmana. la recessió nipona em vol.

finalment, la rutina

el tren, les classes, els deures, la feina de casa, l'atmosfera universitària, els japonesos vestits a l'última... els elements i actors que s'havien anat acomodant a la meva vida abans de marxar de viatge comencen a tornar-hi. per poc temps perquè quan la setmana vinent acabin les classes recuperaré la llibertat de les vacances, 2 mesos de no fer gaire res, a no ser que els meus esforços per trobar una feina siguin fructífers. de moment res no apunta a que ho hagin de ser. haver desaparegut durant pràcticament un mes ha fet que les meves relacions amb la gent de la residència s'hagin diluit a efímers 'hola' i 'adéu'. és curiós com de ràpid canviem les persones. quan necessitem la companyia d'algú per fer-nos passar les males estones ens obrim ràpidament però si no fem fermes aquestes relacions, amb la mateixa velocitat que estretem llaços, els podem desfer. m'amoïna i no m'amoïna. he desfet llaços però n'he creat de nous. amb tot, entre les resolucions d'any nou hauria d'incloure-hi el tornar a deixar-me caure pels llocs on he passat els primers mesos de la meva estada nipona. tornar a trobar temps per veure la gent a qui he deixat de prestar atenció. em sembla, si no, un compartament egoïsta. per ara, però, l'objectiu principal serà acabar la feina que com tot bon final de semestre s'acumula. a l'abril, comença un nou any escolar al japó i amb ell un fotimer de noves cares i d'una nova rutina. és cíclic. definitivament crec que la meva vida seria un desgavell sense una sèrie d'elements perennes, però al mateix temps, necessito els canvis, els cicles. és la mateixa necessitat que em va portar a trencar amb barcelona, amb la feina. i la mateixa que em portarà lluny del japó a finals d'estiu. així es presenta l'any. pel que fa a la tarda, avui torno al cine, aquest cop per veure 'memòries d'una geisha'.

bye bye bali

sec a l'aeroport de haneda, al japó, esperant que anunciïn la sortida del meu vol. acumulo cansanci. les sis hores d'avió de denpasar a tokyo no m'han deixat agafar el son. deu ser per això que estic sensible a qualsevol estímul. començo a estar fart de sentir rialles de japonesos maleducats en veure la meva jaqueta (萌え). ja n'havia parlat de l'èxit que sol tenir, però avui enlloc d'èxit m'està duent amargura. la contenció que mostren molt nipons quan són al japó la perden en posar els peus a l'estranger durant una temporada. això ho debem fer tots, però per als japonesos, que viuen perennement en la doble vida del que pensen i el que diuen, la diferència en els compartaments es fa més marcada. el fred m'ha rebut a japó. l'hostessa m'ha despertat amb un amenaçador 'local temperature in tokyo is -2ºC'. oposició amb la calorosa acollida de bali en tots els seus sentits. he deixat bali amb ganes de tornar-hi abans els preus no comencin a desorbitar-se. és un plaer que cal experimentar el poder anar a fer les activitats quotidianes a un preu deu vegades inferior al japonès. noto com em cremen les espatlles després d'haver-me allangardeixat durant hores a la piscina i a la platja. noto un cert alleugeriment muscular després de passar per les mans d'una massatgista de mala llet. noto també com el fred s'acarnissa contra la meva nuca, ara més nua que fa tres setmanes, després d'haver-me tallat el cabell a la balinesa. noto, ara ja menys, la panxa rascada per la taula de surf amb què, infructuosament, vaig intentar agafar alguna onada. kuta, legian, seminyak... bali i les seves mil ramificacions destinades a satisfer turisme de tota mena enganxa. toca un quart d'onze i em toca embarcar. fa 12 hores que viatjo. me'n queda una més per acabar 21 dies de turisme i tornar a la rutina escolar. moro de ganes de posar-m'hi.

plou i torno a parlar japonès

al paradís també hi plou. el dia s'ha tornat a despertar clar però ha acabat descarregant aigua en abundància. en aquestes circumstàncies bali guanya en encantant. la gent desperta el seu instint més social i comencen a sentir-se les banals converses que tant agraden als indonesis. en aquesta banalitat m'he trobat atrapat després de dir a un dels recepcionistes de l'hotel que estudiava al japó. com una iguana famolenca en un dia sense sol la seva llengua ha guanyat en tamany i no ha parat d'intentar forçar una conversa que no existia mentre jo intentava fullejar un dels llibres que vaig comprar a singapur. fins i tot en japonès als indonesis els agrada preguntar les mateixes preguntes: 't'agraden les indonesies?', 't'agraden les japoneses?', 'tagraden...'. aquest parlar per parlar de coses insubstancials és una d'aquestes peculiaritats que gairebé tothom que he trobat pel camí ha coincidit en assenyalar. hi penso en retrospectiva i el cert és que la major profunditat conversacional durant aquestes tres setmanes me l'han donada... els espanyols. amb tot segueixo pensant que unes quantes paraules d'indonesi ajudarien a obrir la ment dels locals. sobre el futur del pais, el passat i demés qüestions metafísiques n'hem parlat a taula aquest vespre en companyia d'un altre espanyol a la cort del rei de mahapajit. carlos o juan, no recordo el nom, funcionari de la comissió europea i destinat al pais de les 17000 illes. m'ha semblat interessant la seva reflexió sobre les possibilitats de desenvolupament d'indonèsia. pensa que a diferència de la india o de la xina, països amb aspiracions de superpotència, indonèsia no és un pais culturalment preparat per assumir un rol de lideratge sinó que està destinat a jugar un paper secundari. entenc que indonèsia seria una suècia o una holanda asiàtica. em costa de creure una nació amb més de 200 milions d'habitants i amb multitut de recursos materials pugui limitar-se a veure la partida mundial des de la grada i no la vulgui jugar.

perdut (suat) per kuta

admiro la capacitat que tenen els indonesis de timar-me. sobretot els taxistes, conductors d'autobus, motoristes i demés. els admiro de veritat. el que m'ha vist cara de turista avui ha estat el conductor del bemo que m'ha dut de denpasara a kuta, el centre del mite turístic balinès. s'ha aprofitat, definitavament, del meu bon humor. m'he llevat esplèndid. el propietari del nakula familiar inn, deia la LP, 'et rebrà com un pare'. just a la fusta. m'ha acollit ben acollit, també cal dir-ho, que no tenia ningú més a acollir perquè el losmen estava desèrtic. al matí, un bon esmorzar, casolà i carregat de fructosa. ple d'energies per disfrutar d'un dia assoleiat. a l'estació de bemos he aconseguit regatejar per primer cop amb èxit i rebaixar un 800% el preu inicial. orgullós dels meus progressos he abaixatla guàrdia. després de dues hores (20 minuts de trajecte i 100 d'esperar que el bemo s'omplís de passatgers, normes de la casa) el conductor m'ha dit 'kuta is here'. pago i em disposo a caminar els 500 metres que teòricament hi havia entre la parada i el meu hotel. desgraciadament els 500 metres m'han portat gairebé tres hores de passeig, carregat amb una motxilla que cada vegada pesa més i sota un sol de justicia. tossut com una mula, això ja ho tinc jo, no he volgut treure el mapa ni preguntar en un primer moment. error de principiant. per fortuna a l'AP Inn, el meu destí i allotjament pels propers 3 dies, m'esperava una piscina que m'ha permès remullar el mal humor. refrescat i torrat una estona al sol he començat a fer balanç de 19 dies de viatge. d'experiències noves, de canvis d'humor, de personatges que he anat trobant. bali es ven com una experiència mística. místiques les onades que esperen els surfistes, místiques les postes de sol des d'una tumbona a la vora de la platja, místiques les construccions hinduistes i les tradicions conservades malgrat els successius esforços d'homogeneïtzació del pais. a ningú se li escapa que algunes d'aquestes místiques són clarament impostades. les més evidents, les que es venen als mercats de souvenirs. fotos de buddhes (còpies de borobudur), samarretes amb caracters xinesos, pantalons tricolors (roig, vermell i verd). del boom turístic balinès se n'aprofita tothom qui pot. a bromo ens va acompanyar un madurès, resident a probbolingo, que s'havia dedicat durant anys a ballar dances tradicionals balineses... lògicament amb un estil marcadament javanès. aquest és el misticisme de bali, místic de per se, per falsificat que sigui.

el canigó indonesi

a una banda del ferry, java, a l'altre, bali. torno a on vaig començar amb una càrrega emocional i intel·lectual i experiencial i visual, també material, pesada. l'última imatge que s'ha afegit al meu catàl·leg de viatge és la d'un paissatge mai vist, una espai que podria dur algú al límit d'allò trascendent, i que per als antics habitants de l'altiplà de Tengger -orgullosos de no haver caigut mai en mans del poderós regne de Majapahit- és la porta del purgatori (o més aviat la versió javanesa i pseudo-hinduista del purgatori). aquest escenari de bellesa inusual és el que aquí tothom anomena bromo. un conjunt de volcans, alguns encara actius, de fins més de 3000 metres d'alçada. la joia de la corona és el gurung bromo, un cràter fumejant a 2326 metres sobre el nivell del mar. l'ascens al bromo és d'allò més senzill. jeep fins a la base i 250 escales fins al cim. el destremp per a un escalador i al mateix temps una manera gairebé regalada de fer un tres mil. la bellesa del paissatge i la facilitat d'accés converteixen el bromo en destinació turística predilecta de javanesos, balinesos, maduresos i fins i tot algun nusa tenggarès. d'aquí que un dissabte a trenc d'alba el cim del bromo sigui com la rambla quan guanya el barça: un no poder moure's. pujar-hi és com intentar fer el cim del canigó en un diumenge qualsevol: una desesperació. per a un estranger, un no parar de fer-se fotos amb indonesis, amants de compartir la seva experiència amb qualsevol representat de la raça blanca. realment dissabte (suposo que també diumenge) és mala elecció de dia. el que podria haver estat una experiència religiosa (res a veure amb l'enrique) s'ha convertit en un maldecap turístic. per la borda el llevar-nos a dos quart de quatre del matí, les hores d'autobús de jogja a cemoro lawang i els demés inconvenients. situacions com aquesta desperten un instint egoïsta, un desig de poder disfrutar el moment en solitari, no compartir-lo amb ningú. els holandesos amb qui he compartit viatge descarten fer via cap a ijen i s'embarquen amb mi en un interminable viatge a través de la més variada vegetació fins al que l'oficina de turisme indonèsia assegura és 'la porta al paradís'. em permeto una puntualització, la pluja torrencial que en rep, definitivament, no està en la meva imatge arquetípica de paradís, comencem malament.

ramón garcía i la KCTI (o KTCI o KITC o KTIC)

he dit als pares que escapava de la zona d'inundacions, java occidental i central, però em fa l'efecte que la pluja em persegueix. avui ha estat dia de carretera, de molta carretera, la major part sucada en uns quants pams d'aigua. es fa difícil comprendre com és possible que un pais que cada any veu caure milers de litres d'aigua és incapaç d'invertir en infraestructures que puguin absorbir aquestes quantitats. és impossible no pensar-hi quan circulem a 80 per hora en una carretera de doble direcció amb un sol carril per banda dalt d'una forguneta aparentment inestable i pràcticament surquem les ones amb tota l'aigua acumulada. m'acompanyen en el viatge des de jogja dos holandesos, ignoro els noms, que com jo han optat per utilitzar una agència per fer el viatge fins a l'impressionant mont bromo. ells passaran tres dies de ruta, que els ha de portar fins al llac del mont ijen, jo en canvi aspiro a arribar a denpasar en 48 hores. en temporada baixa, de fet molt i molt baixa, és un risc intentar creuar java en transport públic. els autobusus són altament irregulars i el risc de trobar-se sense escapatòria en un algun punt remot del mapa javanès fan que l'opció agència sigui la més indicada. hi ha inconvenients, molts, però cal passar per la pedra a voltes. el món agencial està, com pràcticament tot aquí, atravessat per la corrupció. hem parat en un bar de carretera a dinar, no tinc cap dubte que el nostre conductor s'ha endut una bona comissió. a la tele: 'el gran prix del verano', versió espanyola, naturalment. ramon garcia i demés bestioles doblats a l'indonesi. surreal però cert. és la segona vegada que me'l trobo a televisió. una altra comissió s'ha endut, del cert, el segon conductor de la jornada, el que ens havia de conduir a cemoro lawang, a la falda del bromo. arribats a l'hotel afiliat ha parat el cotxe i ens ha fet baixar. de res han servit les protestes, poc intenses també cal dir-ho, dels holandesos que exigien anara a l'hotel que l'agència havia promès. esforç inútil. un cop em va dir la mar que quan els indonesis tenen una idea al cap no hi haurà res que els la tregui. dit i fet.

caminar per escapar dels timadors (aka borobudur)

a casa estaven força preocupats per les inundacions que han matat dotzenes de persones a java central. ahir vaig trucar per tornar la calma. tornant de borobudur a jogjakarta ens ha enganxat un tros de tempesta. l'habitual en temporada de plujes. l'aigua constantment amenaçant amb inundar-ho tot. ningú semblava excessivament inquiet, però si algun editor de la tele ho hagués vist, avui obriríem TN amb mal temps. malgrat que m'he llevat ben d'hora, el dia avui se m'ha fet curt. esmorzar i tele. 'sharon very ill' al chyron de la BBC. la noticia m'ha enganxat primer i després m'ha adormit. m'he rellevat passat el migdia. a correcuita he fet via cap a l'estació d'autobusus. m'he perdut. un becak s'ha ofert per dur-me. el temps s'acabava, he dit que sí. al mateix temps que pujava algú em deu haver enganxat una llufa a l'esquena. 'innocent, innocent'. arribem a l'estació. li dono 50000 rupies al becak, em torna un farcell de bitllets. no comprovo el canvi, confio en ell, un encantador vell javanès. 'innocent, innocent'. de les 30000 que esperava de canvi, em trobo amb 13000... he intentat durant tot el viatge escapar dels timadors. m'he anat fent més i més inmune, però tot i així no he pogut escapar d'algunes punyalades. després del vell del becak pensava que ja no tornaria a quedar-me amb cara de ruc. de fet, he escapat dels venedors pesats a borobudur i també dels guies amb cara de nen i dels venedors de paraigües usats. 'innocent, innocent'. quedava el millor engany. l'autobús de borobudur m'ha costat deu vegades més que a un indonesi i, a sobre, m'ha escupit a set kilòmetres de la ciutat. els he caminat pensant que no serien més 500 metres. fins al barret d'enganys. em quedo amb els 40 minuts (de fet només 35, perquè cinc els he perdut fent-me fotos amb un indonesi que m'ha demanat que posés al seu costat) de pau interior al cim del major monument buddhista del sud-est asiàtic (diuen que del món). la boira, el verd de la vegetació, el cel ennegrit i la presència omnipresent de les estàtues de Shakyamuni al voltant, en temps remots, sense turistes i cartells de prohibició, deuria ser... l'òstia.

pre-barcelona'92 al paladar

estic enganxat a un dels majors esports de risc a indonèsia: fer reserves per internet. el risc està, evidentment, en què mai saps quan la reserva es perdrà en el ciberespai. fins aquesta tarda la fortuna havia jugat al meu costat, però quan m'he vist al despatx de l'encarregat del saphir hotel de jogjakarta he sabut automàticament que la fortuna havia decidit quedar-se comprant DVD's a la capital. el banbang, explosiu nom de pila del meu interlocutor, m'ha dit que de la meva reserva a expedia.com no en sabia res. trucada a califòrnia, li passo al telèfon al banbang, somriu, això se li dóna definitivament bé. esperem un fax. m'ofereix un suc de mango, arriba el fax. l'examina, desapareix, apareix de nou i em diu que 'nanai'. truco de nou a califòrnia, califòrnia truca a l'hotel. el to s'ha encès. solució aiguada. acabo pagant el doble del que m'havien dit, però expedia es compromet a retornar-me els diners. surto enfuriat de cal banbang. avui acumulo desencís de client. abans de l'experiència a l'hotel, m'he trobat una impertinent venedora al dunkin donuts de l'aeroport i un manager incapaç de donar-me un full de queixes. he hagut de recórrer mig aeroport per trobar un telèfon públic. el meu avió ha sortit una hora i mitja tard. m'han donat el pitjor seient, passadís i primera fila d'un vell MD-82 antigament propietat de KOREA AIR. tot plegat falsament suavitzat amb sonriures javanesos, el més sincer, el meu. només a última hora he tingut una experiència reconfortant. a l'oficina de turisme, un agent amb vertader somriure javanès m'ha planificat els cinc dies de viatge que em queden. m'ha costat 90 minuts de passeig a pas lleuger arribar fins al somriure vertader. he tingut temps per veure i sentir les diferents jogjakartes. sobretot sentir, olorar i gairebé tocar. en el camí, flaixos de l'espanya que recordo de petit. dels carrers sense asfaltar a barcelona. de les voreres destrossades, de la brossa acumulada i del clavegueram mal tapat. també de la galicia dels avis. del bar del poble, amb quatre coca-coles, moltes mosques i una petita bombeta per donar un aire sinistre. de la vida ociosa al caure la tarda i de l'ambient humit i de les cases de colors que no s'adiuen i del reciclatge obligat de materials. pensaments d'infància que no eviten que torni a saltar només arribar a l'hotel: no hi ha tovalla de mans a l'habitació!

cafè batàvia

és un plaer poder visitar una ciutat de la mà d'algú que no només la coneix sinó que també la sap disfrutar. efectivament jakarta és una mal amiga dels turistes. ho és perquè el transport públic és dolent. ho és perquè l'aire que es respira és pèstid. ho és perquè el tràfic és terròrific. escapar d'això no és possible, així que cal barrejar-s'hi. acceptar que no hi ha regles a la carretera, que el fum negre és, en el fons, no tan perjudicia i que caminar entre vassals d'aigua i forats a les voreres és bo per mantenir la ment desperta. entre aquest excitant desordre urbà el rafa m'ha ensenyat el camí fins al museu nacional. un colossal edifici blanc, d'aspecte tropical, amb ventiladors d'època colonial i ple de restes arqueològiques mal apilades. una mà de seny d'un historiador no li aniria malament. hem arribat a la conclusió que, tot i no haver-lo vist mai, el museu de jakarta ens fa pensar en el del caire. de nou a l'acollidor moviment urbà, visita a l'imperi del DVD pirata. un més dels imperis del DVD pirata del continent. producció familiar en massa i en cadena. una autèntica videoteca nacional. escapar de la tentació de pujar-se al carro del pirata és difícil. molt difícil. ningú no ho fa fàcil. ens han agafat, arrossegat, cridat. crec que fèiem cara de viciosos. només ens han ofert pornografia. el nostre trajecte urbà ha acabat a l'aparentment sempre desèrtic cafè batàvia. un deliciós espai que fa bona la típica 'un remanso de paz'. amalgama de sensacions. un aire kitsch amb decoració dels 20 i 30. un indubtable ambient colonial, d'època gloriosa dels holandesos i al mateix temps un evocació de l'antic cafè zurich barceloní o dels més selectes indrets de parís o londres. triple estrella mitchellin per acabar el descobriment de la ciutat. a casa, jugo amb uns gats poc disposats i xerro amb la mar mentre prepara una crema de pastanaga. deliciosa. em sento realment com a casa. han estat 48 hores d'excel·lent companyia, de cordialitat javanesa i de converses agraïdes. sense arribar a conèixer-los personalment, però a travès del que m'han explicat els meus patrons, m'he fet una idea de la comunitat espanyola a indonèsia: pelotaris, bon vivants i madurs verdosos. confirmo que per triar àsia com a residència temporal (ja sigui a indonèsia o al japó) cal estar una mica tocat de l'ala.

enfeinat amb la pluja

he enganxat un parell de dies de pluja que han aturat parcialment la meva activitat turística. no ha estat un problema, més aviat una coincidència idònea. després de dues setmanes en ruta, amunt i avall, em calia parar. malhauradament ha estat, possiblement, en un dels indrets que més hauria volgut explorar, singapur, on he aixecat el fre. he aprofitat per pulir els detalls finals del tram que em queda de viatge i també per aconseguir el màxim de les marevelles d'internet. una hora i mitja al telèfon amb el greg a 0 cèntims d'euro. mirant singapura, literalment la ciutat del tigre, des de la distància em lamento de no haver-la pogut conèixer millor però al mateix temps me n'alegro: hauré de tornar-hi per força. espero que no sigui per reclamar sobre l'ipod que he acabat comprant després de regatejar en excés. per ara no pinta gens bé: no funciona, així que gadget a la bossa inutilitzat fins que posi els peus al japó. el cabreig per l'ipod m'ha durat el trajecte de singapur a batam i el viatge de batam a jakarta i el trajecte del sukarno international a l'estació de gambir, a l'antic dowtown de la nova batàvia. el cabreig ha anat pujant: primer amb les criatues inquietes al ferry, després amb la incapacitat dels indonesis d'apagar els mòbils dalt de l'avió, més tard amb l'agobiant pressió dels taxistes, amics dels taxistes i d'altres assalariats a comissió que intentaven fer-me pujar dalt d'un taxi quan tot el que volia era un autobús. la mar i el rafa han tornat a pacificar-me. m'han acollit a casa seva. una interessant residència d'estil semi-colonial que comparteixen amb un matrimoni indonesi, servei inclòs, i d'altres hostes. 'yakarta es la ciudad más 'tourist-unfriendly' del mundo', diu el rafa. perfecte! precisament el que ara necessito.

l'anticlímax

obro el correu a primera hora del matí i em trobo un mail de la mare. m'invita a comprar raïms i celebrar, a singapur, l'any nou a l'estil espanyol. ho comento fent broma al jonnathan. riem. descarto la possibilitat. em decanto per fer-ho a l'auctòctona, tot i que ningú no sap dir-me com es celebra això de l'any nou aquí a la contrada. 12 hores després, a escassos minuts de la mitja nit, atrapat entre una massa de locals i a escassos metres del world trade center singapurès, em trobo mirant a l'espai buit tot buscant alguna senyal que m'indiqui que hem deixat enrera el 2005. missió impossible. focs d'artifici al cel. ens mirem. manquen 10 minuts per la mitjanit. algú s'ha colat, pensem. a l'altre banda del pont algú xiscla, s'encenen nous focs artificials, correm en massa. falsa alarma. s'acosta realment la mitjanit, nous colors omplen l'horitzó. començo a sentir la gent repetir 'happy new year'. no acabo d'estar del tot convençut. 15 minuts després, han acabat els focs d'artifici i uns quants autòctons ens donen la mà, 'happy new year' diuen. ens mirem amb el jonathan, no diem res, però ens donem a entendre que 'això és tot', així que ens abracem i ens ressignem: 'Happy New Year'. no havia pensat mai que el canvi d'any podia arribar a ser tant anticlimàtic. decebuts fem via cap a casa, parem a prendre una birra i fem via cap a casa. 'ha estat una tarda interessant, però' diu algú. mal menor, penso. he compartit bona part del dia amb el dinesh, aixoplugats entre pòrtics a little india. he anat de compres amb la seva germana. he sopat en grup en un interessant concepte de restaurant-mercat-parc temàtic. s'acaba la nit, parlo amb el greg. pensa anar, passada la mitja nit, a un temple a kyoto a viure l'any nou a la japonesa. derrotat, encenc l'aire acondicionat i em poso a dormir. la propera vegada compraré raïms.