elionor de tots els sants

aquest és l'any de l'intercanvi entre la unió europea i el japó. jo no he notat res d'especial. serà cosa de la sutilesa de la cultura nipona. potser l'intercanvi s'ha donat a nivell privat, en les famílies reials per exemple. ara que la letizia ha parit en un dia solemne com la vigília de tots sants em pregunto si no s'haurà posat d'acord amb el naruhito i la masako per fer una mica de campanya pro-feminista a les corones internacionals. aquí després de pensar-ho moltes vegades -i encara amb algunes retiscències religioses- sembla que ja hi ha obert el camí cap a la reforma constitucional que permetrà que l'aiko arribi a ser emperadriu. no tinc cap dubte que l'elionor i l'aiko estarien encantades de compartir sorral i barbie pel bé de les relacions hispano-japoneses. com que encara queden uns quants mesos per què l'elionor pugui dir si vol o no vol ser amiga de l'aiko, jo passo d'esperar a conéixer el segon capital de 'familias imperiales' i per això faig d'altres plans de futur. li he donat moltes voltes, he fet vint variants diferents, però avui he tancat la ruta. KIX-DPS-MES-DPJ-MES-KUL-LBU-BWN-MYY-JHB-SIN-BTH-CGK-JOG-BDO-AMI-DPS-KIX*. low cost al poder. mort a les aerolínies de bandera. visca AdamAir. visca AirAsia.

*la resposta al jeroglífic a http://www.world-airport-codes.com.

la bona cuina

em deu estar començant a mutar la pell, ho estic notant. d'aquí poc acabaré tots els blogs com feia el pasteller ja fa unes quantes primaveres 'bon profit i bona cuina!'. torno a parlar de menjar. aquest cop d'autèntic sushi. aquell que té autèntic sabor a peix, aquell que no demana més que un parell de mastegades, aquell que sembla encara moure les escates, aquell que amb o sense soja baixa bé, aquell que es fa menjar no importa el preu, aquell que rarament es pot trobar fora del japó. el que he menjat avui i a més a un bon preu. kyoto amaga rere els colorits noren (暖簾) gran quantitat de petites sorpreses. les més ben amagades, les que estan escrites en japonès i passen desapercebudes pel turista mitjà. quin parell d'assistències es va marcar el ronaldinho la setmana passada contra l'osasuna. aquí ens arriben tard les imatges. tot just acabo de veure els gols a la televisió a ritme de... aserejé! això de la globalització és perillós. coses que mai no haurien de creuar la frontera, ho fan amb total impunitat. les ketchup haurien de tenir prohibit posar els peus fora de la banyera de casa. ara tot va d'un costat a l'altre en un tres i no res. les mercaderies, les opinions, les modes, les divises, les idees empresarials... em pregunto si algú haurà pensat en importar a espanya les acadèmies de cuina nipones. classes gairebé particulars de bona cuina a canvi d'una quota mensual, com qui apren swahili o coreà. per no trencar l'estructura social, un parell de dotzenes d'alumnes a la 'Cooking Academy', totes dones, joves, frisoses per poder preparar un deliciós pastís de txocolata al futur marit. perpetuant la tradició.

ive always depended on the kindness of strangers

sota l'eufemístic nom de firodo torippo, ahir a la universitat ens van portar bàsicament d'excursió a hieizan per veure enryakuji. de fet va ser un veure i no veure, perquè en una altra experiència altament japonesa vam pujar a un autobús, ens van deixar anar a la muntanya, ens van donar un parell d'hores per visitar una àrea d'uns quants quilòmetres quadrats, i després de passejar-nos per la botiga de souvenirs amb la càmera plena de fotos d'edificis i estàtues que ens han quedat sense nom, ens van tornar a pujar d'alt d'un autobús per garantir que, a l'hora pactada, seríem de nou al punt d'orígen. la qüestió és que crec que hauré de tornar a enryakuji, un immens complex buddhístic d'alt d'una de les muntanyes més altes de kyoto (que no ho és gaire, tot cal dir-ho). gran, força gran, és el llac biwa que domina la vista des del cim de hieizan (比叡山). és de fet el més gran llac del japó i d'això n'estan molt orgullosos els habitants de la prefectura de shiga. em fa l'efecte que hi ha més peixos que habitants a shiga, però... sobre les aigües del biwa-ko hi ha cada any una regata universitària, en ple més de desembre (fred, fred). en una demostració de massoquisme he decidit participar-hi. farem un equip -per donar-li un nom- d'estudiants internacionals (¬¬). 50.000 iens són la recompensa. servirien per pagar les despeses que se'm presenten pel camí. la primera, sis dies a tokyo a partir de la setmana entrant. ahir vaig conèixer un argentí de visita a kyoto, en un recés laboral. clown del circ de soleil. amablement em va convidar a sopar en un italià-japonès en ple pontocho i em va convidar a assistir a una funció d'alegria a tokyo. 8000 iens que m'estalviaré. "sempre he confiat en la bondat dels desconeguts", blanche dubois dixit. ego, redixit.

acero y plata de luna, al mismo tiempo

els hanshin tigers han quedat ridiculitzats pels chiba lotte a la sèrie final de la lliga professional de beisbol. 2 partits i cap a casa. la premsa de kansai ni en parla. dedueixo que és millor no posar els peus a osaka aquest cap de setmana. no hi haurà pas un bon mood (paraula d'ús molt freqüent a la contrada). no sé si és perquè és fan dels tigers o per quina raó, però en dos dies que porto anant al gimnàs de la universitat ja m'he guanyat dues 'amonestacions' del head coach. em sento una mica britney spears cantant Overprotected. tot el que faig o deixo de fer li sembla a l'entrenador que és perillós. l'última, és perillós entrenar i escoltar música al mateix temps. no ho discutiré. abans de reventar-me el sistema nerviós al gimnàs he tornat a veure els alumnes d'espanyol. aquest cop en acció, sense la meva participació activa. he entès per què no parlen ni mica. també he entès que els japonesos no coneixen la didàctica de l'ensenyament d'idiomes estrangers. avui hi havia examen de vocabulari (cal memoritzar 1600 paraules) i lliçó tres de subjuntiu. potser per l'enturbament mental que deu suposar estudiar el subjuntiu per un japonès, el noi amb el que he compartit taula i llibre m'ha fet protagonitzar un d'aquests desequilibris culturals (cultural shock i demés). sense massa rodeos m'ha dit 'tu eres guapo'. davant la meva cara de flipació ha provat amb l'anglès 'hansamu, know?'. sorprès per la meva estupefacció ha rigut i ha fet com si res. però més tard ha insitit, 'tienes novi@'... he d'entendre que he lligat amb un japonès o simplement es tracta d'un exercici lingüistic més? right now, puzzled. els spanish-wannabe tenen també una versió del concurs d'oratòria que organitza el consulat japonès a la península. simplement que enlloc d'oratòria creativa és oratòria memorística. han de recitar de memòria, 'cual loro nipón', o bé un fragment de Platero y yo o bé Se ha asomado una cigüeña a lo alto del campanario de Machado. Friso per què arribi el dia D, en ple desembre, per saltar-me totes les classes necessàries i escoltar de boques nipones el que va escriure el poeta...

Se ha asomado una cigüeña a lo alto del campanario. Girando en torno a la torre y al caserón solitario, ya las golondrinas chillan. Pasaron del blanco invierno, de nevascas y ventiscas los crudos soplos de infierno.

Es una tibia mañana.

El sol calienta un poquito la pobre tierra soriana.

Pasados los verdes pinos, casi azules, primavera se ve brotar en los finos chopos de la carretera y del río. El Duero corre, terso y mudo, mansamente. El campo parece, más que joven, adolescente.

Entre las hierbas alguna humilde flor ha nacido, azul o blanca. ¡Belleza del campo apenas florido, y mística primavera!

¡Chopos del camino blanco, álamos de la ribera, espuma de la montaña ante la azul lejanía, sol del día, claro día!

¡Hermosa tierra de España!.

la lengua de las mariposas

ara per ara no puc dir que estic vivint una absoluta immersió lingüística japonesa, però sí un progressiu abandonament total del castellà. aquesta setmana tornaré a la classe de conversa de castellà per a japonesos a la universitat per cobrir el mono. aquest escàs contacte amb la llengua de l'imperi fa que en sentir-lo el meu cervell noti unes pessigolles; un despertar sobtat. avui ha tingut, inusualment, ració doble. fins fa uns moments a la televisió feien 'la lengua de les mariposas', la versió fílmica de cuerda del conte de manuel rivas. recordo haver-lo llegit (¿Qué me queres, amor?) ja fa 5 o 6 anys a la classe de gallec que vaig fer a la uab. el gallec és en mi una llengua fallida, com també ho és l'alemany. també he escopit algunes paraules de castella amb la midori, una japonesa renegada ( i ja en van 2) que es dedica a donar classes d'anglès. es va casar amb un puertoriqueny, va viure a miami, però la vida l'ha retornada a kyoto amb tres 'belles' criatures. la midori, no només exerceix de profe, també subcontracta estrangers com l'aristid per donar classes a nens. l'ari s'ha cansat, deixa la feina, i jo prenc el relleu. en dues setmanes m'assauré al voltant d'una petita taula amb un grapat de kawaii nipons d'entre 6 i 9 anys per guiar-los entre les giragonses de la llengua del beckham. すごい. després de classe, avui he conegut les criatures, amb l'ari hem mullat les barbes en un bon bol de ramen. hem coincidit en subrallar com de persistent és encara entre els japonesos la dicotomia tatemae vs. honne (la doble cara del japonés, el comportament en públic, la versió pública vs. l'autèntica opinió i pensament). aquests grans mots, en perfecta harmonia amb una altra dicotomia soto vs. uchi (pertanyença i exclusió respecte el 'grup'), han presidit el sopar. quatre cullarades de ramen ben calent i dos sobres de frenadol han acabat definitivament amb el refredat.

sai-rei, sai-ryo

al japó es viuen les quatre estacions amb gairebé la mateixa intensitat amb què es viu la comunió amb els cinc elements bàsics de la natura (terra, aigua, foc, aire i buit segons la tradició buddhista, terra, aigua, foc, metall i fusta segons la tradició xinesa). tot i que l'apogeu d'aquesta unió d'home i natura es dóna a l'estiu quan per tot el japó es multipliquen les festes populars (matsuri - 祭り) els primers dies de la tardor encara deixen algunes mostres de les ancestrals pràctiques rituals, generalment lligades a les arrels del shintoisme. possiblement alguns d'aquestes festivals no disten gaire dels que tenim a catalunya, però en ser-me desconeguts es converteixen en espectacles AUTÈNTICAMENT espectaculars. a kurama (nord de kyoto) i al ritme de crits d'un contagiós sai-rei, sai-ryo cada 22 d'octubre la carretera que creua el poble en paral·lel al riu s'omple de vermells i taronges tant bon punt el sol dóna pas a la lluna. com ho pot ser la patum o com ho és la nit de sant joan, el kurama no hi matsuri és una prostració davant del poder del foc. el foc que s'ha d'emportar els mals esperits. el festival de kurama és una experiència japonesa global. especialment quant a congregació humana. el tren que ve i va de kurama, enallaunada de sardines, és el més nipó de l'experiència.
el 22 d'octubre és també el dia en què els carrers de l'antiga capital imperial es converteixen en passarel·la per la història. el jidai matsuri (festival de les èpoques) és al mateix temps una macrodesfilada i una lliçó d'història accelerada. la rectitud del desfilar i el hieratisme d'alguns desfilants fa por, massa semblança amb les parades militars de la veïna corea del nord. no obstant el festival de les èpoques és molt més popular que la comunió del foc de kurama, val a dir que la mescla de passió i combustió del segon és el que m'ha deixat més parat. tot i l'acumulació d'escalfor, les baixes temperatures a kurama han fet que ja acumuli dos dies de refredat japonès. no panic, no he tocat cap pollastre.

vuit ous, 1 kilo de patates, 1 ceba, oli i sal

què hi ha més espanyol-internacional que una truita de patates em pregunto... possiblement una paella, però les habilitats culinàries requerides per fer una bona paelleta em superen. així que sempre que em toca representar culinàriament la 'terra pàtria' em decanto per fer una truita de patates. fàcil, barata i fa quedar bé. divendres a la nit, una residència d'estudiants internacional... és un bon indret per fer una trobada culinària multicultural. borsh rus, pop a la polinèsia, crêps franceses, paprika búlgara, yakisoba japonès i truita de patates. em fa l'efecte que l'apreciació exagerada pel menjar dels nipons se'ns està contagiant. ni festa descontrolada al carrer, ni drogues i alcohol a la vora del riu, ni sobrecàrrega de decibelis a qualsevol club... simplement una trobada al voltant d'una taula amb menjar, molt, molt, molt de menjar. no puc dir que sigui més sa que qualsevol de les altres opcions perquè una trobada d'aquesta magnitud suposa una perterbuació de qualsevol dieta per molt hipercalòrica que sigui. afortunadament dilluns m'obren les portes del gimnàs de la universitat. sí, dimarts hauré cremat les vuit etapes de l'octuple sendera i sí, renunciaré temporalment al nirvana per seguir difonent la meva compassió -a través del blogg- en forma de boddhisatva. potser hauria de deixar ja el vodka. massa eslaus a la residència.

kimuchi (no) nabe

ahir el kanto va tornar a tremolar. començo a tenir una enveja lletja. el tokyonesos ja porten dos terratrèmols en 1 setmana i nosaltres, en un mes, encara no n'hem registrat cap. és injust. suposo que això deu formar part de la rivalitat entre els dos motors económico-comercials del japó, kansai i kanto. el primer al voltant d'osaka i el segon al voltant de tokyo. la rivalitat territorial és un valor universal. costa est vs costa oest als eua, bcn vs mad a espanya, berlin vs frankfurt a alemanya, milà vs roma a itàlia, shanghai vs guangzhou a la xina (o és beijing vs hong kong, o és chengdu vs kunming, o és urumqi vs lhasa... aix, per què tot es magnifica quan es parla de xina?). després d'una setmana extremadament ociosa, ahir va arribar la calma. vaig preguntar a la conferenciant de torn sobre per què la llet és tant cara en aquest pais (1 litre de llet=1,10€. he vist que al caprabo l'ato costa 0,74€...). es va estrenyar. no vam trobar explicació. tampoc hem trobat una explicació aquesta tarda amb la mariko a per què la majoria de japonesos no veuen amb mals ulls la pena de mort. sí, al japó encara pengen a aquells que són dolentots. les tardes a la residència són un bon moment per fer aflorar les diferències interculturals. de la pena de mort hem anat a parar a les saunes finlandeses, a les baixes temperatures del nord d'europa i finalment a un etern trencaclosques transcultural: petons o no petons en conèixer algú. escassa profunditat en les converses però útil alleugeriment mental després d'hores de fatigant batalla amb la gramàtica japonesa.
lliçó de cuina japonesa al caure la nit. la yuko (veure blog 16 octubre) m'ha convidat a menjar kimuchi (no) nabe. el kimuchi és un plat coreà. ceba, col xinesa, pebre vermell i all. tot plegat fermentat i consumit com a acompanyament en grans quantitats. nabe és literalment paella/olla en japonès, però en extensió del continent al contingut, nabe són tots aquells plats que es cuinen normalment a taula en una cassola autoescalfable. la base del kimuchi (no) nabe és el kimuchi (ok, obvi ¬¬) però com és habitual en la cuina nipona qualsevol cosa s'hi adiu. tofu, ostres, cebes, bolets, carn, fideus... a gust del consumidor. al voltant de la taula una conversa lleugera però en japonès amb happy birthday inclós. teràpia de txoc contra la barrera lingüística. i al final de la jornada, acompanyant-me en l'amena tasca diària d'escriure el blog, el so d'un orgue CASIO. la masha no aconsegueix trucar a casa, el telèfon comunica, així que passa l'estona demostrant-me l'agilitat dels seus dits. ha intentat trucar una desena de vegades, però el telèfon no rutlla. com una bona russa, persevera i persevera. jo no em quedaré a veure si ho aconsegueix. masha, oyasumi.

la febre de la despesa

la grip aviària deu amenaçar en convertir-se en epidèmia, però la que ja ha arribat a pandèmia crònica i sense possibilitat de vacuna és la grip del malgastament. jo vaig contagiar-me ja fa temps però darrerament pateixo un rebrot. la festivitat búddhica d'avui m'ha portat fins a les profunditats del consumisme més innecessari. els japonesos tenen la desagradable habilitat de vendre munions de coses al mòdic preu de 100円, la qual cosa fa irresistible la tentació de comprar-les totes. tinc l'habitació com una patena, decorada al detall. els 18 metres quadrats d'espai privat donen força de sí. tot i que, el cert és que no els utilitzo massa. em passo tantes hores fora de l'habitació que no sé per què em molesto en decorar-la i aquestes coses. en comparació amb l'asfixiant ritme de vida que tenia a barcelona aquest últim més i mig ha estat un no parar d'activitats lúdico-socio-festives. crec fermament que els països, la gent, les cultures, només es poden aprehendre visquent-les. ja he llegit molt sobre la societat japonesa. conec les teories i classificacions de grups socials, tribus urbanes, de marginats i de marginadors.sóc capaç d'explicar-li a un japonès coses que ni ell mateix s'ha parat a reflexionar sobre la seva existència social. així que crec que és el moment de veure exemples de totes aquestes elaboracions teòriques que els sociòlegs fan en radiografiar les concentracions humanes. ahir mentre parlava amb el ryu pensava que tota aquesta acumulació de teories, sistemes i paradigmes condicionen enormement la meva aproximació als japonesos. els analitzo més enllà del que analitzo la resta de gent que conec. inteto refutar el que he après als llibres. sóc incapaç de desfer-me de l'escepticisme amb què m'aproximo a totes les coses.

dubtar, no de tot ni tampoc sempre, em fa l'efecte que és un sa exercici.

Koizumi visits Yasukuni

tot i que el mite diu que el japonès mitjà no para de treballar -i ben cert que és- a la universitat, que és com el paradís del no fer res, avui tornem a tenir un dia festiu. avui toca celebració buddhista. són les aventatges de viure en un país pluriconfesional. ahir mentre koizumi visitiva yasukuni per cinquena vegada jo em vaig treure del damunt l'examen de japones sense massa problemes. feina feta, moment per la diversió. és a dir, jocs a classe (¬¬). picar de mans, cantar, fer càlculs mentals i jugar al dicciopinta... que bé senta tornar a la infància, tot i que després comporti un dur despertar davant la realitat. al vespre vaig quedar amb el ryu, un renegat de la cultura japonesa, bé, més aviat un renegat de les pressions socials que comporta viure en societat al japó. una xerrada enriquidora al voltant d'una graella japonesa, amb carn de kobe i uns quants glops de cervesa autòctona by kirin. un home fet a sí mateix amb un decent coneixement de l'anglès. rara avis. en ryu renega dels patrons socials japonesos perquè no hi encaixa. ha decidit viure al marge de la família, però al mateix temps es veu lligat a les arrels. amb prou feines ha vist món. curiosa mescla de vida contracorrent i d'exaltació de la tradició. em pregunto si la necessitat de tornar a buscar la puresa japonesa, els valors més clàssics és tant extesa entre la població jove com ens fan creure alguns sociòlegs. divendres, la lee sensei em va prestar un dels còmics que més es venen al japó. una mostra del revisionisme històric que mamen els adolescents japonesos d'avui en dia. tot i que que no l'he pogut llegir encara, una primera ullada ja fa por. la glorificació d'un passat mai viscut però que en ser desconegut passa a ser magnificat no pot conduir a un bon camí.

istanbul s'engalana com una bella dama

el sol ha sortit avui a kyoto però jo he optat per fer dissabte en diumenge. rentadores, aspiradores, trinxadores, assecadores... un bon grapat d'hores de son m'han donat la vitalitat necessària per poder fer les feixugues tasques de la llar que s'estaven acumulant. la més feixuga tasca, la de donar un cop d'ull als llibres per l'examen de japonès de demà encara està per completar. segurament quedarà postposada a la llarga nit, perquè d'aquí no res marxo a menjar okonomiyaki. la concentració d'esdeveniments amb segell 'denominació d'orígen japó' s'ha trencat aquesta tarda amb dues mirades cap a catalunya. ara que tinc internet a voluntat m'he proposat mirar el Telenotícies cada dia. cal aprofitar les noves tecnologies. així que després de tornar a sentir a la bacardit i al martí gironell he optat per donar un cop d'ull a un 30 minuts. 'somnis turcs'. autoria amb qualitat garantida. també he rebut una trucada amb accent català. el guillermo ja ha arribat a tokyo. "asia oriental" comença el seu desembarcament en terres nipones.

primavera-estiu-tardor-hivern

mitja nit passada. al 'lounge' del dormitori hi ha 15 persones. 13 xinesos, un coreà i jo. aquests han tenen una facilitat per viure la nit que em té certament fascinat. (per cert, després que algú em toqués el crostó per fer faltes d'ortografia al blog ara m'esmero més, tot sigui per contribuir a la normalització lingüística). la nocturnitat del xinès em fascina perquè crec que es contagiosa. fa 3 dies que visc de nit nit, dormo poc, més aviat res, i en canvi no estic cansat. no m'adormo pràcticament enlloc i ho faig pràcticament tot de matinada. aquest matí, que pensava dedicar-lo a dormir m'han despertat els trucs a la porta de la meva veïna, la yuko (ella de blanc, jo de negre) que em recordava que avui hi havia una cerimònia del té a la qual jo m'havia apuntat. la meva cara demacrada i de somnolència no l'ha enternit gens ni mica. 15 minuts després estava sota la pluja de kyoto camí d'unes cambres teteres imperials, escenari de la ritualística cerimònia del té (お茶会). l'ochakai es un exemple de la finura japonesa, de la refinació de les formes, dels gestos, de l'apreciació de les petites coses i de la seva constant comunió amb tot allò que les envolta. el wa. l'harmonia japonesa portada a un extrem de bellesa visual, però també de bellesa olfactiva, tàctil i degustativa. tot plegat banyat en una espessa sopa verda de textura rugosa y de sabor contrastat. és també l'expressió de les quatre estacions. japó viu amb una intensitat sense igual el pas de primavera a estiu, d'estiu a tardor, de tardo a hivern i d'hivern a primavera. el tast del te el precedeix un altre tast, el dels dolços estacionals. com a gratitud per la nostra presència -no hi ha cerimònia del té sense hostes- ens hem endut una caixa de dolços d'aspecte deliciós però de gust irregular.

dels 14 han del 'lounge' només en queda un ara que van a tocar les dues. sóc incapaç de recordar el seu nom, però sé que té una especial atracció per la televisió. viu enganxat a ella. ara fan una sèrie d'anime que m'està posant dels nervis. anime d'última generació amb telefòns mòbils i GPS als toyota híbrids. bento a 250 iens. bricks de llet a 178 iens. no vull insistir en les paradoxes però, no acabo d'entendre els marges de benefici de les empreses japoneses. dimecres tinc una conferència sobre l'evolució de les empreses de distribució. de la botiga del sake als 7/11 es titula... confio en tenir alguna resposta. primer cadàver de la nit a la sèrie d'anime de la tele i assassí psicòpata en acció. un guardia forestal que pretén matar a la protagonista a cops d'arada. tornant a les paradoxes -que no són paradoxes, aquesta paraula té connotacions que no vull fer aflorar-, que ara anomenaré oxímorons, diuen que al metro d'osaka (i en general al kansai) cal deixar a l'esquerra de les escales un fila per què la gent pugui pujar depressa. a kanto (tokyo, yokohama) en canvi es deixa la fila a la dreta. esquizofrènia assegurada per les ciutats frontereres.

we are the world, we are the children

fa justament un mes que vaig posar els peus al Japó, però encara segueixo escoltant allò de 'Yokoso', és a dir, benvingut. ahir ho vaig sentir per enèssima vegada a una altra welcome party. dissabte vinent en tinc una altra, de welcome party. a aquest ritme s'acabaran sol·lapant les welcome party amb les sayoonara party. ja he publicat sobre les components de la party japonesa, clarament diferenciats del concepte party mediterrani. ahir pero, europa i asia es van apropar tot jugant al bingo (la wiki diu que el bingo ve d'itàlia). malhauradament no hi havia targetes per tothom aixi que vaig saltalacabra i vaig decantar-me per exercir de cantador de numeros. de fet, mes aviat vaig assitir a la yuko-chan (<====) que va ser la mà veritablement innocent que va fer rodar la cistella. tot i no tenir tarjeta per jugar em vaig endur un joc de hashi la mar d'apanyats que algu no va voler. com ve sent habitual darrerament vaig convertir-me en carn del xiuxiueig dels japonesos presents a la festa. algu ha fet correr la veu que m'assemblo a un tal takashi okamura. fins fa una estona no sabia ni qui era. he buscat la seva foto pero per ara no la trobo. tot el que he pogut llegir es que es un showman comediant famos i que te cara de mico (¬¬). per perpetuar el rumor, he decidit que el meu mail del mobil sigui daniel.okamura. amb tantes emocions acumulades durant la 'welcome party' hem hagut d'anar a fer-les baixar. l'eixugador d'emocions ha estat un bar amb tarifa plana: 1000 iens (són 7,2 eurus canvi en el mercat de frankfurt a divendres 14/10) per veure a plaer durant una hora. això s'estila aquí, especialment entre els salaryman, realment necessitats d'un alivi fàcil després de jornades laborals de 13, 14 i 15 hores. la ruta del salaryman acaba amb karaoke. ahir deuríem tenir complex d'assalariat perquè vam seguir la ruta. després d'invair el diminut bar a 1000 iens vam fer via cap al parais de l'OT aficionado. hauré d'investigar sobre la indústria dels vídeos de karaoke. es fa especialment curiós cantar let it be amb una japonesa vestida de blanc impol·lut en mig d'un parc. potser simplement no he desenvolupat la capacitat de desxifrar les connotacions semàntiques i el simbolisme de la cançó. el nivell de sofisticació de la indústria del karaoke escapa del raciocini europeu. per comprehendre la magnitud cal començar imaginant catàlegs de cançons amb més de 10.000 títols, res de llibretes malforrades amb una fotocòpia groguenca amb una desena de cançons, com hi ha a la majoria de llocs a barcelona. el repertori d'ahir incloïa let it be, 99 luftaballons, poupée de cire, poupée de son, believe, livin' la vida loca i l'estrella de la nit: we are the world, we are the children.

s'han perdut mil illes en 1 any?

jo pensava que aquest any al japo em donaria opcio de respirar una mica, que em sobraria el temps per reflexionar i meditar. les circumstancies hi haurien de portar, ja que estic en una uni buddhista, tot i que el cert es que aqui de buddhisme sen respira poc. pero res de relax. despres dun cap de setmana massa esbojarrat ara porto una setmana anant a dormir tard, corrent amun i avall, quedant amb gent, i etcetera. ok, no sona malament, pero despres madormo a classe i no mempano de res del que em diuen. i aixo ja es mes problematic. sobretot noto que ha augmentat la meva vida social des que soc incapac dactualitzar el blog cada dia. he de dir, despres d'haver-ne parlat tant, que ja tenim internet a la residencia aixi que ara tinc una altra font de vici a labast. augmenten les hores que em connecto a la mateixa velocitat que augmenta la pila de llibres, deures i demes tasques que no faig.
el dijous son, juntament amb els dilluns, els dies de la setmana en que el meu "estres" es veu reduit. nomes tinc dues classes de japones i despres un pilo d'hores lliures. tot i que ara ja torno a escriure des del meu ordinador portatil em veig incapaç de tornar a acostumar els dits al teclat català. espero recuperar l'habilitat de nou, pero sempre em passa el mateix. cada pais te les tecles en un lloc diferent i quan m'hi acostumo, despres tornar al teclat català suposa una despesa neuronal excessivament elevadada. les hores lliures d'avui les he invertit en navegar per internet, enviar emails i tancar el bitllet per indonesia. KIX-DPS-KIX amb Japan Airlines. 22 dies en el pais de les 18.000 illes... tot i que, despres del tsunami, no paro de llegir el pais de les 17.000 illes. em costa de creure que 1000 van desapareixer de cop. ho haure de comprovar, definitivament, amb els meus ulls.

a caligrafia japonesa é uma obra de arte

aprendre caligrafia japonesa -shodo- es una mes de les activitats extraescolars dels kawaii infants nipons. la mariko (per mes senyes blog 30 setembre) m'ha explicat que de petita aquesta era la seva activitat els dijous. dilluns i dimecres tenia juku. son escoles per a estudiants de secundaria on aprenen el que no aprenen a l'institut. alguns hi van fins ben entrada la nit. entrar a un bon institut al japo es importantissim. daixo depen, en part, la universitat on podran estudiar i daixo depen la feina que podran trobar... dimarts, crec, feia piscina i divendres musica. els dissabtes tenia alguna cosa mes. tot i tot esta contenta perque diu que al menys li quedava diumenge per estudiar i que els seus pares tampoc la pressionaven gaire, a diferencia d'altres. afortunada. la mariko aplica ara el seu coneixement per ensenyar estrangers com jo la profunditat del shodo. aparentment quatre tracos fets amb un pinzell de cap gruixut, pero que requereixen dhores i hores de practica. al club dels aspirants a mestre shodo ja hi ha una alumne privilegiada, lirina. es ucrainiana. porta sis mesos aki. em sorpren la quantitat destudiants de lantiga orbita sovietica que hi ha aqui. la classe de shodo ha tingut un exit abrumador (erem 6) aixi que com que no hi havia prou material (pinzells i demes) jo mhe autoexclos. dilluns vaig comprar una camera i encara estic aprenent a utilitzar-la aixi que he aprofitat la tarda per jugar una estona. la qualitat de les fotos del mobil es mes aviat pessima. amb ladveniment de la revolucio de la fotografia digital qualsevol imatge, amb una certa qualitat o sense, crec que pren una valoracio sobredimensionada. aixi que dara endevenat em proposo reivindicar la qualitat fotografica.

OK, el catala es un dialecte

ugata esta a 10 minuts de parque espana (スペイン村). el taquiller de lestacio no sap dir els numeros en angles, pero si en castella. tambe sap dir gracias, adios, cambio i tabaco. aquesta ultima no te massa merit. es el mateix en japones. fa 14 anys van obrir el parc tematic en mig dun park natural. mhan explicat que despres de construirlo es van prohibir mes llicencies de construccio. el propietari de parque espana es kintetsu, un conglomerat empresarial dimportancia que, entre daltres coses, te el monopoli ferroviari fins a ugata. si a nagoya la comunitat brasilera era important, a ugata es lespanyola la que sendu la palma. el mestre google diu que hi ha uns 27000 habitants a ugata. em sembla excessivament generos. es un poble lleig, construit en els ultims 40 anys i on lunica vida laporta la cinquantena despanyols que treballen a parque espana i viuen en apartaments que els posa la companyia.
suposo que la mateixa sensacio que pot tenir un polinesi o un xines o un mexica que visita port aventura es la que menduc jo de parque espana. un reguitzell destereotips alguns mes ben aconseguits que daltres i un ambient lleugerament parescut al del poble espanyol barceloni, pero en alguns casos en el tamany de catalunya en miniatura. la representacio catalana es abundant. hi ha el parc guell, la principal muntanya russa es diu pirineus i hi ha un trenet que es diu montserrat. quota coberta, els espanyols a parque espana lunic que fan es ballar flamenc. deixen embobats als japonesos i extenen la idea que a la peninsula tots portem vestits de faralaes i ens odiem a mort amb els veins amb tot el 'zapateao' que fem. mha semblat interessant que els espanyols que he conegut -tots molt joves, la veritat- son ideals per a pepetuar aquestes visions reduccionistes. com sol ser tristament habitual em vaig veure classificat de radical catalanista en contar el catala a l'hora de dir quines llengues parlo. per a la comunitat espanyola a ugata, el catala es un dialecte I PUNT. ok. saltalacabra. ignorancia de banda, les hores que vaig passar rodejats de radical-espanyolistes van ser enriquidores... de tot sapren diuen. malgrat els esforcos per a convence'm de que em quedes a passar una altra nit amb ells, he optat per plegar la roba i fer via cap a kansai, la meva terra adoptiva. 2 i hores i mitja de tren, akest cop, cap osaka. sense suplement de rapidesa, el monopoli kintetsu s'ha embotxacat 3380 iens. si els invertis en fer una seleccio de personal amb major demanda intel.lectual, no m'hauria importat contribuir a la causa.

a gran velocitat

al japo, fer les coses depressa te un preu. a catalunya on no coneixem gaire mes que un sol tren, no hi ha el concepte de plus per velocitat. aki al japo, on el temps escasseja, qualsevol servei que ofereixi la possibilitat de fer alguna cosa en la meitat de temps es benvinguda. aixi a espanya paguem mes si ens donen un servei de mes qualitat, de mes classe. aqui es paga per ferho depressa. 'jigan ga arimasen kara...' diu el meu llibre de text. o sigui com que no "tinc massa temps...". el temps es un be preuat al japo. daqui que per agafar el shinkansen de kyoto a nagoya hi hagi un plus de 2200 iens (20 euros) respecte les tarifes normals. d'altra banda, sagraeix.
crec que no seria capac de posar en ordre les ciutats mes poblades a espanya... en canvi no tinc cap problema en fer-ho amb les ciutats japoneses. tokyo, yokohama, osaka, nagoya, sapporo, kobe i kyoto. ahir vaig passar fugacment x la quarta megalopolis nipona x sortir amb uns espanyols q treballen a parque espana (スペイン村). lexperiencia nocturna a nagoya, entre daltres adjectius, interessant, amb personatges (=====>) dignes de qualsevol cutxitril europeu. entre la clientela una gran representacio de l'america llatina. especialment invitats, peruans i brasilenys. diuen que el segon pais del mon on mes japones es parla es el brasil. jo i el simon, un dels espanyols, vam fer amistat amb l'amo del local. un filadelfia (mathew, pero per a nosaltres, mateo) que ha fet arrels a mie ken i que un cop al mes organitza la festa a la que vam anar. estem convidats a la festa d'aniversari d'aqui un mes (13 anys de metro a nagoya). vol que ballem flamenco. no va acabar d'entendre que jo, daixo no en se. ja se sap, a les 6 del mati, amb la musica alta i estimulants circulant entre les venes els problemes de comunicacio abunden. el simon, lestibaliz i la patri em van convidar a casa seva a dormir... viuen a ugata. 2 hores i mitja de tren des de nagoya. la distancia, practicament la mateix que hi ha entre kyoto y nagoya. el shinkansen fa el recorregut en 38 minuts. hi ha qui fa aquests recorreguts cada dia. per aixo la rapidesa, aki, es paga.

he necessitat dues setmanes per sentir-me plenament realitzat com a universitari de nou. la setmana passada no vaig poder anar a una classe a la qual estava matriculat, perque vaig passar la tarda xerrar amb japonesos que aprenien castella. avui si que hi he anat i n'he sortit content. soc incapac de reproduir el nom de l'assignatura, pero basicament es un curs sobre la minoria coreana al japo. molt interessant. la profe, una tal lee sensei -no tenia massa mes opcio que dir-se lee o park, sent coreana- es un exemple viu de la discriminacio que han patit els coreans en aquest pais que ha venut a l'exterior la imatge d'homogeneitat racial. es preocupant veure la ignorancia dalguns japonesos sobre el racisme d'estat que es practica aqui des de finals de la segona guerra mundial.

la lee sensei porta mitja vida intentat acabar amb aquesta ignorancia. ingent tasca que ara fa a la universitat. ajunta japonesos i coreans a traves d'internet... i coloca estudiants internacionals en mig per posar una mica de pau. un dels projectes de l'assignatura es viatjar a corea per coneixer els estudiants coreans i la vida a corea. definitivament engrescador. jo de moment no marxo tant lluny. dema hauria de fer via cap a nagoya per passar-hi el cap de setmana pero el meu contacte esta per ara desaparegut...

les paradoxes d'un pais

aixo del blog s'ha convertit en una reflexio constant, al menys en aquests primers dies. penso constantment en que puc escriure i aleshores examino tot el que faig, tot el que veig, tot el que em diuen... es un exercici interessant, tot i que no crec que l'aconsegueixi fer ad eternum. ahir em va venir el cap les moltes vegades que he escrit als emails que envio des d'aqui, que japo es un pais ple de paradoxes. de fet algu una mica purista em dira que qualsevol pais que ens posem a analitzar estara ple de contrastos. pero aquest m'ho sembla ara encara mes. no entenc, per exemple, d'on surt la falera recicladora a cada cantonada (hi ha contenidors per classificar-ho tot i mil i una indicacions per fer-ho), si despres compres una caixa de galetes i a mes del precinte de la caixa, cada galeta ve precintada. quin malgastament de plastic, paper. i ja posats a paradoxar, a les 3 del mati no hi ha cap problema en poder menjar un bon bol de ramen o anar a comprar detergent en una botiga de tot a 100 (100 iens, clar) a kyoto, pero es impossible trobar un sol caixer automatic on treure els diners per poder-ho comprar.
un profe ahir va dir que mai ningu aconseguira superar els japonesos en atencio al client. son experts del detall. la reflexio venia despres de parlar sobre el sistema educatiu japones i com aquest fa que els niponets, des de ben petits, aprenguin tots els detalls (batalles, dates, numeros, noms i mes noms), pero es perdin en la inmensitat del context i de la ideal general. res mai mes cert, crec. allo que nosaltres diem d'una persona amb 'culturilla general', aqui es impossible de trobar. la meva persistencia ha fet que avui finalment el meu ordinador hagi decidit que era un bon moment per poder configurar satisfactoriament la connexio a internet. es a dir, ja soc un home plenament enxarxat.

it never rains in southern california

m'he aficionat a posar titols de cancons al blog. es la gran anti-norma del periodisme. recordo que a la carrera em deien que JAMAIS titules amb titols de cancos o pel.licules. soc rebel, el mon m'ha fet aixi. avui plou a kyoto i em temo que aquesta sera la tonica de la llarga tardor que tinc per devant. es el preu a pagar per poder veure les fulles daurades al arbres, suposo. ara encara predomina el verd d'un estiu llarg. a cada raco de la universitat hi ha uns estranys elements que fins fa ben poc no havia aconseguit entendre. son paraiguers de disseny (ejem OK sorry vaig prometre que no utilitzaria mes aquesta expressio perque de fet tots els objectes son de disseny...). suposo que n'hi ha molts, de paraiguers, perque aqui deu ploure forca. crec que d'aixo s'en diu metode inductiu. deu ser tambe per aixo que a la porta de la sala d'ordinadors hi ha unes bosses per cobrir els paraigues. es definitiu, aqui plou molt. segueixo batallant amb el japones. a classe anem a un ritme que espanta. el que a barcelona vaig estudiar en 2 anys aqui ens ho polim en 14 setmanes. no se si aprendre gaire japones, pero definitivament em posare les piles en frances. em passo tot el dia parlant amb les meves dues copins gavatxes. d'aqui el deje afrencesat.

a la foto, l'elsa i la fran desgustant okonomiyaki a nara. encara no he configurat el wireless i encara no he trobat un gimnas. dec estar doncs a la sisena etapa de l'octuple sendera de la realitzacio buddhica. nomes me'n falten dos. aquest cap de setmana tinc sobreocupacio a l'agenda. hi ha una excursio gratuita de dos dies a un camping a osaka amb un club d'estudiants japonesos (Overseas Exchange Comittee), tinc una nova Welcome Party, a la residencia i una invitacio per passar el cap de setmana entre Nagoya i Shima, la seu de Parque Espana. M'hi ha convidat un malagueny que hi treballa com a ballari. A Parque Espana, les estrelles son Don Quixote i Dulcinea, un lindo perrito i una linda gatita amb cara de D'Artagnan i los 4 Mosqueperros. Entre les atraccions, Splash Montserrat, Gaudi Carrousel i Amigo Balloon. Promet, no? crec que ja he dedicidit.

l'any dels tigres

acostumat a viure sempre enganxat a la informacio, gairebe al corrent del que passa al minut, ara em sento una mica buit aqui al japo. intento llegir el diari cada dia (Yomiuri Shinbun) i faig un rastreig dels grans titulars, pero amb tot vaig com amb un cert retard tota l'estona. de l'atemptat de bali no en vaig saber res fins 48 hores despres (i jo tant felicissim buscant bitllets d'avio per passar el Nadal alla)... pero el que es mes preocupant es que un esdeveniment d'immensa magnitud com que els hanshin tigers, o sigui, l'equip de beisbol d'osaka, guanyi la lliga em passi per alt!!!!! no ens engayem, si miro les noticies no m'entero de res aixi que depenc d'internet i com que no tinc acces a diari... la questio es que a Osaka aixo ha estat el no va mas i ho vaig viure en carns quan vaig anar a comprar el diccionari ahir. era tot just el segon cop que posava els peus a osaka aixi que ja anava una mica de turista resabidillo.

osaka m'ha semblat una megalopolis super atractiva per viure-hi, hi ha de tot, a totes hores i en les dosis d'impersonalitat que totes les grans ciutats es gasten. la vista des de l'Umeda Building, per mi la versio japonesa de la Defense parisina, es corprenedora. impressiona. en general els japonesos no es queden curts a l'hora de fer les coses. la meva guia -lonely planet Japan- esta plena de 'The most XXXXXX in the World'. a osaka hi ha el centre comercial subterrani mes gran del mon. impressionant.

porto tota la tarda intentant configurar una connexio wireless al meu portatil. paradoxalment, jo crec que en aixo els japonesos estan mes enderrarits que a occident. no se si es que estan secretament desenvolupant una tecnologia poderosissima i per aixo ningu no inverteix en xarxes wireless, pero el cert es que no puc entendre com la biblioteca de la uni no te wireless. si aconsegueixo configurar el pc, i ahir ja vaig provar que soc capquadrat quan vull, crec que els meus temors d'estar perdent el contacte amb el mon globalitzat s'hauran acabat.

kyoto kara osaka made

l'altre dia em preguntaven com s'ho fan els japonesos per orientar-se si la majoria de carrers no tenen nom. bona pregunta, jo crec que simplement es perden i a base de perdre's acaben aprenent-se els camins. he arribat a aquesta conclusio despres de perdrem unes quantes vegades pels carrers de la megalopolis osakiana. buscava explosion, una petita disco (explosion <====) que se suposa es el no va mas de l'ambient a osaka. em permeto posar-ho en dubte per ara. investigare, fare un treball de camp extens i aportare les conclusions aqui. de fet l'aventura de sortir a osaka es llarga i comenca a kyoto, a una estacio de tren. diuen que el sistema de trens de tokyo es el mes dificil d'entendre del mon... pero el de kansai deu ser el segon. 4 vegades vaig haver de canviar de tren per arribar a osaka. la nit ha estat llarga, llarga, llarga, llarga. he acabat dormint, maldormint, en un bussiness inn, una estranya convinacio entre confort a la japonesa i ambient de casa de colonies.
ja de mati, afamadissim, he comprat un diccionari electronic, que es l'item indispensable de tot estudiant de japones. una altra aventura. perque clar, fer-me entendre en japones costa i esperar que algu parli angles es demanar massa... aixi que despres de rondar i rondar, repetir com un mantra 'eigo o hanasemasuka...' he aconseguit el meu proposit. cal ser insistent en aquesta vida, no hi ha dubte.

by the rivers of babylon

isn'it o en japanglish isentito. punt de confluencia dels gaijin amb menys solvencia economica, THUS, basicament estudiants. es el club on vam anar a parar ahir despres de la 'welcome party' a la universitat. no hi ha gran cosa remarcable de les... escasses tres hores que vam passar-hi. un mercat de carn com qualsevol altre, amb tarifa plana d'alcohol i amb un panorama visual un poc desolador. latractiu fisic del japones mitja encara no l'he acabat de captar.

per kyoto passa el kamogawa ( 加茂川 ), el riu kamo, i a la vora del riu hi ha acumulacio de vida, sobretot nocturna. ahir hi havia un grapat de pirats jugant amb foc. he trobat un link interessant per superar els moments de solitud domestica, laboral o universitaria: http://chappie.stanford.edu/cgi-bin/roshambot. crec que comencare a deixar el solitari i em passare a aquesta rudimentari versio del jan ken po. a mes ara ja soc una persona gairebe plenament realitzada. dijous em van donar la contrasenya per poder utilitzar els ordinadors de la universitat i des daleshores la meva vida ha pres un color diferent. nomes em falta un gimnas i haure arribat a la realitzacio. soc un home de facil contentacio, sera que l'aire buddhista de la universitat ja ha posseit els meus pulmons.