'the fastest growing town in malaysia'

evolucionem en direccions oposads a europa i a àsia. potser és que allà ja hem arribat a una fase de capitalisme tant avançada que ens comencen a entrar les pors. la qüestió és que mentre a barcelona cada cop hi ha més gent que gira l'esquena a les grans concentracions de ciment i busca la pau dels espais rurals, aquí el ciment és simbol de modernització i de creixement, i el creixement és bàsicament el que es porta ara. penso en tot això dalt d'una forguneta que m'acosta al que suposadament és el poble, ara ja més aviat ciutat, que creix a una velocitat més ràpida a malàsia. de bandar seri begawan (BSB) a singapur un vol directe deu trigar unes 2 hores i mitja. jo, que vaig de barat per la vida, he preferit fer el trajecte, tres vegades més barat, però en nou hores i en quatre mitjans de transport. durant el trajecte, especialment dolorosos els canvis de frontera. llargues cues, segells malestampats. massa ben acostumat al lliure moviment de persones de la UE. matí a BSB, nit a singapur. l'una m'ha ensenyat l'hotel més luxós de brunei pel matí, un excés. la forma d'excesos que m'esperava de brunei. construccions majestuoses, gegantines, objectes cars i tot plegat malutilitzat per només un grapat, menut, de turistes. la realitat però és que els excesos creuen verticalment la societat bruneiesa. la nit a singapur amb el jonathan i sa mare, entre muntanyes de gent comprant decoració pel nou any xinès, el del gos, i turistes degustant a baix preu les olioses especialitats regionals. el chinatown aquí té encant, però queda lluny del de penang. el d'aquí és un chinatown modern, el de penang és encara un chinatown tradicional. és la prova que encara no m'he convertit en 100% asiàtic. segueixo mesurant les coses amb el raser europeu, escapo del desenvolupament absolut i em quedo encantat amb les mostres de compartaments que han escapat de la modernització. tot, però, amb moderació. la via intermitja, sempre.

desmuntat brunei amb una pipa d'aigua

l'hotel on m'allotjo a bandar seri begawan és un de la mitja dotzena d'allotjaments de categoria de la ciutat. com tots està pràcticament desert. hi ha descomptes de més del 50% en els preus regulars. em trobo esmorzant sol a un dels tres restaurants de la casa. diu la meva lonely planet que aquest és un país únic. l'una em va venir a buscar ahir al port, acompanyada de la bonita. res de conservadurisme musulmà. més aviat ostentació a l'americana. vaig veure passar durant la vespreda una filera de joves vestits amb roba occidental, conduïnt cotxes europeus i japonesos, mentre asseguts a una terressa, rodejats d'ordinadors portàtils intentant capturar senyal wi-fi, degustàvem una pipa d'aigua amb regust de poma, compartíem menjar àrab, sí àrab, amb qualitat de menjador universitari i xerràvem, en un anglès impol·lut, de les banalitats més banals. converses sobre pomes i llimones, sobre el sexe dels japonesos, sobre les particularitats del menjar, sobre com insultar en múltiples idiomes, sobre futbol, sobre el barça, sobre mourinho, sobre com ens agrada anar de compres a singapur o passant l'any nou a dubai. a mig diàleg, nous individus s'incorporen a la conversa. fem broma sobre el novio de l'una. un exemple de que aquí, no tots es prenen aparentment l'islam a la lleugera. un expat irlandès i un trio d'autòctons ataviats amb robes locals. apareixen mòbils sobre la taula. últims models de nokia. s'encen un flash: una nikon reflex digital. això a espanya no baixa dels 3000 euros. la riquesa que dóna el petroli és evident, no només en forma de grans mesquites i palaus dorats com jo pensava, sinó en el dia a dia de la gent. la major part de brunei és simplement com sabah o el nord del kalimantan. ambient relaxat, palmeres, boscos tropicals, platges de sorra blanca i cases de planta baixa ben acolorides. la diferència és pràcticament impercebible, a primera vista. aquía la renta per càpita supera unes quantes vegades la indonèsia i la malàsia. aquí no es paguen impostos, l'educació és gratuïta. aquí la tinença d'alcohol és il·legal. aquí el qui mana és un dèspota, ric i amb una excel·lent campanya de màrqueting, però encara dèspota. de política no en parlem, ni mica. simplement seguim disfrutant de les banalitats i les comoditats que el petroli proporciona (diuen que el 2020 començarà a esgotar-se). he vist la riquesa que molts turistes obvien. ara és moment de la riquesa evident, tot i que havent desmuntat tots els estereotips de brunei, ja no la veuré de la mateixa manera.

get another boyfriend

amb sorpresa vaig descobrir abans de posar als peus a bandar seri begawan que els espanyols, al segle xvi, havien intentat establir un port comercial a la badia de brunei. les tropes del sultà van repel·lir l'atac. al país encara hi ha una resta d'aquest episodi, un canó espanyol oblidat entre els dos principals museus de la ciutat. n'he visitat un pràcticament en solitari (15 visitants registrats al llibre de visites, de signatura obligatòria, en un dia). l'una m'ha fet avui de xòfer en una apretada jornada turística. ens ha acompanyat una altra bruneiesa també JTIQSPP (jove tot i que sobradament preparada i pija). no recordo el nom, a això no hi he posat encara remei. he tingut una lliçó ràpida d'arquitectura col·losal i de dia a dia bruneiès. un taxi aquàtic al voltant de 'kampung ayer' m'ha acostat a l'altre brunei. el de menys opul·lència, però d'igual cordialitat. o al menys això crec, perquè no he vist més que dos habitants d'aquest 'waterworld' amb aire acondicionat i antenes parabòl·liques. de nit, nou contacte amb el brunei consumista, bonvividor. algú en algun moment m'ha parlat de brunei com un país molt relaxat, extramadament 'laid back'. no hi ha dubte. la vida s'allarga a la nit, oblidant els requeriments islàmics. aquí la majoria dorm al primer cant a pregar, i molts segueixen entre llençols quan s'escolta el segon. quan cau el sol, els grans magatzems i centres comercials s'omplen per fer passar la calor a ritme de mocktails, és a dir, cocktails no alcohòlics. aquesta és una societat modèlica, de les que la teoria política retrata: bonança i estabilitat econòmica a canvi d'una absoluta nul·litat política i intel·lectual. les dobles vides a brunei donarien per escriure un llibre. jo, dedicaria el primer capítol a la meva guia, l'una. sumisa, obedient, retreta davant del seu promès. boja, desfassada, irreverent a esquenes del seu promès. falsa felicitat. anem en cotxe i escoltem 'black and blue', el penúltim àlbum dels backstreet boys. track 03: 'get another boyfriend'. repeteixo la tornada. l'una em mira i força un somriure. no sé què espera.

si plou molt, parlo japonès

quan donava per descomptat que penang ja m'havia ensenyat totes les seves cartes, en van aparèixer més sobre la taula. dues per ser més exacte, dues que havia fins ara passat per alt. la primera, la més evident, em va deixar moll: 'si parlen de temporada de pluja, serà perquè plou'. sant pere, i els equivalents en les diferents creences de l'eclèctic mosaic religiós que és malàsia, van decidir que ja era hora de que conegués les pluges torrencials i tropicals. aixeta oberta. de fet no m'havia mullat tant, en tant poc temps, des que vaig fer la guerra a l'estudi 13 del kyoto film studio. esperat imprevist que em va fer obrir els ulls: com en són de pràctics els venedors de paraigües que apareixen com bolets per totes les cantonades de kyoto quan la pluja comença. mentre pensava en aquests excel·lents oportunistes, em vaig trobar petant la xerrada amb un japonès de kobe. en tanaka. al seu primer intent d'iniciar conversa en anglès vaig respondre ràpidament en japonès. a partir d'aquí, 3 hores de diàleg en un japonès cutre, però japonès. segona vegada que obria els ulls: 'si portes tres mesos estudiant japonès, serà potser que pots parlar-lo'. feliç de les meves troballes el viatge en tren cap a kuala lumpur ha estat literalment un tancar i obrir d'ulls. tot i que per poc m'adormo i em trobo camí de singapur, ja li he agafat la pràctica a obrir bé els ulls, així que afortunadament he estat capaç de sortir a temps del tren i fer via cap a l'única atracció turística que he tingut temps d'explorar a la capital, les 'petrona towers', joia de l'imperi petrolier malasi. fins que taiwan va acabar d'aixecar el taipei 101 les petrona eren l'edifici més alt del món. amb l'eslògan robat, ara s'han convertit en les dues torres bessones amb un pont d'unió més alt del món. són un d'aquest paranys turístics, amb la diferència que aquest és gratuït. amb en tanaka hem fet via cap al KLCC (kuala lumpur city center) només arribar a la capital. érem a la porta, gràcies a les indicacions d'un terriblement amabale salaryman malasi, a un quart de vuit. a la cua ja hi havia, al menys, una centena de persones. un cop la turistada ha obtingut els corresponents bits a la tarjeta sim de la meva càmara, ha estat moment de trobar el KLIA (kuala lumpur international airport). desafortunadament, encara hi havia una altra realitat oblidada: 'si voles baix cost, no t'estranyi si t'enlaires amb retard'. air asia, AK176, KLU-LBU... 60 minuts de retràs i pràcticament enllaç cap a brunei perdut.

ni banderes ni policia

escric una nova pagina d'aquest quadern de viatge des d'un acollidor hostal a leung chulia, la principal arteria turistica de penang. en un parell d'hores es posara en marxa el tren que m'ha de portat fins a la capital, kuala lumpur. el ferrocarril es l'ultim mitja de transport que em falta per tastar. tambe es del que n'espero mes. el pas d'aceh a penang ha estat com canviar de sevilla a cordoba, dos mons igualment calorosos, separats per nomes un grapat de quilometres, i estructuralment diferents. penang te, rete, l'encant d'una caduca ciutat colonial, tot i que comenca a estar embrutada amb immensos edificis de nova construccio. m'ha fet pensar d'immediat en port-au-prince. no hi he estat mai, els colonitzadors van ser uns altres, pero les imatges que tantes vegades vaig muntar en els videos sobre la revolta contra jean-bertrand aristide s'hi assemblen. avui va de comparacions. penang em sembla un lloret de mar per australians al sud-est asiatic. destinacio barata, baratissima (el preu del rinngit fa riure), platja i sol, i un grapat de perles arquitectoniques, be de perles no n'hi ha gaires a la costa brava, pero el simil s'aguanta. l'heterogenia composicio etnica de malasia salta a la vista. temples buddhistes, paret a paret, amb santuaris hinduistes, mesquites d'origen acehnes amb minarets egipcis, esglesies anglicanes i fins i tot una catedral. potser el simil amb lloret ja no s'aguanta. en qualsevol cas pulau penang es una illa que amaga suficients elements com per atraure turistes de tota mena, entre ells a mi. em quedo, indubtablement, amb la mansio blava, la de Cheong Fatt Tze. ara un hotel museu, abans la residencia d'un dels primers capitalistes vertaderament rics a la xina. passejar de nit entre les parades de menjar ambulant xines, barrejar-me entre les olors de curry i mango acabat de pelar, perdre'm entre les melodies del millor pop indi, mereixen el viatge fins aquesta petita illa, amb capital a georgetown, fundada al segle XVIII i paralitzada, diu la LP, fa un lustre. marxo cap a kuala lumpur una mica socarrimat pel sol i encara buscant el per que, als carrers de penang no he trobat ni les banderes ni els militars i policies que no parava de veure a indonesia. a banda aceh, d'on teoricament s'han retirat els milers de militars que durant decades van lluitar contra els guerrillers del GAM, qualsevol cantonada es un bon indret per buscar algu amb polisi brodat a la camisa. i gairebe per cada policia, una bandera roig i blanca. el tema banderes s'explica pel patriotisme post-tsunami, vull pensar. pero potser la diferencia amb malasia, he arribat a pensar, es que aqui, pais confederat on encara hi ha sultans al capdavant dels estats, no hi ha hagut a neteja cerebral suhartiana que va fer d'indonesia, naturalment el pais de la diversitat, una entitat nacional compacte, al menys, a primer cop d'ull. tant donar voltes a questions potser banals i una mica massa de sol m'han deixat el cap enterbolit. les nou hores de tren em faran be, si les aconsegueixo passar adormit.

com a 'una nit a l'òpera'

del ferry que uneix sumatra i la península de malaca, el que va de belawan a langkawi, hi ha qui diu que surt a les nou, d'altres diuen que és a les deu, la majoria pensen que arrenca a les onze, però el cert és que les amarres s'aixequen més cap a tocar migdia. hi ha una escena a la marxiana 'una noche en la opera' en què groucho arriba al diminut camarot de tercera classe en què pensa viatjat cap a nova iork. s'hi troba allà els seus dos germans, ben aviat comença a inundar la mitja dotzena de metres quadrats una riuada de gent: un sastre, la mestressa de neteja, tres cambrers, un lampista, el mosso portamaletes, una brigada de policia... aquí dalt del mekanban-3 cap a penang la situació m'hi fa pensar. passatgers intenten trobar un lloc on seure, s'obren pas entre venedors de revistes de segona mà, entre individus que s'ofereixen a canviar riggits malasis, entre una parella de cambrers ambulants carregats amb arròs i pollastre, entre els encarregats de l'embarcació... l'escena s'acosta al surreal amb la policia que s'ho mira, conversa amb tothom a qui es troba però simplement fa això, s'ho mira. sona música indonèsia, o potser és malàsia, a través dels potents altaveus pioneer que tinc sobre el cap. darrera meu dos backpapers, a l'altre cambra, tres mes. finalment trobo aquest ambient d'ermitanys de baix cost que m'esperava trobar ja a aceh. penang antic nervi de l'imperi colonial britànic ens espera en quatre hores. no sé ben bé com, però he recuperat l'ànim aventurer, ja friso per descobrir les cantonades de chinatown i little india... els de penang primer, però també els de singapur, kuala lumpur, brunei. el viatge torna a començar.

la casa per la teulada

el turista més sensat, el 'mainstream', comença la fascinant aventura de descobrir indonèsia en un dels punts turístico-nuclears, bali o java. jo, trencant esquemes, he anat a desvigar-me en l'encara relativament verge sumatra. passo la meva darrera nit en aquesta cogombro-fórmida illa en un hotel de classe a medan. és nadal, tot i que aqui a l'hotel no es noti massa més que per l'arbre de nadal al lobby i per la banda de música barata que han contractat per cantar 'feliz navidad'. al sud-est asiàtic és encara possible viure ostentosament sense haver de gratar gaire la butxaca. abans del previst tornaré a posar els peus al continent euroasiàtic. veuré les celebracions del primer aniversari del tusnami per televisió. ja no podré observar banda aceh amb la distància periodística que fins ara tenia. em disposo a abandonar sumatra amb un bon regust de boca. malgrat els meus ànims no graten els núvols, una mirada més neutral crec que em duria a pensar positivament d'aquest primer vis-a-vis amb el pais que feia mesos anhelava conèixer. els acehnesos són una gent senzilla, somriuen, mostren gratitud cap als estrangers -la majoria dels qui es passejen per aceh són ONGers- i ho fan fet fins i tot malgrat no trobar en mi la mateixa resposta. banda aceh és una encantadora petita capital provincial, immersa en un caos que mai no sembla estar prop del col·lapse. després de pulau weh, banda aceh, ja no era la mateixa. res de l'opressió de fa dos dies. més aviat acolliment, alleugeriment. he parlat amb un tal ¿andy? després d'haver fer unes trucades a un wartel. l'andy m'ha preguntat què feia a banda aceh. 'turista per l'aniversari del tsunami?', m'ha preguntat. 'no, no' he pogut respondre ara. a l'avió he seguit llegit 'in time of madness', el llibre que oportunament el greg em va regalar abans de marxar. és un relat periodístic dels tumoltuosos anys immediatent abans i després de la caiguda de Suharto. és un acompanyant oportunista. s'avança al meu descobrir indonesi. em parla de rius de color de txocolata vistos des de l'aire abans que jo els vegi; m'avisa dels 'hello mister' que no deixen de sentir-se pels carrers, poc abans que ho descobreixi per la meva pròpia experiència... m'introdueix a aquesta culturalment diversa nació, però que reté especificitats territorials que no puc més que desitjar conèixer de primera ma. el proper contacte amb indonèsia serà en 2 setmanes. propera parada, pulau penang, malàsia.

engarjolat al paradís

de pulauh weh me n'havien dit de totes, poques de dolentes i moltes de bones. gairebé tothom concloïa que la petita illa de weh al nord de banda aceh és propera a l'ideal de 'paradís'. i dins del paradís, el summum és gapang beach. intrigat per la meva proximitat geogràfica al 'paradís' no podia estar-me, al menys, de treure-hi el cap, més encara després de l'agobiant sensació de 48 hores a banda aceh. un becak, un ferry, una forguneta i plam, el paradís. una platja de sorra blanca, palmeres, aigua celeste, sis occidentals a la rodona... flora i fauna per descobrir, micos salvatges, gossos silvestres, vaques intocables, llangardaixos torrats. bombardejat per noves sensacions he començat a buscar un sostre on deixar-me caure quan caigui la nit. per quatre euros l'he trobat... el sostre i poca cosa més. el simple de l'allotjament no és l'únic petit incovenient. hi ha d'altres inquilins. aranyes, libel·lules, formigues, formigots, mosques, mosquits... tots semblen voler compartir una nit amb mi. amb tot així deu ser el paradís... comunió entre home i natura. prenc el sol, em remullo els peus i em suco en litres de repel·lent. no deixo de sentir l'agobiant presència del fanstasma malària. weh va ser colpida pel terratrèmol, de fet el meu 'bungalow' va tremolar ben tremolat. les deixalles, la runa, la brossa post-tsunami encara s'amonteguen al pre-litoral. és en aquests espais de poca higiene en què la malària aflora. 30000 casos en 12 mesos a aceh... això suposa prop del 10% de la població. no és però la malària la que m'inquieta. m'inquieta la quietud. la total quietud de gapang. em sento oprimit. em falta l'anar i venir de la gent, poder-hi contactar, topar. definitivament aquí al paradís cal parlar bahasa, però jo no el parlo. aquí al paradís cal venir sense ningú a qui trobar a faltar, però jo el tinc. aquí al paradís cal venir a disfrutar, però jo no disfruto. tot i que demà hi ha una prometedora festa de nadal a gapang crec que tornaré a fugir, aquest cop del paradís que m'engarjola, i faré via cap a medan, metròpolis per excel·lència de sumatra nord i via d'escapament cap a la veïna malàsia.

escapo banda aceh

m'ho havia proposat, ho he fet, ja puc marxar. tenia el repte de posar els peus a aceh, escenari de conflicte bèl·lic, col·locat però sobre el mapa de la majoria de mortals després del tsunami del 2004. havia fet projectes, tenia idees... cap ha sortit endevant. m'he trobat per tant com a turista en una ciutat ni acostumada, ni preparada, ni frisosa de turistes. turisme d'efemèride, turisme en certa mesura macabre i morbós. banda aceh, m'expliquen, ha canviat enormement en 12 mesos. era una ciutat destruïda, coberta en aigua i runa. ara és un bulliciós embrió de capital regional, ple de petites parades als carrers, amb negocis negres i foscos, boja per la tecnologia mòbil i acostumada a les cares dels occidentals que fa més de 300 dies van començar a arribar per ajudar a revitalitzar-lo. banda aceh, em diuen, és com la majoria de ciutats indonèsies, malgrat que relativament caòtica, encisadora. banda aceh, m'asseguren, és acollidora, perquè ho és la seva gent, els acehnesos, senzills, oberts, sincers, que no s'assemblen en res als javanesos, que no tenen gaire de balinesos, ni tampoc de malucs ni de baiaks ni de madurians... tot això m'ho expliquen la mar i el rafa, amb els qui finalment he aconseguit contactar aquest migdia. ambdós viuen a la capital. la mar és la corresponsal d'efe a indonèsia. el rafa, coordinador de l'instituto cervantes a jakarta. descrobeixo amb ells sobre indonèsia, els informo sobre els japonesos, discutim sobre els asiàtics. tenia necessitat de parlar després de 2 dies de mutisme, d'observació exterior i interior. he dedicat el matí a passejar pels carrers de banda aceh. a escoltar els crits de 'mister' per tots cantons i a mirar, contemplar en silenci com es transforma la ciutat a mida que s'acosta al mar, la zona més afectada pel tsunami i el terratrèmol de fa un any. deixo enrera l'esplèndida mesquita de baiturrahman i passejo entre runes, tendes de campanya de l'acnur, em retrec de treure fotos de la misèria. em sorprenc de la impertèrrita mirada que dedico a la pobresa. l'he vist tantes vegades en imatges a la tele... no m'impacte, o potser m'impacte. no ho tinc clar. em fa reflexionar segur, sobre els qui ajuden, com ajuden i perquè ajuden. en els qui són ajudats, en la vida que duen a l'ombra de quatre trossos de tel·la, sense ocupació, ociosos forçats. no tenen realment res, res. la ment em porta al japó, paradís dels luxes i les comoditats. dels hobbies i diversions sense sentit. de les banalitats. malgrat que banda aceh ofereix acolliment en la misèria no em trobo còmode. decideixo marxar.

no vull un taxi, vull dormir

el 767 amb què JAL uneix, gairebé a diari, Osaka i Denpasar és, crec, un dels avions més buits en què mai he viatjat. no m'estranya que anul·lin vols regularment. amb tot, no està gens malament volar d'aquesta manera. 4 seients per mi sol, 3 hostesses alimentat-me a plaer i tot pel mateix preu. la destinació, bali, l'illa dels vertaders somriures, del vertader blau, el vertader paradís, com la defineix el video promocional que m'han passat a l'avió. no ho podré comprovar fins l'any vinent. abans d'explorar bali tinc d'altres projectes en ment. el primer posar els peus a banda aceh. arribar-hi em costarà 15 hores... en 3 avions i 5 aeroports. per alguna raó (no tinc cap dubte que es una rao purament economico-discriminatoria; un estranger, perdut, paga extra, fa lloc als indonesis que volen volar directament i ajuda a pagar la basta plantilla de la companyia que pobla els aeroports i es fot d'osties per treballar) Garuda ha decidit canviar la meva ruta i em fa volar al punt més septentrional de sumatra via surabaya i jakarta per acabar fent una parada a medan. no m'importaria si no fos perquè acumulo ja cansanci viatjer. en una arrencada estalviadora he optat per no fer nit a cap hotel turístic sinó al mateix aeroport. havia llegit (www.sleepinginairports.net) que el ngurah rai no és una bona alternativa a un llit convencional. no ha esta la meva impressió. deixant de banda el centenar de balinesos que m'han preguntat si volia un taxi, si era americà i si volia un taxi, el banc en què he trobat la son m'ha semblat prou acollidor. dos bancs més enllà, un borratxo, també estranger. preocupat per no despertar-me a temps per agafar el següent avió i temerós de que algú se m'endugués la bossa he, més aviat, maldormit. les energies les he recuperat viatjant i omplint la panxa. garuda, a diferencia d'iberia, no ha respos a l'amenaca de les baix cost amb una reduccio del servei a les seves rutes. al contrari. garuda no escatima en despeses. he menjat cinc vegades. la son ha estat apunt de fer que em perdes la impressionant vista de la costa de sumatra dalt de l'avio. ho havia vist a la tele mil vegades, ho havia llegit, pero realment es colpidor. la costa acehnesa encara ara mostra les seqüel·les del tsunami. des del cel es veuen les dues costes, l'antiga i l'artifical creada per les grans onades. tambe es distingeixen les teulades de les tendes de refugiats i les piles de runa. no se si es com m'ho esperava, no ho tinc clar, haure de pensar-ho. dema intentare preguntar que els sembla al jaume i a la mar, els meus dos contactes a banda aceh avui impossibles de trobar al telefon.

busco un amic estranger

les 36 hores prèvies a la meva partida cap a indonèsia han estat brou de cultiu de blog. una pila de coses a solucionar abans de fer les maletes i molt poc temps per a fer-ho. venint d'amsterdam a osaka, em fa l'efecte, vaig veure un programa en què unes concursants tenien 12 hores per solventar un seguit de problemes si volien guanyar-se un bitllet i una estada a sydney. sensació similar la meva. en joc un anada i tornada a denpasar. el greg em va portar dimarts a una botiga macrobiòtica a osaka. els australians són una d'aquestes tribus que han decidit donar l'esquena a la proteïna animal i busquen, literalment a qualsevol preu, l'aliment exclusivament en els productes vegetals. és a dir, que de vegetarians australians, en proporció a la població (20 milions), n'hi ha molts. a la botiga macro hi vam comprar tempe una espècie de croqueta vegetal de textura carnosa i rica en minerals. el temperi, crec recordar que es diu, és originari d'indonèsia, veurem però si en trobo allà. sortint de la macro i mentre disfrutàvem dels nostres sandvitxos de tempe se'ns acosta una japonesa, tímida -falsament tímida- i en resum ens, em diu que vol un amic estranger. mig somric, pensava que això era només llegenda urbana. NO. li dono el meu mòbil i li dic que m'enviï un email i que ja en parlem. se'n va contenta. més tard desil·lusionada en saber que marxo 3 setmanes lluny del japó. la maledicció prepartida que ja va fer una vegada que em deixés el passaport abans de marxars als estats units o que m'oblidés el bitllet electrònic cap berlín va voler que, aquest cop, m'hagi oblidat el cable del portàtil a kyoto. sense cable, evidentment, no puc viatjar. per 'gosseria' no he volgut anar a buscar el cable i he preferit comprar-ne un de nou. mai una decisió tant desafortunada. al japó, HP (hewlett packard) és com a espanya el tè verd enllaunat. trobar-me, un impossible. 3 hores després d'iniciar la recerca m'he vist corrent per agafar un tren, després un altre, pujar les escales, demanar una còpia de les claus de casa -també oblidades- saltar escales avall, agafar un tren, després un altre i pujar, gairebé pels pèls a l'autobús destinació KIX. moralina: l'electrònica japonesa és la que no falla.

històries de trens

llegeixo un estudi (Time Well Spent) de 1999. diu que el 70% dels japonesos es passen més de 150 minuts al tren cada dia, per anar a treballar o a l'escola. la llengua, que és rica, té mots específics per aquestes accions, és a dir, per referir-se tant al trajecte diari com a l'acte de transporar-se entre casa i l'indret en qüestió. tant de temps passat al tren (o al cotxe, però en menor proporció) fa inevitable l'existència d'un bestiari ferrocalístic interminable. personatges, anècdotes, constums, hàbits i demés bestioles dels suburbans. darrerament m'he trobat compartint amb aquest 70% dels nipons més de dues hores de la meva vida dalt de trens, ferrocarrils i metros. l'oferta és àmplia, el servei és impolut. amb estupefacció miro la quitxalla (no deuen tenir més de mitja dotzena d'anys) que corre amunt i avall del tren. van ataviats amb barrets de roba, motxilles que els doblen en pes i pantalons curts, molt curts, tot i que al meu parer comença a refrescar. m'embalido amb la publicitat que penja de tots els racons, amb la multiplicitat de caràcters xinesos per descobrir i amb les postures en què els viatgers troben la son. em paro a escoltar les converses a mitja veu dels qui s'asseuen davant o darrera. no puc evitar mostrar la fascinació per la concisió de la llengua japonesa. a l'andana fa fred, al tren fa calor. dues ancianes (obachan, àvies com aquí les anomenen) entren al vagó i intercanvien només quatre mots. "脱ぐ？うん、脱ぐ。暑い"... intento pensar en alguna manera de reduir la conversa als mateixos termes en alguna de les llengües que conec. impossible. "T'ho treus? Sí, m'ho trec. Fa calor". el bestiari a bord dels ferrocarrils varia enromement en funció de l'hora. si al matí són nens. obachans i salaryman adormits els qui predominen, al vespre cedeixen l'espai a jovent, obachans adormides i salaryman beguts. les històries de borratxos són esfereïdores. espero el tren per anar cal greg. la megafonia anuncia que s'acosta. de sobte sento un cop sec. un home ha caigut a la via. es recargola de dolor. el tren s'acosta. recull les bosses i escala la paret. així es quedarà. pujem al tren, fem que no amb el cap i deixem enrera una altra història d'un begut que es despertarà sense saber que va salvar la vida per cinc segons. amb tot això, trobar espai per reflexionar és difícil, però n'hi ha. avui el kansai s'ha despertat nevat. el fred és glaçant. torno a primera hora del matí d'osaka cap a kyoto, he decidit no anar a shikoku a rodar. no en tinc ganes, no estic d'humor. no deixo de pensar en com d'impulsiu puc arribar a ser. un mal despertar, una mala experiència de bon matí m'enfosqueix el cervell en qüestió de segons. ni una sola mala paraula, ni un sol mal gest, només podriment interior. dos remeis, txocolota en abundància i un dia de no fer res. dormo tot el dia i escric el blog. entremig rebo un missatge al mòbil que m'aclara el cervell. el dia torna a començar.

resucitat

la mort va ser dolorosa, el tornar en vida ha estat però encara més dolorós. sisena aparició a 'baruto no gakuen' i sisena congeació corporal. quin fred que fa a shikoku, és increïble. no hi ha massa espai per la queixa. els extres no som estrelles, mengem 'bento' fred i amb prou feines tenim ni dret a les necessitats més bàsiques... avui estàvem de festa pel final de la guerra, no ens han empotingat la cara, una sort. ho van fer dimecres, el dia del traspàs. però com si no els preocupés gaire la reacció de la gent en veurem al metro em van dir bàsicament que sí que hi havia maquillatge però no desmaquillador pels extres... mala cara, i va aparèixer el desmaquillador. sense maquillatge però ben posat en el paper. fa uns dies, molts dies, que tothom em diu que faig cara de cansat. no els deu faltar la raó, estic cansat. espero l'arribada del viatge de nadal amb els braços ben oberts. res d'estrés. serà temps per a relaxar-me, no tinc del tot clar si ho podré fer a banda aceh, però m'hi esforçaré. per reposar una mica més en publicar l'entrega d'avui del blog m'espera el greg per anar a sopar, tant 'commutar' entre kansai acabarà, possiblement, amb les mes darreres energies. per fortuna tinc combustible acumulat. la majoria dels meus companys de residència han posat els peus al japó i han perdut pes amb els pas dels dies. jo, per ser diferent, he guanyat guanyat pes. greix de sobres per passar un hivern fred.

mort

feia dies que m'avisaven que passaria, però la data s'havia anat postposant. n'era plenament conscient. creia estar preparat, sobretot psicològicament, però la realitat m'ha superat. ha estat al nord de kyoto en un descampat encara fumejant després d'una llarga batalla. no estava sol, n'hi deuria haver una dotzena més com jo. un al costat de l'altre, esquena amb esquena, mal arreglerats. la cara descolocada, embrutida, enfosquida. n'hi havia també amb sang fresca, a primera vista, tremendament apetitosa. la mort. víctimes de la batalla. orgull pels vencedors. misèria pels perduts. definitivament, el paper més difícil de la meva vida. amb una temperatura ambient gèlida i en contacte directe, constant, amb un terra congelat resultava pràcticament impossible no tremolar. i és clar, els morts no tremolen. hem repetit la presa unes quatre o cinc vegades. no hi havia manera de tenir-nos a tots inmòbils al mateix temps. per molt que hem insistit que alguns de nosaltres no mereixíem morir no hi ha hagut clemència. no acabo d'entendre com s'explicarà la meva mort al començament del film i la meva resucitació al final de la pel·lícula quan me n'alegro del final de la guerra. tant preparar el paper d'avui, i bé, de fet també, el fet (que cacofònic, per favor!) que virtualment fa 10 dies que m'he mudat a casa el greg, han contribuit (podria haver dir han fet, però hauria estat massa) a que hagi oblidat que com cada segon dimecres de mes, tocava portar els llençols a rentar... no sé on tinc la memòria darrerament però no hi ha manera que recordi tot el que hauria de recordar. serà qüestió de superar els meus recels gustatius i menjar cues de pansa que això sí que va barat a la contrada.

matsuken samba

quan vaig passar pel costat del matsudaira ken (blog del 2 de desembre, per més info) no vaig copçar, en absolut, la grandària de l'ombra que projecta al passar. aquest home és una estrella a mig camí entre josmar i mònica naranjo, amb traços de silvester stallone i una mica de gila. el matsuken, que és com el coneixen aquí, se m'ha creuat espiritualment dos cops en el que va de dia. al centre internacional a la universitat n'hem parlat amb l'staff, s'han quedat impressionades de que m'hagués atrevit a dirigir-li la paraula. la varitetat d'onomatopèies que han professat al sentir el meu relat és irreproduïble. un cop a la residència, l'he vist en acció ballant 'matsuken samba iii' (aquí s'escolta). lamento no haver tingut tot el background que avui he trobat al surfejar entre els blogs d'altres westerners al japó quan vaig tenir al matsuken a tocar. no hauria dubtat en demanar-li un kimono autografiat. venut a ebay m'hauria pagat la vida i els vicis durant mesos.

protagonisme

en nou dies hauré fet les maletes i seré en ruta cap a indonèsia. abans, cal que escrigui totes les felicitacions de nadal, faci neteja i deixi més o menys preparada la feina pels exàmens en tornar de l'arxipèl·lag. mentrestant disfruto d'uns dies de protagonisme. apart de la meva jaqueta (萌え) a la que ja he batejat com sant miquel, perquè alla on va triomfa, he tornat a prestar el meu cos a la indústria cinematogràfica. diumenge vaig jugar a fer la guerra a l'estudi 13 del 'Kyoto Cinema Studio', llegendari centre de producció audiovisual nipona. com criatures, vam jugar a matar-nos els uns als altres, sucar-nos en fang i aigua bruta, arrebossar-nos en pólvora i pintar-nos la cara amb una peculiar pasta rojenca. massa bé en ho vàrem passar. el director de la pel·lícula -aquest nom sí que no el sé, ni tampoco crec que el conegui pràcticament ningú de l'equip d'extres, així que quedarà a l'aire indefinidament- ens va recriminar que els soldats, durant la primera guerra mundial, no solien fer-ho amb un somriure als llavis. puntualització de sabi. el protagonisme l'he tornat a tenir aquest migdia quan a l'arribar a la residència m'he trobat cartells per totes les parets "キッチンは料理をする場所です" com a títol, és a dir 'a la cuina, s'hi fa menjar'. divendres havia passat pel centre internacional per queixar-me formalment dels qui utilitzen les piques de la cuina per rentar-se peus, cabells, cares, mans, dents, ungles... no esperava una efectivitat tant... efectiva. la repercussió de les meves paraules, però, havia tingut el cènit unes hores abans, el mateix divendres. la lee sensei m'explicava que en una reunió amb l'alcaldessa d'osaka i el cap de policia de kansai, havia explicat que a un dels seus estudiants (namely, me) li havien demanat tres cops la identificació durant la seva estada a tokyo. perplexa l'alcadessa va demanar explicacions... bush havia de venir... en 3 setmanes! em donc per respòs i afal·lagat per haver esta a l'agenda de la seguretat nacional nipona. amb tant de protagonisme he pràcticament oblidat que fa 5 dies que tinc roba estesa. és hora de fer dissabte, en diluns.

d'osaka a kyoto, de kyoto a osaka

he tingut una setmana moguda. anar i venir d'osaka cada dia m'ha mantingut entretingut. tant de viatge m'ha servit, per experimentar, per exemple, el que suposa moure's en transport públic en hora punta en aquest país. una aventura. també m'ha fet reflexionar sobre per què les dones es mereixen aquí i no enlloc més un vagó exclusiu, o a vegades dos, en cada tren durant les hores de major trànsit. he tingut temps durant aquests darrers dies també per posar en pràctica el japonès unes quantes vegades amb les meves darreres amistats japoneses... i d'altres procedències. poc a poc l'anglès va deixant pas al japonès. aquesta tarda m'he trobat recorrent midosuji dori, una de les avingudes principals d'osaka. podria ser nova york, podria ser shanghai. midosuji passa per una des les zones amb més vida nocturna, per entrar després a la zona més rica en botigues de marca per perdre's a yodoyabashi, centre de negocis de kansai. un passeig des de namba a yodoyabashi permet veure el japó en els tres elements claus de la vida nipona: el treballar, el comprar i el beure. la rie em deia ahir que el desembre i el juliol són els mesos en què els mesos de l'alcohol al japó... aquesta nit ho he comprovat. culminació d'una setmana moguda, avui hem muntat una nova festa alimentícia internacional dirigida a japonesos a la residència. és per a estudiar en detall les maneres de divertir-se dels nipons. l'estrella de la festa, apart de la meva jaqueta (porta impreses unes lletre en japonès que no deixen ningú indiferent), ha estat un professor de ryukoku. ha estat ell qui ha mogut fils per organitzar l'esdeveniment. m'ha deixat preocupat, en certa manera, la seva promoció constant de l'alcohol entre els estudiants. abans de menjar, kampai amb sake autòcton, a mig sopar, nou kampai i a l'acabar, un cop més. potser demà no ho recordarà, però les fotografies d'ell ballant hip hop, fent sant hilaris o perdent concursos de força li faran recordar que l'alcohol fa perdre totalment la noció del que fa sentir vergonya i del que no.

rapidesa i familia feliç

enviament gratuït, descompte del 15%... i tres dies en rebre-ho. amazon.co.jp és la bomba. rapidesa i efectivitat. molt japonès. he comprat les lonely planet del tibet i la xina. ara que els detalls del viatge a indonèsia estan més o menys tancats toca començar a planificar els dos mesos d'impàs que tinc entre primer i segon semestre. amb l'alejandra estem arreglant els detalls de la visita al tibet, però em sembla que no serà fàcil. vaig prometre (19 novembre 2005) que deixaria els tòpics sobre els japonesos, però hi ha coses que no puc evitar. he intentat no parlar de la gent que s'adorm, a totes hores, i no importa el lloc; he intentat no parlar de la passió per la pornografia que tenen molts dels estudiants universitaris; he intentat... però no puc evitar parlar dels surrealistes eslògans en anglès que penjen de les mil i una cantonades del pais. www.engrish.com és un bon lloc per fer-se una idea. ==> és un exemple que vaig trobar-me a tokyo. però el que m'ha deixat de cul avui ha estat l'eslògan d'una marca de preservatius. l'he vist aquest matí, encara mig adormit, però juraria que deia 'for a happy family life'... he dedicat el viatge des de casa el liko a la universitat a meditar sobre la profunditat del missatge. he pensat que , potser, el director de màrketing no va aprovar ni el first certificate, he pensat, que potser va tenir alguna mala experiència en planificació familiar, he pensat en tots els mites que envolten els condons japonesos (tamany, qualitat, color, textura) ... però no he trobat explicació convincent. li hauré de dir al greg que s'esmeri una mica més en les classes, tot i que suposo que això no té sol·lució. ineptituts nacionals? una mica d'ineptitut la meva en la traducció del títol de la pel·lícula on faig d'extra. 'baruto no rakuen'. ineptitut perquè no vaig llegir bé el kanji, ineptitut perquè baruto NO fa referència al Bàltic, sinó al nom del campament on vaig estar empresonat. ineptitut, la meva, està clar. potser caldrà que m'apliqui jo, també.

el paradís bàltic

1000am. comença el segon dia de rodatge. avui toquen escenes en grup. en gran grup. 300 gaijin concentrats a la petita localitat de naruto. entre les tanques del camp de concentració treuen el cap alguns vilatans. ha acabat la guerra, em diuen, ha acabat el nostre empresonament i avui ens ho comunica el cap. estem contents, molt contents i ho hem d'expressar. ens passem 1 hora preparant l'escena. hem de formar en fila, ben vestits i amb cara de frisar per conèixer el motiu d'estar reunits. estem preparats, el director està content. 1105am. hora de dinar, diu el programa. sense haver rodat un sol fotograma deixem l'escena i anem a dinar. aquesta rectitut m'esvera. ahir vaig anar a la biblioteca a demanar prorrogar un préstec. no duïa el carnet d'estudiant però si el llibre. les normes diuen que cal dur el carnet. no vaig poder prorrogar el préstec. grrrrrrrr. a les 1200 hem rodat finalment la primera escena. alegria desbordada amb llençament de barrets a l'aire al pur estil graduació universitària nord-americana. el film sembla... original? entre tant de gaijin, per descomptat, hi ha qui parla castellà. havia detectat mexicans, brasilers. finalment avui he trobat els primers espanyols. un asturià i un malagueny. ambdós, residents a kyoto. he tingut una xerrada, entre escena i escena, amb el sergio, l'asturià. política com a tema: catalanisme, nacionalisme, radicalisme, independentisme, dramatisme, pessimisme i demés ismes que abunden darrerament en el panorama polític espanyol. ell comparteix els temors i la desidia dels qui veuen els catalans com a radicals. des del japó fa por llegir els titulars de la premsa peninsular. el mundo, 3 de desembre "Rajoy: 'Sólo hay una nación, la española'". que n'és d'alentador el panorama. jo seguiré, per ara, reclós en el meu camp de concentració, al menys un dia més. per mi ara la pel·lícula ja té nom -n'ha tingut sempre, però com que no en tenia per mi, tampoc en tenia per al blog- 'baruto no gakuen': バルトの楽園 = El Paradís Bàltic?¿?¿... la traducció em deixa a mitjes, no acabo d'entendre el títol. tornaré a preguntar.

una pel·licula... sense nom

amb pluja, abundant, amb fred, excessiu, amb espectadors, curiosos, amb companyia, internacional, avui he fet d'extra a una coproducció cinematogràfica entre japó i alemanya. peculiar experiència. m'havien dit ja que en terres nipones, qualsevol occidental pot acabar sortint en una pel·lícula o en un anunci de televisió. malgrat haver prestat la meva cara a un presoner, anònim, en un centre de captiveri d'alemanys a les acaballes de la primera guerra mundial ignoro, a hores d'ara, molts detalls de la pel·lícula. no sé, per exemple, com es diu. no sé, tampoc, quan sortirà al mercat, amb prou feines sé que tot i que les estrelles alemanyes no són molt conegudes, sí que ho és el principal actor japonès. ken matsudaira. una estrella de pel·lícules de samurai (jidaigeki) que ara convina papers al cine amb el protagonisme en 'el cor de la ciutat' de la NHK: Benkei. el matsudaira ha baixat fins a shikoku només per filmar 30 segons. això és ser estrella. els 'falsos alemanys', en canvi, hem demostrat la nostra relativa incapacitat interpretativa unes quantes vegades més. tot i la pluja, s'han pogut rodar mitja dotzena de seqüències. totalment impossible comprendre el sentit de la pel·lícula. viure en directe un rodatge és perfecte per entendre que l'editor és el rei del film. dedueixo que la pel·lícula deu ser grossa. primer perquè els decorats estan realment treballats, però sobretot, perquè al voltant dels dos centenars d'extres que avui érem a tokushima hi havia mitja dotzena de productores cridant, al uníson, que no féssim fotos. drets d'autor, sí, però també salt de raccord. càmeres digitals al 1919... no crec que ni al japó.

harry potter fighting aids

1 de desembre. dia mundial contra la SIDA. cal lluitar-hi cada dia, diuen els qui renuncien a portar el llaç roig avui. tenen rao, cal fer-hi front permanentment, però per als qui la constància no és una qualitat innata, enrecordar-nos'en un dia a l'any no està tampoc de més. trobo a la xarxa un projecte interessant i el comparteixo (http://www.worldcommunitygrid.org). llegeixo amb estupefacció que a suatzilàndia, el país amb major percentatge d'infectats del món, l'excèntric rei Mswati ha prohibit qualsevol acte contra la SIDA al pais. patètic. escolto l'últim CD de Madonna per inspirar-me en el primer blog del mes. aquesta dona és un geni. llegia l'altre dia al blog del Javier del Pino (més referències, blog 19 novembre 2005) que ell no creu que sigui una artista que hagi marcat la música contemporània. discrepo, discrepo, discrepo. a kyoto celebrem el primer de mes amb descompte al cinema. 1000 iens cada 1 de mes. hem vist 'harry potter and the goblet of fire', un cant a l'amistat transnacional

we all come from different places, we speak different tongues but we are all bound by the ties of friendship (by prof. dumbledore)

tot i que la cita no és del tot fidedigne, fa d'un bon titular. no acostumo a recordar els diàlegs de les pel·lícules, però aquest m'ha semblat ben trobat. porto una setmana d'exaltació de l'amistat. ahir vaig sopar amb el greg i tres simpàtiques amigues japoneses a osaka. primer cop que posava els peus a un izagaya o taberna estudiantil japonesa, diu la lonely planet (LP). sóc realment incapaç de recordar els noms dels japonesos i de les japoneses. és una incapacitat preocupant. me'ls diuen i els oblida immediatament. hauré d'instal·lar nou software al meu cervell, perquè la memòria de curt termini s'està tornant excessivament selectiva. el greg és l'enèssima persona que conec que treballa a NOVA, mcdonald's en el món de l'ensenyament d'anglès al japó. abans d'ahir vaig enviar un currículum per donar-hi classes de castellà. tinc la impressió que pot ser una experiència única i darrerament les meves impressions s'estan provant sovint certes. dimecres em proposava a estalviar i em preguntava si el desig seria durador, avui ja he vist que feia bé de no creure massa en les meves capacitats estalviadores. osaka és un paradís del consumisme massa a l'abast com per ignorar-lo.